El que sí que és clar és que el descrèdit de la modernitat sha acompanyat del descrèdit de lhistoricisme, quan no de la història en general. Però, precisament, els debats al voltant dallò estètic, allò filosòfic i la forma dentendre el temps ens presenten les enormes dificultats per a traçar una línia nítida al voltant de la dicotomia modernitat-postmodernitat, i sobretot el que mostren és que la modernitat no pot entendres només en un únic sentit; concebrela així forma part duna estratègia per al seu descrèdit. Si sentén la teoria de la postmodernitat, com fa Jameson, com «lintent de pensar històricament un temps que ha deixat de pensar històricament», comprendrem la complexitat del problema.
Però el problema del temps ens porta al del subjecte. Temps i subjecte apareixen interrelacionats. En el capítol cinqué, analitze els problemes relatius a la «Construcció i fragmentació del subjecte». Dues idees bàsiques del capítol són: donar compte que en la modernitat no hi ha una única forma de concebre el subjecte i que, per tant, les crítiques a un subjecte com a substància pensant sinicien en la mateixa modernitat. I, daltra banda, donar compte que des de la mort del subjecte lactualitat es caracteritza per noves i distintes formes de conceptualitzar-lo.
Lafirmació de Jameson que en la postmodernitat es passa de «lalienació del subjecte a la seua fragmentació» evidencia una part, però no tot el problema sobre el subjecte.
Partint del fragment sobre Odisseu de Dialèctica de la Il·lustració (1994), apareixen temàticament diversos problemes sobre el subjecte: el de la seua constitució a través dun procés dobjectivació i alienació, el del temps històric com a paral·lel a la constitució del subjecte de la raó occidental enfront del temps mític, que significa una espacialització del temps expressada mitjançant els «llocs de les aventures» com a contrapunt al viatge dUlisses de Troia a Ítaca. També apareixen les relacions llenguatge-identitat del subjecte quan es presenta el problema del doble significat dOdisseu, com el seu nom i com a «ningú». Però, a més, hi apareix el problema de la identitat sexual del subjecte. El subjecte de la raó occidental té una identitat no sols instrumental sinó «viril». Cada una daquestes temàtiques aborden els diversos problemes sobre el subjecte que es presenten en el descrèdit de la modernitat i que analitze en aquest capítol.
El primer tema és el del temps i subjecte. La forma dentendre el temps i la història paral·lela a lalienació del subjecte és que una concepció del temps de relació passat, present, futur dóna lloc a la formació duna identitat que es forma en objectivar-se. Un subjecte en el qual hi ha una lògica de la identitat subjecte-objecte (Hegel, Adorno i Horkheimer). Però també trobem que una altra forma dentendre el temps no historicista apareix en la modernitat, i és la concepció dun si mateix, com a capacitat de síntesi, perquè el temps és «condició de possibilitat» daquesta capacitat (Kant). Sexposa així la subjectivitat transcendental i, alhora, la capacitat que pot articular crítica i llibertat. Ambdues concepcions són «desacreditades» quan sintrodueix una concepció del temps com la de Heidegger, en la qual «el que es dóna» (Es gibt), no és allo humà sinó el ser, i el ser és temps, llavors no hi ha un subjecte com a «si mateix» en absolut. Lúnica cosa possible és una estructura de comprensió, el Da-sein. Aquesta seria una de les crítiques més fortes al subjecte de lhumanisme, però també a la Il·lustració, perquè la seua concepció de la historicitat com a destí (Geshlekt) no permet concebre que des del temps es forme una capacitat dautonomia que escape al destí.
Respecte del segon tema, en relacionar subjecte i llenguatge trobem una altra de les crítiques fortes a un subjecte constituent de sentit. Perquè, en certa manera, la crítica al subjecte alienat, al subjecte de la raó instrumental, era un subjecte encara constituent de sentit. No obstant això, des duna concepció del llenguatge des dels «usos del llenguatge» (Wittgenstein) sestablirà la impossibilitat dun subjecte previ al llenguatge. En aquest capítol es tracta destablir aquestes dues posicions de descrèdit de la modernitat, la de Heidegger i la de Wittgenstein, i shi destaca que es donen des de fora de la postmodernitat, encara que, a vegades, des daquesta es reinterpreten.
El mateix sesdevé amb la crítica feminista de la identitat del subjecte com una identitat generitzada en masculí. Partint que la conceptualització del subjecte alienat introdueix la característica de la «identitat viril» al costat de la instrumental, expose els problemes del subjecte en relació amb la identitat sexual. També ací no totes les concepcions feministes que critiquen la concepció generitzada de la identitat ho fan des duna posició postmoderna. El feminisme ha criticat el límit des del gènere de la universalitat de la Il·lustració, perquè entén que la modernitat presenta una clara paradoxa en defensar la universalitat, però no aplicar-la. El veto del dret de ciutadania nés un clar exemple. Aquest problema suneix al de la rellevància, o no, del sexe-gènere en la construcció de la identitat del subjecte polític. En aquesta primera part expose la controvèrsia actual al voltant del tema de la construcció de la identitat sexual, i en la segona part del capítol, la concepció de Seyla Benhabib sobre el «si mateix situat», en què arreplega el repte del feminisme per a reinterpretar el subjecte.
La segona part del capítol cinqué lhe titulat «el retorn al subjecte des de la mort del subjecte», i mostra diverses perspectives en el debat actual. Les concepcions de lúltim Foucault, la dAlain Touraine i la de Seyla Benhabib serien exemples paradigmàtics del canvi des de la mort del subjecte a un nou subjecte, i exemple també que la crítica de la modernitat no ha de representar necessàriament la mort del subjecte.
Fins ara, els problemes al voltant del subjecte apareixien relacionats amb diverses crítiques dun subjecte racional autònom, i eren crítiques que anaven des de la seua objectivació i alienació fins a la seua fragmentació.
Potser és la crítica de Heidegger la més radical quant a desaparició completa dun «si mateix», o de qualsevol possibilitat de constitució del subjecte, ja que el que es dóna és «el ser» (Es gibt Sein). Ara bé, fins i tot en aquest cas, la radicalitat de la crítica obeeix més aviat a qüestionar el subjecte racionalista i humanista, però no així la desaparició, almenys, dun Da-sein, duna estructura de comprensió que no és prèvia a la constitució del sentit, però que es dóna i es forma en la interrelació pràctica amb allò que maneja. És a dir, desapareix el subjecte racional, intencional, autònom, previ, separat i constituent dels objectes.
Daltra banda, la crítica des de la filosofia del llenguatge marca molt clarament els límits duna filosofia del subjecte com a constituent de sentit. No hi ha un subjecte que done sentit. El problema del significat està en els mateixos usos del llenguatge, les regles del qual fan possible la formació de pràctiques diverses, de diversos discursos segons formes de vida diverses que donen lloc a una pluralitat de jocs del llenguatge. El que està clar és que ja no funciona una dicotomia subjecte-objecte nítida, i que, a més, latribució a un suposat subjecte de característiques tals com autonomia, intencions psicològiques o ètiques deixen de poder utilitzar-se.