No resulta gaire difícil llegir al·legòricament en aquestes ratlles el procés de transformació que el pensament estava realitzant en aquells anys; la decisió dels joves implica un qüestionament de la veritat absoluta que sobre la realitat mirava de definir el pensament medieval i afirma la indefugible necessitat danar a la recerca del seu enigma com a única estratègia per a trobar la seva certesa. Però, alhora, indica el trasbalsament del pensament davant la possibilitat que lhome miri dassolir allò que més ocult hi ha en ell: la seva pròpia interioritat, per la puresa de la qual es podia maldar infinitament, però que només a partir de les ratlles que seguiran sen podria delerar la comprensió i realització. Un deler que esdevindrà neguit.
Una inquietud a què Petrarca és empès des duna altra escriptura: la dAgustí dHipona; quan el cim és assolit i, comença a llegir a latzar les seves Confessions, un llibre que el poeta sempre portava amb ell:
Déu nés testimoni, i també el meu germà, que es trobava present perquè esperava amb interès sentir Agustí de la meva boca, que les primeres ratlles que vaig veure deien: «I els homes van a admirar lalçada de les muntanyes, lenorme agitació del mar, lamplada dels rius, la immensitat de loceà i el curs dels astres i sobliden dells mateixos». Confesso que vaig quedar atònit. El meu germà desitjava que continués llegint, però li vaig demanar que no mimportunés, i vaig tancar el llibre, enutjat contra mi mateix, perquè la bellesa terrena encara madmirava, malgrat que dels propis filòsofs pagans deuria dhaver après fa temps que res no hi ha digne dadmiració sinó lesperit, a la grandesa del qual res no és comparable.13
El moment en què entren en contrast el paisatge exterior i el paisatge interior esdevé, precisament, en mostrar-se en contrast la lletra i la natura en làmbit de la individualitat problemàtica; és el fet llibresc de fer coincidir allò que es llegexi amb allò que sesguarda el que determina una tercera vessant de lexperiència, la del sentit lletrat dallò que sesguarda; interior i exterior entren en conflicte lletrat, un conflicte que només la lletra podrà desenvolupar, però que, en tant que descobriment de la interioritat com a desvelament estètic produït pel xoc de lexterioritat, no es podrà resoldre. El subjecte ha sofert
una transformació, i ja no podrà pas tornar a ser el que era: la seva posició en la realitat ha quedat modificada per sempre:
Satisfet per haver vist aquella muntanya, vaig tornar lesguard de lànima envers mi mateix, i des daquell moment ningú no em va sentir parlar fins que arribàrem al pla, car aquelles paraules em tenien ocupat i silent. No podia pensar que es tractés duna casualitat, sinó que pensava que allò que shi havia llegit havia estat escrit únicament per a mi.14
Dençà que són escrites aquestes paraules, aquesta serà la condició i límit del pensament de Petrarca: no deixar desguardar-se, mirar de descendir vertiginosament en si mateix en cada gest de lencaminar, i, sobretot, recercar-se contínuament. Allò que tradicionalment es considera com un pont darribada del relat de Petrarca, lentotsolament i el recolliment, és més aviat el punt de partença duna nova manera de reflexionar pròpiament moderna. Miri allò que miri, onsevulla que posi el seu esguard, la seva atenció, a partir daquest instant la seva ment saparta de la visió exterior del món per a lliurar-se a la meditació; però aquesta meditació no és possible plenament fins que no sacompleix en lescriptura. El nou individu que ha tornat del turó es troba en una deriva en què serà primordial el paper de lescriptura, tal com es refereix al final del relat:
Capficat en aquestes reflexions i sense notar els sotracs del camí, vaig arribar, nit entrada i amb la grata companyia de la lluna plena, al modest alberg don havia partit de matí. I mentre els criats preparaven el sopar, em vaig retirar a soles a un apartat racó de la casa per a afanyar-me a escriuret de seguida aquesta lletra, car temia que, si ho ajornava, el canvi de lloc potser canviaria els meus pensaments i refredaria el meu propòsit de ferho. Podeu veure, doncs, pare estimadíssim, que no vull que res meu et quedi amagat, que no sols et descobreixo la meva vida sencera, sinó fins i tot cada un dels meus pensaments.15
Daquest fet podem desprendre que els llibres la lectura ja van estar presents de manera constitutiva en la primera manifestació de descoberta del subjecte autònom a través del paisatge, i que el llibre lescriptura esdevé imprescindible perquè aquest esdeveniment prengui sentit en la forma, que no té per prioritat representar altre indret que el seu lloc denunciació en transformació: lindividu. Daquí que els enunciats responguin de la inaprehensibilitat de lésser que es desvela com a inaprehensible. Pert tant, no ens ha destranyar que la mirada sobre el paisatge sigui sempre una mirada lletrada, però que la lletra no tingui com a prioritat la descripció dallò que veu, sinó, a lestil de Montaigne, la mesura de la mirada.
Georg Simmel considera el paisatge una obra dart in statu nascendi, determinat per una visió tancada en si experimentada com a unitat autosuficient, entrellaçada tanmateix amb un estendres infinitament més llunyà, que flueix diferidament, compresa entre fronteres que no existeixen per al sentiment de totalitat subjacent a la natura; una visió que enderroca constantment les autoimposades barreres. El paisatge, separat i autonomitzat, és espiritualitzat per lobscura saviesa sobre aquesta connexió infinita, de la mateixa manera que lobra dun home es troba davant nostre com una imatge objectiva, autoresponsable i, tanmateix, continua estant en un entrellaçament difícilment expressable amb tota lànima, amb tota la vivacitat del seu autor, portada per ell i recorreguda en forma encara perceptible. La natura, que res no sap dindividualitat, és reconstruïda per la mirada de lhome que divideix i que conforma allò dividit en unitats aïllades en la corresponent individualitat del paisatge.16 El sentiment del paisatge és una i la mateixa cosa que la unitat visual del paisatge.
Tot plegat permet pensar que el paisatge no és representable perquè és un esdeveniment, que és escriptura també en el seu esdevenir. La voluntat i desig dabsolut que havia determinat la idea romàntica del paisatge, un cop es constata la contigüitat i continuïtat del vertigen de la mirada exterior amb el de la mirada interior, ara sha reprès, però sense voluntat totalitzadora, en la fragmentarietat, sha transformat en fragmentarietat, en la descomposició en els detalls que caracteritza, per exemple, el pensament de Walter Benjamin sobre els objectes i els detalls de la vida quotidiana, en tant que podem penetrar el misteri en la mesura que el retrobem en allò quotidià, reconeixent allò quotidià com a impenetrable i allò impenetrable com a quotidià. Si la literatura ocupa un lloc central en aquesta relació, no és estrany que allò mirat i qui mira quedin transformats. On no hi ha transformació recíproca no hi ha paisatge.