Daquests tipus i comportaments populars, ben coneguts gràcies a la literatura, nestan farcits els processos que transcrivim, com és natural. Trobem marits de caràcter violent i extremadament gelós, agressius contra la seua dona, com en el pleit de Jaume i Guillemona (1314). O el seu contrapunt, el marit calçasses en el procés dEulàlia, Guillem i Berenguer (1424), una llar convulsa que contrasta amb la naturalitat amb què es viu el trio consentit que es descriu en el procés de Jaume i Elisenda (1377), que ofereix un bullent retrat de la vida popular medieval. O la morbositat que destil·la la descripció de les escenes incloses en les bacanals de què sacusa Bartomeua (1374), amb els seus testimonis tafaners que després shi incorporen amb armes i bagatges, procés que va ser ja extractat per Miret i Sans. O la història d «amor boig» que motiva el plet de Margarida i Antoni (1375), tan sòrdida que al final podria resultar que lamant és un rufià amb intencions tèrboles i ocultes en les quals la càndida dona ha acabat enredada. En aquest procés, com en tots els altres, els detalls són incomptables i rics, com la penes suggerit i vergonyant testimoni de la ronda dels garruladors artesans barcelonins entorn del carrer on resideixen les prostitutes. No sols són els detalls costumistes de la vida popular. També són les passions humanes que contenen i que compliquen la trama fins a extrems insospitats, com sesdevé en el procés de Guillema i Bernat (1324), la protagonista del qual adopta aires dheroïna de tragèdia clàssica, amb manifestacions un tant vulgars, això sí. Pot sospitar-se que Guillema es fa amant del còmplice de lassassí del seu germà per a castigar al seu torn a lassassí del seu primer marit i arruïnar així, dun colp, la vida dels dos homes que més odia. No menys cridaner és lestrany succés amb què es tanca la primera part, lintent de segrest de Miqueleta. Ni en general els quatre inclosos en la segona, tan extraordinaris, sobre els quals esperem poder oferir en els pròxims anys un treball més extens. Tots els processos es refereixen a gent del poble, tret del de la bella Isabel Cornell (1382), que incloc per ser un testimoni excepcionalment expressiu, amb el seu llenguatge cru, bast i ruboritzant, i al quual, per la seua especificitat, dedicaré unes línies per a il·lustrar alguns punts (sense desvetllar-ne la trama, és clar).
Durant centúries, els Cornell, com els Maça o els Liçana, van ser una de les més poderoses famílies nobles del regne dAragó, que es van establir després en el regne de València. Isabel Cornell era filla de Luís Cornell, senyor dAlfajarín, nét al seu torn de Beatriu dAragó, filla natural de Pere el Gran. Martí de Riquer, en el seu llibre: Vida i aventures del cavaller valencià don Pero Maça (Barcelona, 2004), situa el seu naixement cap a 1344. Del seu matrimoni amb el noble Pero Maça va nàixer Pero Maça de Liçana, senyor de Moixent, que va passar com a almirall de larmada de Joan I a Sardenya i Sicília en labril de 1394.
A Riquer li consta que «Isabel Cornell era molt bella, elegant, assenyada i de cortesà tracte, i que quan ja feia set anys que era viuda era admirada i cobejada com a esposa per cavallers del seu ambient i braç». Riquer treu aquestes deduccions dun poema català de cent quaranta-sis hexasíl·labs aparellats que porta per títol Dispensació de la senyora de Moixén, el text del qual edita. En ell, un cavaller es presenta davant del papa (llavors a Avinyó) i li sol·licita una dispensa perquè la seua cosina, Isabel Cornell, senyora de Moixent, puga casar-se amb un igual a ella, perquè la seua bellesa i prudència és tanta que són molts els parents que la pretenen en matrimoni, encara que ella es guarde de cometre tal vilania. El papa concedeix la dispensa perquè la dona puga casar-se, encara que insisteix en el fet que ha de ser amb algú igual a ella en valor i complexió.
El poema no deixa de tenir un cert aire entre burlesc i cortesà, de broma particular. El que sabem és que no va produir efecte en la bella Isabel, perquè no va tornar a casar-se. I no obstant això, va haver de ser tanta la seua bellesa, i potser latracció que va exercir, qui sap si amb aquella mirada clara que devia de captivar, segons es diu en el poema, que no es va veure lliure de les calúmnies, fins i tot en la seua edat tardana. Cap a 1382, quan es va veure implicada en el tèrbol i apassionat assumpte que va motivar lenquesta judicial que es transcriu en aquesta col·lecció, era una dona madura duns trenta-vuit anys, amb una aparença respectable.
El que sha dit. Potser les acusacions contingudes en aquest procés obeïren ni més menys que a la maledicència. I potser darrere no hi haugés més que alguna venjança contra Isabel, o el seu difunt marit, el seu fill, el seu germà, tant era el seu poder i tants els enemics que shavien guanyat. O potser no hi hagués sinó una maniobra més de les que tantes vegades es produeixen quan es discuteix dherències. Des del 17 dagost de 1367, Isabel Cornell havia estat nomenada curadora del seu fill per a rebre els comptes que havia de prestar el jurisperit Berenguer Mercader com a marmessor testamentari del difunt Pere Maça de Liçana (ACA, Reial Cancelleria, reg. 914, fol. 90v). Potser sorgirien disputes a propòsit daixò, com era habitual. Ho sospitem perquè en 1368 un decret de linfant Joan, com a lloctinent del rei, havia autoritzat el compromís entre Isabel Cornell i Berenguer Mercader, tutor testamentari del noble Pere Maça, fill i hereu del difunt Pere Maça, sobre totes les qüestions i plets que hi hagués entre ells (ACA, Reial Cancelleria, reg. 1.617, fol. 27v). En lexercici de la seua tutoria, Isabel Cornell va prendre algunes decisions sobre el patrimoni dels Maça que potser no foren del gust de tots els parents paterns. Al novembre de 1370 linfant Joan va autoritzar Isabel Cornell, tutora del seu fill pubill Pere Maça i com a usufructuària de tots els béns del seu marit Pere Maça, a vendre el lloc de Merla, amb les seues salines, que el seu fill posseïa al regne dAragó, a prop de la frontera de Castella. En la seua súplica, Isabel havia explicat a linfant Joan que lherència de Pere Maça es trobava molt carregada amb el pagament de les pensions de molts censals anuals i que aquell mateix lloc, a causa de la seua despoblació, havia perdut tanta renda que ja no produïa res, per la qual cosa resultava més avantatjós vendrel i amb allò que sobtingués reduir les pensions que els Maça pagaven (ACA, Reial Cancelleria, reg. 1.782, fols. 65v-66r). No era una situació exclusiva daquesta família, perquè molts nobles es van veure tan aclaparats pels deutes que peticions com aquesta van proliferar en aquella època.
Encara que en aquest cas els protagonistes pertanguessen a la classe noble, el procés és ric en la descripció dusos socials, costums i mentalitats. Gràcies a ell, com als altres de la col·lecció, podem assistir a una representació directa de la vida popular, quasi sense intermediaris. Poques vegades tenim ocasió de veure així, ni a través de la pintura (idealitzada per complet en aquella època), ni de la literatura, perquè en una o altra apareixen mediatitzades pel geni dels seus autors. És el poble el protagonista de la seua història quotidiana, amb eixa rica diversitat de tipus, que trobarem recollida en la millor literatura medieval, en la novel·la picaresca, en el teatre barroc espanyol del Segle dOr, en Rabelais. És aquell poble bast, burlaner i grotesc, que viu indiferent al poder sense sostraures als seus efectes, i per això també poregós i servil amb els qui manen, i cruel i cobdiciós quan mana, com el van retratar amb agudesa i profunditat Goya o Buñuel. Aquella presència popular vivifica la literatura de lèpoca que shi obre, i fa banals les pretensions, molt pròpies de lartista modern que sallunya de la realitat popular, que lart supera a la vida, que lartifici dun món inventat per lego dun artista individual una figura molt valorada en les societats occidentals a partir del Renaixement i a la progressiva extinció de les quals assistim des de la Segona Guerra Mundial, se sobreposa a la realitat viscuda per la suma dindividualitats concretes que componen una societat. Com demostren aquests processos criminals, lart imita la vida, i pot fer-la suportable, mitigar les seues misèries, ferla comprensible, però no superar-la. Aquesta intuïció popular és la que explica la seua seducció pels casos reals de crims, amb predilecció pels delictes sexuals truculents, que shan narrat sempre amb una certa morbositat i delectació, com és perceptible en els nostres processos, però també en els romanços populars de totes les èpoques, i com és possible detectar-ho actualment en el seguiment que els mitjans de comunicació fan dels crims més atroços, lenumeració dels quals no serà necessari fer ací.