Malauradament per a la Universitat, les múltiples i absorbents tasques culturals que li anava encarregant el monestir van impossibilitar la continuació de la seua activitat docent universitària, reduïda a tres cursos (1970-1973). La Universitat perdia un professor que semblava predestinat al seu claustre des de laccés al món acadèmic com a estudiant brillant. No li faltaren propostes, ni, fins i tot, lambaixada personal dun catedràtic, José Manuel Blecua, que se li presentà a lAbadia de Montserrat tot decidit a replantejar-li les opcions vitals: «Salte, que te necesito», li disparà. Però no, havia triat el seu camí i ja ningú no va poder fer-lo capgirar. La Universitat havia perdut un membre però no la comunitat científica, perquè, com de seguida veurem, la seua aportació a la investigació filològica i històrica està farcida destudis que, com dirien els universitaris francesos, és a hores dara incontournable, és a dir, que és impossible no tenir en compte.
Ara, si em permeten, farem una analepsi, com diríem en classe de narratologia, per recordar els anys previs a la formació universitària. Josep Massot i Muntaner va nàixer a Palma de Mallorca lany 1941, al si duna família íntimament lligada a la vida cultural mallorquina i amiga de la intel·lectualitat més notable. Precisament les relacions familiars amb els filòlegs Francesc de Borja Moll, menorquí establert a Palma, i Manuel Sanchis Guarner, valencià també aleshores resident a lilla, li van facilitar el contacte amb els estudis sobre la realitat lingüística i cultural pròpies. En aquests anys va demostrar una inusual precocitat investigadora. Cap a lany 1956 o 1957, quan tenia uns 15 o 16 anys, va ajudar son pare a preparar ledició dun recull de cançons populars aplegades pel padrí.
Lany 1958 va entrar a la Universitat de Barcelona per cursar Filosofia i Lletres. El 1960, quan tenia 19 anys, va realitzar un treball de camp sobre la balada i lany següent, essent encara estudiant, va publicar els dos primers articles en una revista científica «El romancero tradicional español en Mallorca», acceptat per la Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, 17 (1961) i «Fray Benito Pañelles, obispo de Mallorca», en Analecta Sacra Tarraconensia, 34 (1961). Un any més tard, el de la fi dels estudis universitaris, va tornar a publicar un altre article, «Sobre la poesía tradicional catalana», a la citada Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, 18 (1962). El primer article li va permetre establir un interessant intercanvi epistolar amb Ramon Menéndez Pidal, el gran mestre de la filologia espanyola del moment. Alhora es va poder beneficiar del mestratge dun nucli dexcel·lents i excepcionals professors dins el gris món universitari franquista: Martí de Riquer, Antoni Vilanova, José Manuel Blecua, Antoni M. Badia i Margarit, Joan Bastardes, Joan Petit, Carlos Seco. Mestratge que compaginava amb el rebut de Ramon Aramon i Serra i Joaquim Molas als cursos de llengua i literatura dels clandestins Estudis Universitaris Catalans. Lerudit Josep M. de Casacuberta, el responsable de lEditorial Barcino, completa la nòmina de mestres decisius en aquesta etapa daprenentatge o formació. Amb aquest bagatge i amb el premi extraordinari de llicenciatura deixava la Universitat lany 1963, especialitzat en Filologia Romànica (Filosofia i Lletres. Secció Filologia Romànica). Lúltim curs (1962-1963) havia ingressat al monestir de Montserrat com a postulant. Ja dins lorde benedictina, durant lestiu de 1966 i el primer semestre de 1970 va ampliar els estudis de llengua i cultura alemanyes al monestir de Münsterschwarzach (Francònia) i al Dolmestcher und Sprachen Institut de Munic.
Deixava enrere els anys juvenils de formació i iniciava una llarga, i fructífera, molt fructífera, activitat intel·lectual de ritme frenètic que els anys no han frenat, sinó que més aviat, al contrari, han accelerat. La seua capacitat intel·lectual i laboriositat stakhanovista si sem permet la irreverència no van tardar a ser «recompensats». Tres anys després de lingrés era nomenat director de la revista internacional Studia Monastica (1965-1994). Lany 1971 era ordenat sacerdot i poc abans ja havia rebut lencàrrec de dirigir leditorial de lAbadia: Publicacions de lAbadia de Montserrat. Tenia només 30 anys i se li donava la responsabilitat de redreçar i assentar leditorial més antiga del món en actiu (des del segle XV, en concret lany 1499, en què shi va imprimir el primer llibre). Leditorial que Josep Massot recull lany 1971, aquella que havia hagut desmerçar tots els grans esforços per sobreviure en el context tan advers de la dictadura franquista, ara en mans del jove director i en una nova etapa democràtica, va rebre una embranzida renovadora que la va transfigurar. El resultat és ben visible: una empresa econòmicament consolidada i culturalment irreprotxable. De fet és ara com ara el centre editor català més important per a les obres dinvestigació humanística. Des que Josep Massot sen va fer càrrec de la direcció fins a lany actual ha publicat més de 5.000 llibres i només lany passat leditorial va superar els 125 nous títols. La quantitat va associada a linterès científic: és una editorial molt ben classificada en el SPI (Scholarly Publishers Indicators in Humanities and Social Sciences), classificació elaborada pel CSIC dacord amb lopinió dels propis investigadors i ben present per tots nosaltres a lhora de justificar els mèrits davant les instancies ministerials o de la conselleria corresponent.
La gestió editorial sacompanyava de la direcció de revistes, iniciada lany 1965, com acabem de veure. Director de Serra dOr (des de 1994 i membre del consell de redacció des de 1974), Randa (que va fundar lany 1975) i Llengua & Literatura (que va fundar lany 1986 i va dirigir fins al 2010, en què es quedà al consell de redacció) i codirector de Catalan Historical Review (des de 2008). A més de membre del consell editor del But - lletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i dEls Nostres Clàssics i del consell assessor de diverses revistes catalanes i estrangeres, com ara Catalan Review i Caplletra. Precisament la seua relació esmentada amb la nostra revista, Caplletra, editada per lInstitut Interuniversitari de Filologia Valenciana, em permet recordar lestreta col·laboració que, com a editor, ha mantingut amb les publicacions del nostre IIFV. La revista Caplletra i la col·lecció Biblioteca Sanchis Guarner, amb 60 números i 84 llibres, respectivament, són testimoni del llarg aixopluc editorial que ens ha concedit, però també de lanònima i impagable ajuda intel·lectual amb què ha revisat des de la primera fins a lúltima línia de cada text contingut inclòs, és clar. I no hi ha, puc assegurar-ho en qualitat de director de la revista durant uns quants anys, cap garantia editorial major que el seu implacable examen.
Que ningú no imagine, però, un intel·lectual reclòs en la biblioteca del monestir ni en la gestió editorial. Seria un error, perquè Josep Massot ha esmerçat un temps inacabable, difícil dexplicar, en la promoció cultural. Podríem afirmar, sense recórrer a cap llicència hiperbòlica, que gairebé tota la xarxa infraestructural dels estudis de llengua i literatura catalanes, a linterior i a lestranger, shan beneficiat de la seua aportació decisiva. Va tenir un paper determinant en el naixement lany 1978 de la North American Catalan Society, va ser lànima i primer president (1987-1990) de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, de la qual després ha sigut vicepresident (1995-2009), i és membre des de la fundació de la Societat Verdaguer. Mhe deixat a consciència per al final la seua responsabilitat, una vegada més impagable, en la consolidació de lAssociació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, nascuda lany 1970 al Col·loqui dAmsterdam i constituïda oficialment lany 1973 a Cambridge, en què Josep Massot va ser-ne elegit secretari, càrrec que va exercir sense interrupció fins a 1993, quan hagué de presentar la renúncia per impossibilitat material de continuar-hi. La seua labor, una vegada més callada, va resultar clau: era lelement catalitzador dels diversos equips que es rellevaven en la direcció i leditor de les Actes dels col·loquis.