Malgrat aquesta constatació, la preocupació filosòfica per noves formes dentendre el subjecte no ha cessat, i fins i tot es podria afirmar que és un contrapunt al descrèdit de la modernitat. Continuen apareixent en el debat noves formes dentendre el subjecte, diferents aproximacions a la possible forma dentendre la identitat.
La investigació genealogicoarqueològica sobre el poder en el pensament de Foucault introduïa en les ciències humanes un paradigma dinvestigació que suposà un tall radical amb epistemologies que tingueren com a fonament un subjecte humà, un subjecte consciència pensant. Però les formes dexplicar que les pràctiques discursives com a constructes de discurs i poder constituïen diferents formes de subjectes el porta posteriorment, en la seua «hermenèutica del subjecte», a una proposta filosòfica sobre aquest més enllà de lhumanisme, però no més enllà de la modernitat sinó, al contrari, dacord amb la seua forma dentendre lactitud de la modernitat.
La perspectiva de crítica de la modernitat des duna sociologia de lacció, que entenga el subjecte com a projecte lliure, com és ara la de Touraine, introdueix una nova perspectiva en la qual la llibertat és també clau, tot i que en canvia el sentit. La concepció de lacció i del projecte es conceben com a possibles des dun subjecte no constituït sinó constituent de sentit. I laportació de Touraine se centraria a criticar no sols aquells aspectes de la modernitat que destaquen la racionalitat instrumental, sinó els de la postmodernitat que destaquen lentramat de discurs-poder i la «fragmen-tació del subjecte». Perquè, des duna perspectiva sociològica, el que es pot constatar és el moviment i el canvi social. La possibilitat contínua no sols de resistència sinó de transformació. És per això que parla de subjecte.
En la seua alternativa, Seyla Benhabib defensa un universalisme interactiu postil·lustrat sense metafísica que significarà una nova forma dentendre el subjecte. El punt central de la seua discussió amb luniversalisme és que per a poder mantenir la reversibilitat de perspectives i de posicions que luniversalisme defensa cal canviar el concepte de si mateix autònom, deixar dentendrel com «un altre generalitzat» i introduir-hi el concepte d«un altre concret». El subjecte moral que es distingia per la seua insistència en la legalitat es reinterpreta des de la situació, des de la trama dinterrelacions en la vida quotidiana. La seua investigació sobre un «self situat» el portarà a concebre la identitat del jo des dun model narratiu. Una aproximació en què la narració siga com un discurs de segon ordre sobre un mateix. Això suposarà noves formes dentendre lacció, més enllà de lacció comunicativa, i dentendre la constitució del subjecte, més enllà de la seua producció genèrica. El subjecte no sentendrà com a determinat exclusivament sinó des duna capacitat normativa del si mateix, que té sentit si es postula la llibertat. El debat, una vegada i una altra, sembla resituar-se en els termes clàssics de determinisme-llibertat.
El llibre acaba amb aquestes noves propostes sobre el subjecte, encara obertes, cosa que constata que, més que no la mort del subjecte, el que sha produït des del debat modernitat-postmodernitat són noves formes dentendrel.
* * *
No vull acabar aquesta introducció sense agrair a Antoni Furió que tinguera la idea dencarregar-me un llibre sobre el problema de les relacions entre modernitat i postmodernitat quan col·laboràvem en lorganització dels cursos de la Universitat dEstiu de Gandia de la Universitat de València. Va ser a partir dací que vaig començar a donar forma a una sèrie de preocupacions intel·lectuals i filosòfiques que estaven sent fil conductor de la meua línia dinvestigació en història del pensament contemporani.
Vaig poder avançar i donar una versió quasi definitiva al treball gràcies a lestada, com a Visitor Scholar, en el Center for European Studies de la Universitat de Harvard, Cambridge, MA., durant els mesos dabril a juliol de 1998. Aquesta visita va ser possible gràcies a la invitació de Seyla Benhabib, Professor of Goverment en la dita Universitat; lajuda de la Secretaria dEstat dUniversitats Investigació i Desenvolupament del Ministeri dEducació i Cultura; la concessió del permís dels meus companys del Departament de Filosofia de la Universitat de València i la substitució en les meues classes que va fer el professor Josep Martínez Bisbal. A tots ells, el meu agraïment.
També vull agrair a Manuel Jiménez, a Sergio Sevilla i a la mateixa Seyla Benhabib latenció que van tenir en llegir una primera versió del treball, aportant-me suggeriments i punts crítics, especialment en les meues opinions sobre la teoria crítica. A Giulia Colaizzi i a Jenaro Talens, per contribuir amb les seues discussions de part del manuscrit a aclarir la meua posició sobre la postmodernitat, i als historiadors Antoni Furió i Pedro Ruiz Torres els comentaris dels quals al capítol sobre «temps i història» em foren de gran utilitat.