Des de Trento, la penitència passa a tenir un paper central per al món catòlic, i a partir dara, qualsevol crítica al sagrament serà sospitosa de luteranisme. Plenament contrareformista, la Breve instrucción de cómo se ha de administrar el sacramento de la penitencia, del dominic i catedràtic de Salamanca fra Bartolomé de Medina, de lany 1579, deneix la confessió com a «sacramento de perdón de peccados, en el qual el Sacerdote, por la autoridad que tiene de Christo, absuelve los peccados hechos después del baptismo» (I, 2).
La confessió és oral, sense testimonis escrits absolutament secreta, però aquest requisit xoca amb la dimensió publica del sagrament i la visibilitat que se li atorga. A les petites comunitats, en què tots es coneixen i se saben els pecats, tema de conversa, les confessions no passen desapercebudes. Un altre dels requisits és que siga íntegra: no es poden confessar uns pecats a un confessor i la resta a un altre: shan de dir tots en una confessió única. Santa Teresa de Jesús, al seu Camino de perfección (1588), dirà: «Aquí vendrá la tentación de dejar de confesar pecados muy graves por miedo de no estar en desasosiego. ¡Oh, válgame Dios! ¡Qué daño puede hacer aquí el demonio, y qué caro les cuesta el apretamiento y honra!» (V).1 I obligatòriament, com a mínim una vegada a lany, des que es té ús de raó; fra Ortiz Lucio ens la concreta: «comúnmnente tienen uso de razón de doze años, y aún acaece que de siete le tienen y pecan mortalmente» (XIX).
En la doctrina tridentina sinsisteix que ha de confessar el mateix rector de la parròquia, no un sacerdot estrany, la qual cosa accentua el seu caràcter de control social. LEsglésia pretén doblegar el comprensible rebuig dels dels a confessar els pecats al mossèn local, massa familiar, i en especial els pecats díndole sexual; però els penitents sovint buscaran el rector visitant o els missioners, que no els coneixen ni controlen tampoc el compliment de la penitència. Reticència i desconança és la resposta popular, amb un rebuig a la confessió generalitzat per part dels homes, mentre que les dones restaran més sotmeses. Daltra banda, el llenguatge judicial emprat no facilita en absolut que la gent sacoste a lintimidant tribunal de la penitència.
El delicte de sol·licitació, sollicitatio ad turpia in confessione, és denit per la butlla Cum sicut nuper, de lany 1559, en la preparació de la tercera i darrera sessió (1562-63) del concili de Trento: lEsglésia vol enfortir els sagraments. Abans no es distingia de les simples transgressions del celibat, però ara esdevé un delicte greu, un sacrilegi, i el sol·licitador, sospitós dheretgia i, per tant, qüestió de la Inquisició. Tanmateix, el delicte es denia de manera restrictiva: només era sol·licitació la que es feia estrictament durant la confessió, i a una dona.
Gregori XV, lany 1622, namplia la denició i nelimina ambigüitats: es considera també sol·licitació la feta al lloc destinat a la confessió in loco confessionis, o immediatament abans o després de la confessió, o simulantla pretextu confessionis, o emprant informació obtinguda en aquestaex auditu in confessione. I a tots dos sexes. La butlla conrma lobligatorietat, per al confessor que rep la denúncia duna sol·licitació, dobtenir la promesa de delatar-la a la Inquisició com a condició per a labsolució. Benito Remigio Noydens, en la seua Práctica de curas y confesores y doctrina para penitentes (1676, 15a ed.), ens dóna un bon exemple daquesta denició amplicada.2
El delicte de sol·licitació es deneix, doncs, també en funció del temps de la confessió, els moments anterior i posterior, uns límits vagues; la butlla diu inmediate. Es crea així el concepte del temps penitencial, que va des que la dona sacosta al sacerdot amb intenció de confessar ns que la confessada no fa una altra activitat. El concepte post confessionem inclou les penitències de flagel·lacions, o les propostes de citar-se, visitar-la o presentar-se en sa casa, sovint amb lexcusa duna malaltia. Hi ha una elaborada jurisprudència sobre el tema, un dels preferits dels tractadistes; de fet, una de les línies de defensa de lacusat de sol·licitació serà al·legar que aquesta no es va perpetrar durant la confessió, ni immediatament abans ni després.
La malaltia de la lla de confessió és una magníca excusa tant per abusar-ne com per gaudir dintimitat. Alguns aproten la indefensió de la dona al llit, o es fan els metges per examinar i tocar el cos de la dona; és clar que algunes daquestes malalties no són sinó pretexts per rebre la visita del confessor, en especial en el cas de les monges. Entra també dins del concepte, com he dit, el fet daprotar la informació íntima obtinguda en confessió per als ns deshonestos previsibles; es tracta, generalment, de dones que confessen la seua feblesa pel sexe, els seus desitjos insatisfets, o que sinsinuen al confessor.
Alguns tractadistes estrictes opinen que es comet sol·licitació sempre que el confessor té relacions sexuals amb la seua lla de confessió, la qual cosa faria innecessària tota aquesta amena casuística del lloc i del moment. I paradoxalment, si la proposta sexual es fa mentre el sacerdot administra qualsevol altre sagrament, no és sol·licitació. O si el confessor incita la penitent, en confessió, a cometre qualsevol altre pecat un homicidi, per exemple, no es considera tan greu: la sexualitat rep un tractament especíc.
No és gens senzill, doncs, denir aquest delicte amb precisió: on acaba labús, la simple infracció del celibat sacerdotal o el concubinat i on comença la sol·licitació? Quin és el límit objectiu en la relació afectiva confessor-penitent? Què signica amb exactitud «sol·licitar»? La qüestió és tan complexa que ni els mateixos tractadistes ni els inquisidors es posen dacord, i lescolasticisme arriba a extrems delirants: Lea ens explica que, per exemple, si un sacerdot confessa una dona malalta i aquesta perd el coneixement suspensió momentània del sagrament i ell la viola, aleshores no incorre en sol·licitació (1983: 493).
El delicte no consisteix en el contacte sexual entre penitent i confessor, sinó en lús de la confessió amb aquesta nalitat. Totes dues coses són pecat mortal, però la diferència gens menyspreable és que la primera no és competència de la Inquisició, però la segona, sí. En altres paraules: és un assumpte de fe, no de moral. Als inquisidors, si no apareix la gura quasi herètica del sol·licitador, no els interessa la vida sexual dels sacerdots o els monjos. Això, en tot cas, és problema de llurs superiors, abats i bisbes.3
La confessió és el moment de trobada dhomes religiosos amb dones, una situació dexcepció tant per a lhome (perillosament proper a una femella) com per a la dona (conada completament a un baró estrany), en un ambient particularment propici als abusos: submissió, proximitat física, el tema tractat...
A ledat mitjana no existia un lloc especíc per a la confessió, una indenició que ens revela lambigu paper medieval daquest sagrament. Tampoc no hi havia una separació física entre confessor i penitent, la qual cosa facilitava lengrescament. Preocupats pels nombrosos escàndols, els bisbes disposen prudentment diverses normatives. La confessió a les dones sha de fer en un lloc obert i il·luminat, dins de lesglésia, i amb presència de testimonis: mai en soledat, a llocs foscos o la sagristia. A partir del segle XVI, amb la Contrareforma, i per evitar excessos i escàndols, es generalitza arreu dEuropa una reixa de separació entre el confessor i la monja penitent. Des de Trento sobliga a tenir una espelma encesa durant la confessió, quan lesglésia és fosca, i fer que la penúltima confessada espere que acabe la darrera.4