Ha estat una llàstima desplaçar la crítica dels termes donats per De Sanctis: lestil tot coses i res més [sic]. Això és el que dura. Jo he estat sempre marxista com a mètode, és a dir per invitar la gent a ser més reflexiva i correcta. El catalanisme és això contra la frivolitat i la lleugeresa cínica i exhibicionista de Madrid. La utilització del marxisme substancial i apassionat no el mètode en la crítica literària és un error. (Fuster 1997: 145)
2
«Un estil, una construcció, que segueixin el moviment natural de les coses, és el que Pla havia de crear-se» diu Joan Fuster a lestudi introductori de lObra Completa de Josep Pla (Fuster 1988: 63). La cursiva és nostra, i amb aquesta voldríem destacar que, efectivament, lapel·lació a aquest moviment natural implica una molt determinada manera dentendren lésser és a dir, implica una ontologia tàcita. Les coses es mouen, sens dubte, i són lobjecte de lescriptor, del periodista, del mateix filòsof. Linteressant és la naturalitat daquest moviment. Certament, el moviment dels cicles estacionals és perfectament natural; però, i el de la política, per exemple? A la seva manera, també. Pla per unes raons emparentades probablement amb la idea de fatalitat que no és res més que el determinisme à lancienne i Fuster per unes altres que estan lligades a la idea marxista de materialisme dialèctic, defensarien aquesta «naturalitat». Òbviament, la seva contemplació implica per força una manera molt concreta de reflectir-la, dexpressar-la. Quina és? Fuster ho deixa molt clar: lestil. En referir-se a la dialèctica, Plató planteja el símil del bon carnisser, que és aquell que articula la peça, és a dir, qui lesquartera dacord amb les seves articulacions naturals. I quina és larticulació natural de la vida? La del moviment, la del canvi constant, la daquelles ondulacions de lhome de les que ja parlava Montaigne. Cal ser un escèptic, per assumir-les amb coherència?
En una entrevista que el periodista Xavier Moret li va fer a Fuster un any abans de la seva mort (va ser publicada a El País el 3 de març de 1991) deia: «continuo sent un escèptic, però és per allò de dir no em fotràs» (Moret 1991). Aquest matís de lúltim Fuster és important. La descripció de la realitat del segle XX requeria, per ser creïble, una dosi important descepticisme. I per ser honesta, un antídot important de passió. Més enllà de lescepticisme hi ha el cinisme, i més enllà de la passió, la ingenuïtat. Si Zweig és, fins i tot a escala europea, un dels escriptors més importants però no, curiosament, més representatius del segle XX és perquè sempre va ser conscient daquests límits. En el cas de Zweig, aquesta consciència condueix a una relectura decebuda del segle XX, que inclou la mateixa comunicació de masses (Zweig 2001). No oblidem que Zweig va ser una víctima més de la indescriptible premsa antisemita germànica representada, per exemple, pel delirant diari Der Stürmer de Julius Streicher (1885-1946). Aquesta cara fosca del periodisme, i en general de la comunicació de masses, no té, evidentment, de precedents històrics simètrics als que comentem.
Quan en lesmentada dedicatòria Au lecteur Montaigne expressa la seva voluntat descriure a partir del que podria aprendre daquelles nacions acabades de descobrir al Nou Món, pren partit per una idea dalteritat que tenia molt més a veure amb el nostre present que amb el del segle XVI.
Cest icy un livre de bonne foi, lecteur. Il tadvertit dès lentrée, que je ne my suis proposé aucune fin, que domestique et privée. Je ny ay nulle consideration de ton service, ny de ma glorie. Mes forces ne sont pas capables dun tel dessein. Je lay voué à la commodité particulière de mes parens et amis: à ce que mayant perdu (ce quils ont à faire bien tost) ils y puissent retrouver aucuns traits de mes conditions et humeurs, et par ce moyen ils nourrissent plus entiere et plus vifve, la connoissance quils ont eu de moy. Si ceust esté pour rechercher la faveur du monde, je me fusse mieux paré et me presanterois en une marche estudiée. Je veus quon my voie ma façon simple, naturelle et ordinaire, sans contention et artifice: car cest moy que je peins. Mes defauts sy liront au vif, et ma forme naïfve, autant que la reverence publique me la permis. Que si jeusse esté entre ces nations quon dict vivre encore sous la douce liberté des premieres loix de nature, je tasseure que je my fusse tres-volontiers peint tout entier, et tout nud. Ainsí, lecteur, je suis moymesmes la matiere de mon livre: cest nest pas raison que tu employes ton loysir en un subject si frivole et si vain. A Dieu donq, de Montaigne, ce premier de Mars mille cinq cens quatre vingts. (Montaigne 1988: 2)
Aquesta alteritat marca un límit que és alhora epistemològic, estilístic i ètic. Kapuscinski va dedicar a aquest límit un assaig extraordinari: Els cínics no serveixen per a aquest ofici. Sobre el bon periodisme. Heus aquí on apareix amb claredat el llegat de lhumanisme de Montaigne, tan remot i alhora tan proper:
Para los periodistas que trabajamos con las personas, que intentamos comprender sus historias, que tenemos que explorar e investigar, la experiencia personal es fundamental. La fuente principal de nuestro conocimiento periodístico son los otros. Los otros son los que nos dirigen, nos dan sus opiniones, interpretan para nosotros el mundo que intentamos comprender y describir. No hay periodismo posible al margen de la relación con los otros seres humanos. La relación con los seres humanos es el elemento imprescindible de nuestro trabajo. (Kapuscinski 2005: 29)
Hi ha moltes maneres de caracteritzar lescepticisme, que és una qüestió epistemològica, i una daquestes consisteix a desplaçar aquesta actitud a una esfera ontològica. Lescepticisme esdevé així un intent daprehensió coherent duna realitat en moviment. Com que el retrat dalgú que veiem passar corrents davant nostre és impossible, cal desconfiar de tots els retrats és a dir, de totes les caracteritzacions de la realitat basades en la quimera dentitats inamovibles. En aquest sentit, lescèptic no és un desconfiat, sinó algú convençut de les ondulacions perpètues de la vida. És tot just aquest convenciment el que el fa partícip sense remei duna mena de tolerància en diríem natural, espontània, gens impostada. Fuster reivindica el dret a canviar dopinió. No es tracta dapostar per la volubilitat, sinó simplement de ser coherents amb una realitat que fluctua.
Liniciador daquesta ontologia del moviment és Montaigne, sens dubte, que contempla un món que, en el sentit literal de la paraula, sensorra. Géralde Nakam, entre altres, va descriure molt bé aquest estat de coses (Nakam 1982). És lèpoca dels darrers Valois, quan França passa en molt poc temps de la placidesa política i la prosperitat econòmica a lindescriptible caos de les Guerres de Religió. Tot sembla estranyament fràgil, tot canvia duna manera vertiginosa. El cristianisme sescindeix amb violència i dona lloc a una munió de faccions enfrontades, sovint per culpa de convencions litúrgiques banals, no de raons teològiques profundes. La impremta commou els esperits a una velocitat mai no vista. Del Nou Món, encara no acabat dexplorar, arriben notícies inversemblants que desmenteixen la majoria de les veritats establertes que ens van llegar els savis de lAntiguitat. Sant Agustí i molts altres autors anteriors i posteriors descartaven, per exemple, que als Tròpics o Zona Tòrrida hi pogués haver cap forma de vida. A començament del segle XVI, però, a Europa arribaven notícies en un sentit diametralment oposat: no només hi havia vida, sinó que es tracta del lloc més exuberant del món! Un rere laltre, els cronistes dÍndies confirmen que moltes coses que avaluàvem com a naturals són, en realitat, un resultat de la convenció: hi ha pobles que no saben què és un rei, ni practiquen cap religió codificada, ni van vestits, ni coneixen el pa, ni lescriptura. La noció dhome es desmunta, es desfà, com si es tractés dun artefacte precari. Per això cal tornar a refer-la en funció de les noves dades que arriben de laltra banda de lAtlàntic. De fet, cal tornar a inventar-la amb una explicable urgència. En cas contrari, no podem comunicar res: ens falta una part essencial de la frase, el subjecte (Sáez-Mateu 1997: 112).