Que ningú no imagine, però, un intel·lectual reclòs en la biblioteca del monestir ni en la gestió editorial. Seria un error, perquè Josep Massot ha esmerçat un temps inacabable, difícil dexplicar, en la promoció cultural. Podríem afirmar, sense recórrer a cap llicència hiperbòlica, que gairebé tota la xarxa infraestructural dels estudis de llengua i literatura catalanes, a linterior i a lestranger, shan beneficiat de la seua aportació decisiva. Va tenir un paper determinant en el naixement lany 1978 de la North American Catalan Society, va ser lànima i primer president (1987-1990) de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, de la qual després ha sigut vicepresident (1995-2009), i és membre des de la fundació de la Societat Verdaguer. Mhe deixat a consciència per al final la seua responsabilitat, una vegada més impagable, en la consolidació de lAssociació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, nascuda lany 1970 al Col·loqui dAmsterdam i constituïda oficialment lany 1973 a Cambridge, en què Josep Massot va ser-ne elegit secretari, càrrec que va exercir sense interrupció fins a 1993, quan hagué de presentar la renúncia per impossibilitat material de continuar-hi. La seua labor, una vegada més callada, va resultar clau: era lelement catalitzador dels diversos equips que es rellevaven en la direcció i leditor de les Actes dels col·loquis.
Naturalment les seues provades dots intel·lectuals i gestores no han passat desapercebudes i les entitats culturals més prestigioses li han obert les portes de bat a bat. Només recordaré que des de lany 1999 és membre de lInstitut dEstudis Catalans, de la Secció Històrico-Arqueològica del qual és en lactualitat president, i que des de lany 2000 és membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual és secretari. No cal dir que sempre ha estat disponible per a tot allò que li han demanat des de la seua Mallorca o des de qualsevol de les altres illes germanes i ha acceptat de treballar com a membre de les entitats culturals més importants, entre les quals esmentaré la Societat Arqueològica Lul·liana i lInstitut Menorquí dEstudis.
He volgut detenir-me, gastant un temps preciós que no em sobra, en lactivitat editorial i cultural perquè minteressa donar-ne una imatge justa dintel·lectual compromès, que no coneix ni ha practicat el refugi daurat en cap torre divori, i això que el monestir lin facilitava loportunitat. I perquè aquest activisme encara dota de major mèrit la seua aportació destudiós, dinvestigador, que és literalment i exacta extraordinària, gegantina, difícil dentendre. Les xifres, fredes però objectives, que resumeixen la seua aportació són inapel·lables: prop de 1.200 treballs entre llibres, articles, recensions i pròlegs. Només cal recordar que, deixant a banda, per exemple, els volums editats de lObra del Cançoner Popular de Catalunya, entre aquestes publicacions hem de comptar almenys una cinquantena de llibres, exceptuant obres menors i opuscles. Una allau productiva que em propose dagrupar, en aquesta mena de síntesi obligada, en dos grans apartats: estudis de filologia i estudis dhistòria general. Encara que, com qualsevol lector de la seua producció sap, les fronteres divisòries són boiroses i els contagis massa estrets. La investigació de la llengua i de la literatura sempre va unida a lanàlisi del context polític i social, de manera que les separacions estanques en el seu cas són difícils. Proposem, doncs, els dos àmbits amb lúnica finalitat pedagògica de facilitar-ne una visió sintètica durgència. Les tasques de codirecció en el Diccionari de la literatura catalana (1979) i el Diccionari biogràfic de lAcadèmia de Bones Lletres (2012), en col·laboració amb Joaquim Molas, en el primer, i Pere Molas i Eulàlia Duran, en el segon, acompanyada de la redacció dun bon nombre dentrades, especialment significativa en el primer, és una bona prova de la seua dedicació al camp més específic dels estudis literaris, mentre que la participació, igualment ben activa, en qualitat dassessor i de col·laborador de la Gran Enciclopèdia Catalana (1968-1980), ens mostra el polígraf expert en els diferents àmbits humanístics.
En la investigació filològica i en la històrica general sempre hi ha, tanmateix, idèntic mètode de treball, caracteritzat per dos trets definidors. Hi ha estudiosos que una vegada enllestit el treball sobre un tema queden exhaurits i saturats i només desitgen allunyar-sen higiènicament durant un període terapèutic. Josep Massot, no. Ell mai no se sent sadollat dun tema. Al contrari, el persegueix infatigablement, estudi rere estudi, mai no satisfet dels resultats obtinguts. El seu és un projecte de continu work in progress, dinvestigació dun tema en perpètua revisió i aprofundiment. No li calen rèpliques correctores duns altres investigadors. Ell mateix ja sho fa dofici. A més a més aquest objectiu de la recerca intensa de lexactitud va unit a una concepció del treball investigador de la màxima garantia: el recolzament en lescorcoll pacient i incansable en tota mena de fonts documentals, inclosa la documentació oral; el domini de tota la bibliografia preexistent, fins la més amagada, i laplicació sistemàtica duna rigorosa imparcialitat analítica, que lobliga a no afirmar ni concloure res que no tinga el pertinent aval documental a peu de pàgina són ja mítiques unes notes que causarien ladmiració del Genette paratextual.
Cronològicament, la seua trajectòria investigadora podria representar-se segons lesquema següent: el romancer i la poesia tradicional, el teatre medieval, la Renaixença mallorquina i els estudis filològics i històrics contemporanis, que han acaparat una dedicació frenètica en els últims anys.
Dins el camp dels estudis filològics podem assenyalar tres grans línies: el romancer i la cançó tradicional, la història de la llengua i la història de la literatura. De la primera cal destacar la colossal tasca de revisió i edició del material de lObra del Cançoner Popular de Catalunya que lany 1991 se li va lliurar. Només se nhavien editat els tres primers volums durant els anys vint i ara ell, des de 1993 fins a 2012, ha anat preparant volum rere volum fins al 21 i darrer, lany 2011, amb un total de 19 toms si comptem separats el 4/1 i el 4/2. És una obra duna envergadura immensa, laboralment i intel·lectual, on queden reflectides totes les virtuts anotades de linvestigador competent i meticulós, savi. Labast cultural, i fins i tot nacional, de tal obra ens permet de situar-la en aquella mena de panteó dobres cimeres de la nostra filologia que tenim reservat al Diccionari de la llengua catalana, de Pompeu Fabra i el Diccionari català-valencià-balear, dAntoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll.
Dels treballs dedicats a lestudi de la llengua matreviria a posar de relleu tres llibres: Els mallorquins i la llengua autòctona (1972, ampliat lany 1985), Antoni M. Alcover i la llengua catalana (1985) i Llengua, literatura i societat a la Mallorca contemporània (1993). El primer i el tercer són una prova perfecta de la dificultat daïllar en camps estancs la producció de Josep Massot. Shi estudia la problemàtica social de la llengua o, dit duna altra manera, la conscienciació lingüística dels escriptors, amb atenció molt especial als protagonistes de la Renaixença mallorquina. Però alhora també penetra en làmbit de la història de la literatura amb atenció crítica a una sèrie descriptors, com ara Josep Maria Quadrado, Tomàs Aguiló, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Marià Aguiló, Gabriel Alomar, Maria-Antònia Salvà, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, etc.