El present llibre inclou, doncs, cinc capítols fets per especialistes que aprofundeixen en lescriptura i el pensament de Fuster. El punt de partença per a aquestes elaboracions posteriors foren exposicions i debats produïts inicialment a Sueca el 13 de novembre de 2018. Tot plegat és un nou estudi monogràfic sobre la producció daquest imprescindible autor del segle XX.
TOBIES GRIMALTOS
Càtedra Joan Fuster Universitat de València
Ontologia del moviment: de Montaigne a Fuster passant per Pla*
Ferran Sáez Mateu
Universitat Ramon Llull
1
Suposo que això que explicaré a títol dintroducció va passar cap a lany 1982 o 1983, quan començava la carrera de Filosofia. En un mateix matí de diumenge vaig adquirir al Mercat de Sant Antoni el primer volum de lObra Completa de Pla que conté un llarg assaig introductori de Fuster així com els tres volums dels Assaigs de Montaigne, en una traducció espanyola de Constantino Román Salamero que en aquell moment ja sonava molt tronada. Això vol dir que el meu primer acostament a Montaigne, a Pla i a Fuster fou simultani... Ho subratllo no tant per la coherència literària del fet, sinó justament perquè es va tractar del resultat del pur atzar. Amb els anys, Montaigne va acabar adquirint una considerable importància en la meva trajectòria acadèmica. El 1987 vaig defensar la tesi de llicenciatura sobre la seva filosofia política, i el 1992 la tesi doctoral sobre la influència dels cronistes dÍndies en la redacció dels Essais.
Potser perquè fa 35 anys era jove i ingenu, em va quedar gravada la imatge de tres autors que, malgrat la seva fortíssima personalitat, acabaven convergint fatalment en molts aspectes. A diferència dels filòsofs acadèmics i dels escriptors institucionalitzats, que sempre busquen fixar o petrificar un concepte com aquell qui esculpeix una làpida, Fuster, Pla i Montaigne centraven la seva mirada en les coses en moviment actitud que, no ens enganyem, no resulta gaire confortable ni pràctica. Després vaig llegir un magnífic assaig de Jean Starobinski intitulat, precisament, Montaigne en mouvement que data de lany 1982, on aquest pressentiment meu quedava corroborat i documentat.
Au départ, il y a cette question posée à Montaigne cette question que Montaigne pose lui-même: une fois que la pensée mélancolique a récusé lillusion des apparences, quadvient-il ensuite? Que va découvrir celui qui a dénoncé autour de lui lartifice et le déguisement? Lui estil permis daccéder à lêtre, à la vérité, à lidentité, au nom desquels il jugeait insatisfaisant le monde masqué dont il a pris congé? Si les mots et le langage sont une «marchandise si vulgaire et si vile», quel paradoxe que de composer un livre et de sessayer soi-même en faisant oeuvre de langage le mouvement que cette étude sefforce de retracer est celui qui, prenant naissance dans cette question, rencontre le paradoxe, et ne peut dès lors trouver facilement le repos. (Starobinski 1988: 7)
A la seva manera, cadascun daquests tres personatges havia renunciat a clavar lagulla en el caparró de la papallona. Preferien que continués volant, malgrat linconvenient que això suposa. En termes conceptuals, una ontologia del moviment no implica una contradicció en els termes perquè, com deia el vell Aristòtil, lésser es diu de moltes maneres. No implica una contradicció, però sí una aposta sostinguda per la paradoxa.
No sembla que una persona amb la intel·ligència de Fuster hagués tingut gaires dificultats a lhora de transformar un conjunt daforismes en una teoria sistemàtica, però resulta que no ho va fer. Més ben dit i aquí el matís perifràstic és més important del que sembla no ho va voler fer. En el pròleg a la segona edició de Nosaltres, els valencians, datat l1 de març del 1964, Fuster diu:
En posar-me a la feina, i més encara en acabar-la, ja donava per suposat que el llibre tindria abruptes conseqüències de polèmica. No em feia gens de por, aquesta possibilitat. Al contrari. El llibre havia sorgit dun esforç sincer per a comprendre, per a aclarir-me a mi mateix, en reflexió solitària, les causes i els efectes del nostre fracàs com a «poble». Que els meus resultats eren, són, «discutibles»? La discussió, doncs, hauria estat convenient, profitosa. Per a mi, més que per a ningú. Sóc un home escassament dogmàtic, i magrada de contrastar amb les daltri les meves idees i les meves persuasions: des daquest angle, puc qualificar-me de «liberal» en laccepció més vulgar i més noble del terme. (Fuster 1977: 5)
Heus aquí un breu compendi de lassagisme fusterià: no li interessa reblar el clau, cloure la qüestió com qui tanca una caixa, transformar una afirmació en una veritat apodíctica, immobilitzar una idea com qui practica un judo intel·lectual. No pretén fixar cap concepte, embalsamar-lo. Opta per un mecanisme dialògic que no sol agradar a tothom, en la mesura que tracta la veritat duna manera dinàmica. Si Fuster va arribar a irritar tant els seus detractors intel·lectuals que, dit sigui de passada, no només formaven part de lextrema dreta valenciana, va ser precisament perquè era impossible caracteritzar-lo com qui dibuixa el rictus crispat dun dogmàtic. Ell mateix reivindica el dret a moures mental-ment i, de manera especial, a no axiomatitzar les pròpies opinions: a témer lhome dun sol periòdic. Fa referència al lector, però potser també o potser sobretot a lescriptor. Si fos així, no cal témer gran cosa: la llista de publicacions on Fuster va col·laborar de manera regular és impressionant: Levante, La Vanguardia, abc, Informaciones, El Correo Catalán, El País, El Noticiero Universal, i revistes com ara Destino, Jano, Por Favor, Serra dOr o Qué y Dónde.
Ni els seus articles periodístics, ni els seus assaigs, ni fins i tot els aforismes van a la recerca duna conclusió final i definitiva és a dir, estàtica a la qual cal arribar per força. La conclusió pot formar part, o no, daquest procés dialògic, però no nés la finalitat. És curiós que a lacta fundacional de la filosofia occidental, els Diàlegs de Plató, de conclusions finals nhi ha també ben poques. El que reflecteixen els diàlegs és el moviment dialèctic que justifica que exigeix la interacció entre dos éssers pensants, no el lloc on arriben o deixen darribar.
En relació amb aquesta actitud fusteriana hom pot detectar, sens dubte, alguna excepció. Més endavant analitzarem la que, des del nostre punt de vista, és la més greu i cridanera de totes: el llarg assaig introductori a lObra Completa de Pla, que lescriptor empordanès respon en una carta a Fuster datada el dia 20 de novembre del 1965. Aquesta carta es troba a lepistolari de Fuster (volum i) i, per la seva importància, ha estat reproduïda en altres contextos. En aquesta Pla argumenta que a la captació del moviment, de la realitat canviant, li és inherent la ironia i la distància escèptica, i que, per definició, no resulta compatible amb qualsevol forma de submissió escolàstica, sigui de matriu marxista com en aquest cas o bé de qualsevol altra índole. Diu Pla: