Perquè a diferència de la literatura, el que el públic troba en els processos és un poc més que paraules inventades, per intenses que fossen. En aquests processos trobarà un poc més que història: hi ha històries reals ocorregudes a individus que van ser de carn i ossos, que en alguns casos podrien haver inspirat com els va succeir a Boccaccio o Chaucer històries literàries. Tal vegada fos això un dels aspectes que els fan interessants: el seu compendi entre realitat i font literària. Perquè es tracta de processos autèntics, en tant que van testificar els testimonis que hi declaren, i es van realitzar les actuacions que shi detallen. Si el que els testimonis diuen és veritat, o mentida, o una mitja veritat, amb seguretat absoluta ni ho sabem ni ho sabrem mai, com tampoc ho van saber en la seua època. Però a més, amb el seu formulisme, els processos van construint un «relat», van donant una informació parcial, que ha danar encaixant en el cap del jutge instructor, les actuacions del qual, al seu torn, donen noves pistes al lector modern, si està atent, i pot situar-se així, encara que amb menys elements de judici, en la pell dun daquells juristes al servei del rei dAragó, com si estigués llegint el procés en el seu domicili medieval o instruint-ho en una oficina del Palau Reial de Barcelona.
Al mateix temps, aquests personatges autèntics, aquestes persones reals, vistos amb el tamís del formulisme judicial, es presenten, al meu parer, reflectides en els espills del carreró del Gato: per defecte de la capacitat narradora dels testimonis i de lescrivà judicial, i per efecte del formulisme procedimental, els protagonistes pareixen titelles, un tant còmiques en el seu dramatisme. Sense voler desvetllar massa indicis, quan Bernat Gamissà mor a les mans del marit burlat, a penes aconsegueix exclamar: «Santa Maria!», per dues vegades. Els testimonis així ho van declarar i el notari es limita amb concisa fredor a consignar-ho en el procés. No obstant això, es tracta dun efecte teatral de gran dramatisme. Com ho és ladulteri de Blanquina i el bot que el seu amant fa per la finestra, amb tanta precipitació que deixa indicis evidents del seu delicte i amb molt males conseqüències per a la seua integritat física. Limpactant de la violació de les xiquetes Ermessenda o Clara, si van ocórrer, com pareix, i no van ser un invent de les criatures i els pares, és que van succeir així de doloroses, dramàtiques i grolleres. Per sobre dels segles transcorreguts, i a poc que se senta una mica dempatia pel dolor aliè, ens commou el sofriment dels nostres protagonistes, que ho van viure de forma real i intensa en les seues carns, la qual cosa ens realça la seua dimensió profundament humana i els distància dels personatges de ficció o mers intervinents en un relat historiogràfic. No obstant això, anem previnguts en la lectura perquè, en presentar-se les seues peripècies a través del llenguatge jurídic (val per al de totes les èpoques), i vistes amb tanta distància (temporal, social, cultural), les seues desgràcies podrien adoptar un cert tint de falsa comicitat, de la mateixa manera que les nostres angoixes, pors i drames no perden intensitat encara que intuïm que dins duns quants segles puguen provocar una certa hilaritat benvolent als nostres descendents, si es contemplen amb el prisma deformador de les actes judicials.
Ai, pobre Ermessenda! Tallaré ací abans de posar-me melancòlic. Perquè, en el nostre cas, un dels riscos de lestudiós és caure en el sentimentalisme o «sensibleria» (o en els seus vessants moralistes, bé reaccionària, bé progressista), a la qual un cert enfocament humanitari podria conduir-nos, tendència molt comuna sobretot entre el públic profà que mira el passat amb entendriment, de la mateixa manera amb què es mira els xiquets. Com si els nostres antecessors haguessen estat menors dedat. La conclusió pot ser la de Miret i Sans: «sempre han tingut bec les oques». Aquesta simpatia, en el seu sentit etimològic, pels nostres personatges (encara que siga, com en el cas de Miret, per a reprovar la seua conducta) és la que inspira la novel·la històrica ara tan de moda.
Amb tot, la consideració daquests casos com a mers quadros costumistes amb interès «humà» no val com a mètode ni com a objecte. Quan he insistit en lautenticitat dels personatges i en la seua tragicomèdia em referesc a altres aspectes. Es tracta més aviat de factors a considerar en el moment de construir el nostre propi relat i que determinaran en gran manera el nostre punt de partida, i he dinsistir en això: són històries reals, no ficcions literàries, protagonitzades per persones que van tenir existència històrica documentada i que no són, per tant, personatges literaris que actuen dacord amb el que dells espera lautor o el lector, sinó seguint els impulsos i determinacions realment existents, però el coneixement del qual ens és donat al seu torn a través dun «relat», duna reconstrucció de caràcter especial, per mitjà de procediments judicials regulats per les lleis i disposicions legals i socials de lèpoca. Observada la realitat amb aquest prisma-màximament tenint en compte que ho veiem amb el procediment llavors aplicat, que és lenquesta judicial per mitjà de testimonis que juren dir la veritat i amb molt poques proves pericials complementàries-, els protagonistes adquireixen un alè que els assimila a certs personatges literaris, amb lavantatge a favor seu que la seua actuació pot ser documentada. Qualsevol «relat» historiogràfic que es faça sense tindre clar aquest punt de partida ens pot avocar a una altra ficció tan perillosa o més que la pròpia «novel·la històrica».
Opine, no obstant això, que no són necessàries tantes prevencions. Els nostres personatges no permeten visions beates ni sensibleres. Els protagonistes daquests processos i els qui els envolten, a lactuar amb la brutalitat i el cinisme amb què ho van fer en la majoria dels casos (a lactuar tan humanament), ho impedeixen, i són la millor garantia de no caure en la sensibleria o moralisme, sota qualsevol de les seues variants. En açò, i amb independència que compartim o no els seus pressupostos, va encertar plenament Miret i Sans. A més, de tan intensament humans que són, els seus comportaments concrets tenen un caràcter universal, que sobrepassen lestret marc territorial i temporal en què estan inscrits. Un dels llibres de crítica literària que recorde amb més grat és el que Alonso Zamora Vicente va escriure sobre Luces de Bohemia, titulat La realidad esperpéntica (Madrid, 1969). Crec que una de les grans lliçons que dóna, potser sense pretendre-ho el propi Zamora Vicente, radica a demostrar que Luces de Bohemia és una obra dabast universal (és a dir, que interessa a lectors de cultures, èpoques i societats molt diferents) precisament pel seu enorme arrelament en la realitat de la seua època i lloc, fins al punt que poden documentar-se un a un els personatges, llocs i situacions de lobra. El geni de Valle-Inclán va consistir precisament a transcendir aquests personatges, llocs i situacions per a construir una tragèdia explosiva i subversiva de les concepcions polítiques i de la cultura, en sentit ampli, i a crear una nova estètica.
Aquestes consideracions ens durien molt lluny del que ha de ser la mera presentació duna col·lecció documental, que ha derivat cap a un to més assagístic que pròpiament historiogràfic. Potser hauria calgut centrar-se en la llum que processos com els que ací incloem puga aportar al paper que lhonra i lhonor sexual han exercit i exercixen en la cultura i en limaginari col·lectiu espanyol, que tant ha canviat en les últimes tres dècades, i als quals shan dedicat grans estudis, com el pioner dAmérico Castro («Algunas consideraciones acerca del concepto del honor en los siglos XVI y XVII», Revista de Filología Española, III, 1916, pp. 1-50 i 357-386) o el magistral de Julio Caro Baroja («Honor y vergüenza. Examen histórico de varios conflictos», en El concepto del honor en la sociedad mediterránea, Barcelona, 1968, pp. 77-126). Però continuar per aquell camí seria abusar de leditor i desconfiar de la intel·ligència del lector. No és aquesta locasió. Hora és ja de callar i donar començament a la funció del gran teatre del món.