Qualsevol teoria física és sempre provisional, en el sentit que només és una hipòtesi, mai no es pot comprovar. Encara que els resultats dels experiments concordin sovint amb la teoria, mai no podrem garantir al cent per cent que en una altra ocasió no sigui així i que el resultat no contradirá la teoria. Una teoria podrá ser refusada sempre que una dada, ni que sigui una, contradigui les prediccions que fa. Com molt bé ha remarcat Popper, una bona teoria es caracteritza perquè prediu un gran nombre de resultats que en principi poden ser refutats o invalidats per lobservació. Cada cop que un nou experiment concorda amb les prediccions, la teoria sobreviu, i la confiança que hi hem posat augmenta. Però si, per contra, es fa alguna vegada una observació que contradiu la teoria, haurem dabandonar-la o modificar-la.
(Hawking, 1988)
1.3. La delimitació de lobjecte
Una lingüística descriptiva que tingui com a objecte el llenguatge ha de saber quins aspectes del llenguatge descriu i quina és la seva llengua de referència. Una lingüística descriptiva catalana ha daclarir amb quin concepte de llengua treballa, quina llengua catalana descriu.
En primer lloc cal plantejar-se si el sistema duna llengua és o no és homogeni, a fi de determinar a quin conjunt de fenòmens i de regles ens referim quan parlem del catalá.
En efecte, si observan la realitat ens adonem que difícilment la recopilació de les dades ens pot conduir a una llengua homogènia, com hem presentat al primer capítol del vol. I.
Parlem del xinès com si fos una llengua, encara que els diferents dialectes del xinès són entre si tan diferents com ho són les llengües romàniques. Parlem de lholandès i de lalemany com de dues llengües separades, encara que molts dels dialectes de lalemany són més semblants als de lholandès que no pas als del propi alemany.
(Chomsky, 1986)
Ara bé, si la tasca del lingüista és de descriure aquesta gran varietat, difícilment arribarà a percebre els fets sistemàtics de cap fenomen. El mètode científic ha dactuar separant del seu objecte destudi tot allò que consideri no pertinent, encara que es tracti de fenòmens interessants i sense els quals la noció de llenguatge sigui inicialment incompleta.
Una qüestió central justifica aquest plantejament. Els models científics parteixen didealitzacions necessàries del seu objecte destudi per poder delimitar nítidament el seu camp de treball i arribar a resultats rigorosos.
La noció didealització és un dels punts forts del métode científic aplicat a la descripció del llenguatge. Ara bé, cal saber com es pot idealitzar una llengua.
Chomsky (1986) ha establert distincions conceptuals molt precises que aclareixen força aquesta qüestió. En primer lloc, distingeix entre una noció comuna o general i una noció tècnica de llengua. La noció comuna del llenguatge té en compte elements de tipus sòcio-polític i normativo-teleològic. Una llengua és un conjunt de dialectes que es donen en una situació determinada i que tenen com a objectiu fonamental la comunicació entre els parlants duna comunitat.
Una concepció tècnica de la llengua la faria correspondre a la noció estructuralista de «conjunt dunitats de forma associades a significáis que permeten la comunicació entre els individus duna comunitat parlant» o bé a la generativista de «conjunt de coneixements interioritzats fonamentats biològicament» i per tant inclosos a la GU dels parlants de què totes les llengües són variacions paramètriques.
Partir dentrada de la diversitat comporta deturar-se en la seva descripció, fins i tot anecdòtica, i renunciar a la demostració o refutació dhipótesis que poden significar un pas endavant en la comprensió dels fenòmens lingüístics. Per aixó, la lingüística parteix duna noció abstracta de llenguatge i dun parlant idealitzat subjecte de les seves anàlisis, inexistent en la realitat més concreta.1
Lobjectiu final de la ciència és donar una única teoria que descrigui correctament tot lunivers. No obstant això, el métode que segueix la majoria de científics és de separar el problema en dues parts: en primer lloc les lleis, que ens informen sobre com canvia lunivers amb el temps; en segon lloc, lestat inicial daquest univers.
Alguns pensen que la ciència només shauria docupar de la primera part i consideren que el tema de linici de lunivers és objecte de la metafísica o de la religió. Aquests argumentarien que Déu, en ser omnipotent, hauria resolt linici tal com hauria volgut. És possible que sigui així, però aleshores també hauria pogut elegir de fer-lo funcionar arbitráriament i, en canvi, ha optat per fer-lo evolucionar de manera regular i seguint algunes lleis.
És molt difícil construir una única teoria capaç de descriure tot lunivers. De moment ens hem de limitar a dividir el problema en diverses parts i a inventar-nos teories parcials. Cada una daquestes teories parcials descriu i prediu una classe restringida dobservacions i menysté o prescindeix daltres dades. Podria passar que aquesta manera daproximar-se a lunivers fos equivocada i que tot depengués absolutament de tota la resta; amb la qual cosa seria impossible de descriure lunivers a través de la seva segmentació en problemes parcials. Peró així hem progressat des de fa temps: la teoria de la gravetat de Newton ens diu que la força gravitacional entre dos cossos depèn únicament duna xifra associada a cada cos, la seva massa, amb independència de la substància de qué aquest cos está constituїt. En conseqüéncia, no cal disposar duna teoria de lestructura i constitució del sol i dels planetes per poder determinar els seus moviments.
(Hawking, 1988)
Lelecció que ha fet la gramàtica generativa de seleccionar els problemes per abordar la descripció no vol dir que renegui duna idea completa del llenguatge i de la seva evolució, ni que prescindeixi en teoria que el llenguatge inclou lactuació, ni que oblidi que els parlants duna llengua són éssers reals sotmesos a quantitats enormes de contingéncies. Això no obstant, seguint el raonament i el mètode científics, recorre a labstracció, per poder donar raó de les lleis que governen lestructura lingüística, i als parlants idealitzats, que representen els subjectes comunicatius reals.
El fet de comptar amb parlants idealitzats i no amb parlants reals no descarta pas que en lanàlisi de les dades el lingüista no recorri als subjectes natius duna llengua, no tan sols com a subjectes competents productors dexpressions lingüístiques, sinó també com a subjectes que opinen sobre la bona o mala formació duna construcció.
Efectivament, només a partir de les emissions produїdes pels parlants podem disposar de les dades empíriques que serviran de base per a la demostració o refutació duna hipòtesi.
En síntesi, el lingüista ha de tenir una «imatge» del sistema que descriu, sistema que constitueix el seu objecte científic de descripció, i, a continuació, ha de saber procedir pas a pas de manera coherent, deixant de banda problemes que, tot i ser molt interessants, sobrepassen els límits de la descripció, i evitant que la cadena argumentativa que es va desenrotllant presenti contradiccions empíriques que la facin refutable.
Una teoria lingüística ha de proposar un model global del llenguatge com a objecte científic, i ha de facilitar una actuació progressiva i rigorosa. Progressiva, en el sentit danar fent passes encadenades cap endavant de forma que la descripció dun fenomen doni dades que serveixin per establir les bases del següent estudi (tant en sentit positiu de poder-les emprar com a punt de partida, com en sentit negatiu, de descartar determinades hipòtesis que el raonament anterior ha demostrat que no eren prou adequades).2 Rigorosa, en el sentit de sistemàtica i coherent; explícita i ben definida.