La clau està en com es presenta la cultura Il-lustrada. En Hegel es mostren les contradiccions entre fe i raó. La Il-lustració és vista des de la perspectiva del moment racional que entra en contradicció amb si mateixa, perquè no és capaç dassumir «laltra part de si mateixa», la fe. Presenta la tensió entre fe i raó com una dialèctica de la Il-lustració que configura una forma determinada dentendre la modernitat. Laltre punt clau en Hegel és que introdueix la idea duna «vida ètica» de la comunitat (sittlichkeit), que contraposa a la visió de la modernitat, com a societat burgesa, que reflexiona sobre si mateixa com a portadora de la universalitat. Aquests dos aspectes, la dialèctica de la Il-lustració i leticitat, determinen la noció filosòfica de modernitat en Hegel.
Amb tot, el punt crucial de la seua anàlisi és la idea de lautocomprensió de lèpoca, la modernitat és «eine Neue Zeit», i aquesta autocomprensió com a «temps nou» és deutora de la concepció del temps i de la història que Hegel defensa. És a dir, una concepció del temps en què passat i present són vistos com quelcom que cal superar en el futur. I això significa que lexperiència de la consciència marca fases distintes que se superen en el seu desenvolupament. La «dialèctica de la Il·lustració» també està marcada per aquesta forma de filosofia de la història. Lafirmació de Habermas en El discurs filosòfic de la modernitat (1989), que la postmodernitat sautoatribueix la transcendència de la modernitat, introduint la sospita que ja hi està inclosa, només pot fer-se si sassumeix la perspectiva hegeliana: entendre el temps i la història com un temps que permet una experiència de la consciència per fases que se superen.
No obstant això, si es defensa una altra concepció del temps i de la Il·lustració, la concepció filosòfica de la modernitat nés una altra, i tampoc la postmodernitat no pot entendres ja com transcendir la modernitat. Senzillament perquè per a sostenir ambdues coses sha de defensar una relació historicista entre el passat, el present i el futur.
Juntament amb la posició de Hegel, també analitze la de Kant i Foucault sobre què és Il·lustració; i la de Vattimo sobre el concepte de postmodernitat com el fet de «sobreposar-se» (Verwindung) a la metafísica, arreplegant el significat de Heidegger. Aquestes aproximacions, encara que de forma molt distinta i arribant a conclusions diferents, parteixen duna visió del temps que no té res a veure amb la idea de «superació» (Aufhebung) de la dialèctica hegeliana.
Tot i que Kant sí que manté la idea de progrés en la seua filosofia de la història, des de la pregunta Was ist Aufklarung? (1784) es planteja, tanmateix, la relació filosòfica sobre el seu propi present, sobre la seua actualitat. El que ocorre és que la seua visió del que significa la Il·lustració rau a considerar-la com un ethos filosòfic que articula la crítica pública i lliure. És allò crític i lliure, i lespecial relació filosòfica sobre el propi present, allò que caracteritzarà l«actitud» de la modernitat
Aquesta noció dIl·lustració i de modernitat és distinta de la mantinguda per Hegel, i condicionarà una noció de modernitat centrada en el present, en la pròpia actualitat i lluny duna filosofia de la història. Perquè no es pot parlar de «transcendir la modernitat», sinó de veure quina és la relació sobre la pròpia actualitat, que ara es té, duna banda, i, d una altra, a formar-se una determinada actitud. Aquesta visió ja no prové de lexperiència estètica de la subjectivitat, sinó duna actitud filosòfica en relació amb la pròpia actualitat que la Il·lustració va representar i que, com diu Foucault, es pot defensar com a actitud de la modernitat sense necessitat destar a favor, o en contra, de la Il·lustració. En aquest sentit és en el que discrepe de Habermas, quan qualifica Foucault com a postmodern, i considere que no cal mantenir determinades posicions humanistes o de determinats projectes il·lustrats per a defensar la modernitat com a actitud que consisteix en allò crític i lliure. Aquesta és una tesi central del llibre, que es desenvolupa en els capítols quart, sobre el temps, i cinqué, sobre el subjecte.
El tercer capítol acaba amb una exposició sobre la idea de Heidegger de «sobreposar-se» (Verwindung) a la metafísica, que és arreplegada per Vattimo per a indicar-hi el post dallò postmodern, amb la qual cosa sintenta definir la noció filosòfica de postmodernitat, trencant amb la idea que es tracte de la «superació» de la modernitat en el sentit hegelià. Aquesta és una posició amb una sèrie dimplicacions que es veuran en desenvolupar la concepció del temps (Zeit) de Heidegger, i es comprovarà que, encara que mantinga una posició postmetafísica, defensa el destí (Gechslick) com a base de la «historicitat».
El descrèdit de la modernitat, que ens està portant a diferents formes dentendre-la, apunta al problema del temps. Fet i fet, la reflexió daquest llibre és un intent dautocomprensió de la nostra actualitat, del nostre present. Pensar el propi present, i, en fer-ho, el debat mateix entre modernitat-postmodernitat apareix duna manera o altra, segons la visió que es tinga del temps. És per això que el problema de la modernitat, com el de la postmodernitat, apareixen com el problema de com es pensa el propi present.
A partir dací, en el capítol quart introduïsc les crítiques de la modernitat sanomenen postmodernes o no que, en definitiva, són crítiques duna determinada forma dentendre el temps, són crítiques de la visió hegeliana de la història. Tot i això, algunes delles poden considerar-se com una altra manera dentendre la modernitat (Foucault); daltres, com clarament antimodernes i defensores de la historicitat com a «destí» (Heidegger). Les que afirmen el present com a clau de la visió postmoderna defensant «lespacialització del temps» pel fet de ser intradiscursives les formes dentendrel (Linda Hutcheson), o afirmant el present, però mirant dentendrel històricament (Jameson). Fins i tot hi ha altres formes dafirmar el present sense ser postmodernes, com el «temps-ara» de W. Benjamin.
El descrèdit de la modernitat es va produint com un debat al voltant del temps, i, en concret, del temps històric. La quasi assimilació entre historicisme i modernitat que fa Nietzsche contribueix al fet que la crítica de la modernitat ho siga a una determinada forma dentendre la història i el temps. Això ha suposat tot un desenvolupament de concepcions sobre el temps antihistoricistes amb un denominador comú: lafirmació del present. La postmodernitat no tindria sentit sense aquesta ruptura amb la forma historicista dentendre el temps. El paràmetre passat-present-futur es redefineix en termes tals que allò que importa, allò significatiu, és «el present», i ho és en tant que pot definir per si mateix allò històric. Lobsessió historicista sobre el passat i el futur queda anullada en tant que lhistòric només pot mantenir-se quan safirma el present. Però, què és aquest present convertit en únic baluard dallò històric? Quins significats rep per a poder ser lúnic detenidor de la construcció significativa de la història? I, sobretot, per què ha de ser antitètic el valor del present amb la modernitat? ¿Fins a quin punt funciona lassimilació historicisme-modernitat?