He dubtat a incloure en aquesta introducció una breu ressenya de cada cas però, com si es tractàs duna novel·la negra, no vull desvetllar el desenllaç ni la trama, i he preferit conservar la intriga i el misteri perquè siga cada lector el qui els descobresca i en faça la seua pròpia reconstrucció, limitant-me a redactar una concisa fitxa de catàleg. Perquè, davant daquests testimonis, lobservador es mou entre lestímul cap al seu estudi i la impotència per a captar, per mitjà de les eines habituals de lanàlisi acadèmica, el drama o la tragicomèdia de la condició humana en tota la seua extensió que destil·len aquests processos. Cadascuna daquestes peces és, en ella mateixa, una autèntica obra literària dictada per lexperiència humana. Assistim a una representació de la vida diària daquella societat, duna profunditat i duna intensitat parangonables a la que van reflectir Bocaccio, Chaucer, lArcipreste de Hita o Fernando de Rojas. La seua lectura ens proporciona una visió impressionista però molt pròxima de la societat medieval, i sobretot de la gent del poble, que de manera excepcional prenen la paraula i mostren directament (si bé mediatitzats per la presència dels jutges i el temor que sempre imposa la declaració davant dun tribunal) la seua vida diària i la seua parla popular, i, per extensió, les passions i mesquineses dels homes i dones daquest estament.
Amb la seua lectura, contemplem la condició humana en la seua existència confusa, canviant, tragicòmica i incoherent, contra la qual els somnis reformadors de la raó il·lustrada han engendrat monstres que salimenten a ells mateixos. Potser en aquest punt, la cultura medieval, considerada en el seu conjunt, ens porte un cert avantatge, ja que no aspira a reformar la cosa pública, sinó simplement a reproduir-se i a subsumir-la en una raó superior, incomprensible per a lésser humà, de naturalesa divina, que restableix lordre en el caos de la vida terrenal. Dací també linterès que tenen aquests processos per a lestudi de la cultura popular europea en un estadi molt primitiu, anterior al de les manifestacions daquell testarrut moliner italià afecte les disquisicions teològiques però ja molt influït per la Reforma que va analitzar tan brillantment Carlo Ginzburg en el seu famós llibre, El formatge i els cucs. El cosmos dun moliner del segle XVI (València, 2005, 177 pàgines; ed. original Torí, 1976). Són anteriors també a la transmissió de la cultura popular que va realitzar Rabelais i que va permetre Mikhaïl Bakhtin, en el seu no menys famosíssim llibre (La cultura popular en la Edad Media y en el Renacimiento. El contexto de François Rabelais, Barcelona, 1971, 430 pàgines), identificar, de manera potser excessiva, la cultura popular tradicional amb el que és només una de les seues manifestacions, la que ell va denominar realisme grotesc, que a Espanya va conèixer un singular vigor i duració, fins fa poc, quant a la seua peculiar constitució social i cultural. La lectura daquests processos ens retrotrau, doncs, a un estadi molt arcaic de la cultura popular europea, previ a la gran commoció de la Reforma i les seues seqüeles de la Contrareforma. De manera hipotètica, fa la impressió que, fins llavors i segons les declaracions dels processos ací considerats, els comportaments sexuals de rics i pobres eren semblants, per a diferir, després de limpacte de la Reforma i Contrareforma primer, i duna beata moral burgesa darrel catòlica o luterana després, fins a temps recents, quan tornen a confluir ja passada la Segona Guerra Mundial.
Per tot això, la lectura sense apriorismes morals, culturals ni ideològics daquests processos constitueix una invitació a la reflexió sobre la naturalesa humana i la violència sexual. I ajuda a comprendre el perquè de la fascinació popular de tots els temps pels assumptes de «sang i fetge», com es titllen a Catalunya. Al cap i a la fi, el delicte sexual és el més immediat a lhome (i a la dona), el més consubstancial a la condició humana, més encara que el delicte contra la propietat, ja que obeeix a pulsions molt profundes, en gran part fisiològiques i més materialment corporals. Potser serà aquell el motiu de la permanència de linterès morbós del poble (i utilitze a propòsit aquesta categoria sociològica tan sui generis) davant daquest tipus desdeveniments al llarg dels segles, que es manifesta de tantes maneres i en tants gèneres. En la cançó melòdica contemporània com en el romancer popular darrel medieval, en els romanços de cec i en la literatura de cordell com en el fulletó imprès vuitcentista, en el radiofònic o en el televisiu (menys, perquè ací la censura social opera de forma més intensa), i que ha passat a la millor de la literatura de tots els temps: a Bocaccio, Shakespeare, Lope de Vega, però també a Valle-Inclán i les seues obres esperpèntiques (com Los Cuernos de Don Friolera o Martes de Carnaval). Contrasta amb la indiferència desapassionada i tecnocràtica actual i els missatges moralitzadors de la «correcció política», que buiden aquests episodis dels seus elements tant dramàtics (amb la qual cosa els priven de la seua emotivitat i, paradoxalment, de la seua pròpia capacitat moralitzadora per a infondre abominació davant de lhorror de la violència) com còmics, és a dir, dels seus elements autènticament humans, en definitiva. Davant daquests drames ja tan llunyans, experimentem aquesta sensació que Chesterton va expressar tan bé quan es va preguntar si hi ha alguna cosa més ridícula que veure a algú perseguir inútilment el seu barret que un colp de vent ha fet rodar i rodar. Lhumor barroc, darrel medieval, com ho va saber veure Arnold Hauser, es basa en aquesta comprensió piadosa del món. Aquest és el tipus dhumor que traspua lobra del seu més eximi practicant, Cervantes, tan pròxim en el temps a aquests processos, que corresponen, en el llarg termini propi de les mentalitats, a la mateixa època.
Si vencem la repugnància per les conseqüències tràgiques del cas, còmica ens pot parèixer, per exemple, lactuació del trio format per Geralda, Guillem i Bernat en lAlzira de 1296, amb què sobre aquesta col·lecció. Sense pretendre desvetllar massa dades, ressaltaré lestratagema del marit burlat per a trobar lamant (no en larmari, sinó sota el llit, un altre dels amagatalls literaturizats fins a la sacietat) davant del desvergonyiment de ladulteri, comès fins i tot davant de la criada, tan escandalós que el marit no té més remei que actuar segons els dictats i els usos de lèpoca. Lamant, Bernat, té fama de conquistador i Guillem, el marit, la té de bon home. Bernat ens resulta antipàtic. Com fan en les seues declaracions els testimonis, que tendeixen a exculpar el marit gelós, set segles més tard podem entendre la reacció de Guillem, pressionat per lopinió del poble dAlzira, que coneix ladulteri i la fama de Bernat, seductor de dones casades la conducta de les quals, fins que cauen en les seues xarxes, era irreprotxable. Bernat porta la desgràcia a la llar feliç de Guillem i Geralda, com abans lha portat a altres matrimonis. Geralda no mor, i pensem que Bernat, amb la seua vàcua vanitat de seductor, ha rebut un càstic merescut, potser excessiu, al seu estufament. El contrast a aquest xoc de passions, quasi cinematogràfiques, el trobem en el detall de la meticulosa investigació judicial que tracta de determinar si la mort de Bernat es va produir amb límpetu i furor provocats pel descobriment de ladulteri, i si el cadàver va ser trobat en el lloc de lassassinat o traslladat allí, i en aquest cas es tractaria duna emboscada per a acabar amb el burlador dAlzira.