Però la transformació forma part del paisatge també en un altre sentit. Hi ha un fragment de Sebald, de «Allestero», de Vertigen que hauríem de tenir present per a tractar la immanent historicitat del paisatge contraposada a allò que, en una perspectiva falsament romàntica, que més aviat seria bucòlica, consideraríem un dels seus valors implícits: la inalterabilitat. Una inalterabilitat que ja no existeix, però que, assetjada per loblit, no és percebuda com a pèrdua, perquè la pèrdua és la nova condició de la historicitat del paisatge:
La primera vegada que jo havia estat en el Castell de Greifenstein, contemplant el paisatge des del mirador del local don podia fruir-se del panorama, el corrent lluminós i els marges del Danubi, sobre el qual es colgaven les ombres del capvespre, va ser a finals dels anys seixanta.
Aquell dia clar doctubre, en què Ernst i jo, asseguts de costat, gaudíem daquesta meravellosa vista, sobre el mar de fullam surava un vapor blau, que abastava els murs del castell. Onades daire es filtraven entre les copes dels arbres, i fulles soltes, despreses dels arbres, trobaven el corrent daire enfilant-se tan amunt que, lentament, anaven ocultant-se als ulls. Ernst se nhavia anat amb elles, molt lluny. () Aquell matí ho hauria faltat molt, crec, perquè tots dos haguéssim après a volar; si més no, jo, el que cal per una caiguda decorosa. Només resta afegir que la vista del castell de Greifenstein estant tampoc continua sent la mateixa. A la part de sota del castell sha construït un pantà, amb la qual cosa el curs del corrent ha estat rectificat, i el seu nou aspecte farà que el record, en poc temps, sesvaeixi.4
Aquí, en el paisatge, és on més clarament es mostra que loblit i el record formen part, per igual, de la memòria, i lescriptura, ja que no pot salvar la materialitat del paisatge, salva el seu sentit. Però, a més a més, la ficcionalitat derivada de la funció de la fotografia en el relat de Sebald afegeix a la condició del paisatge una existència narrativa no necessàriament vinculada al testimoniatge sinó emprant un lúcid terme de Túa Blesa al textimoniatge.5 Narrar un paisatge és inventar-lo. Inventar-li sentits, que poden trigar molt de temps a ser concebibles.
Si lexistència és viatge, si lindividu és un viatger, el paisatge és la seva cicatriu, però és una cicatriu canviant, que modifica la seva forma fins a impedir el reconeixement, però que, tanmateix, continua construint sentit en el retrobament amb nosaltres mateixos.
En el paisatge, sempre hi ha una relació constitutiva amb la literatura. La tradició crítica sobre el paisatge sembla atorgar una prioritat a la representació del paisatge, que deixaria la literatura en una situació dinsuficiència respecte a les arts plàstiques. És cert que, en la pintura, no resulta difícil trobar lequivalent duna afirmació com aquesta que escrivia en 1927 J.V. Foix a Getrudis.
De lluny, tothom crida: la mar! la mar!; però en ésser-hi al davant, calla hores i hores.6
El mar i la muntanya han constituït, des de lemancipació del paisatge com a gènere pictòric amb els pintors flamencs, i especialment a partir de la pintura romàntica, el més gran desafiament de la representació pictòrica; tot i així, encara que indici dincommensurabilitat, dinefabilitat, aquesta representació sí que és possible. Però, potser aquí hi ha un doble malentès.
El primer, el menys important, assenyala que en les arts plàstiques també es dóna la no recognosciblitat del paisatge representat. La representació pictòrica de la natura comença a ser problemàtica quan el paisatge deixa de ser considerat pintura de gènere, subgènere, en realitat, subsidiària de la pintura històrica o mitològica, però és a partir del segle XVIII, a partir del Romanticisme precisament quan la desmesura i la immutabilitat sassocien plenament a la inefabilitat i al sublim, com esdevé a les grans muntanyes, que transcendeixen lexperiència humana que depassa la cultura, segons assenyala Simmel en el seu assaig sobre «Els Alps», de 1911.7 Llavors el pintor queda desbordat.
Però, cal dir que tampoc no resulta recognoscible la ciutat a què es refereix en el següent fragment dEl quadern gris, encara que lesmenti:
Plou, sento caure laigua de darrere els vidres del pis. La pluja magrada sempre i a tot arreu. Mullats, els cotxes de punt, tan tronats, els automòbils, fan amb les llums dels carrers un joc entrecreuat desclats i lluïssors insospitats. Sota la pluja si no plou massa les ciutats es tornen de luxe, tenen el punt de recolliment amable. Hom hi sent el gust destar a dins i de treballar sota una mampara. A la nit, sento ploure al celobert, amb una monòtona sonsònia. Hi ha un degotís que pica. Em desperto quan clareja. Obro una mica el balcó. El cel té una vaga resplendor fosforescent, i laire, un color morat i malva. Silenci impressionant. Barcelona fa lefecte dun inacabable cementiri.8
Però el que sí que queda claríssim és la mirada moral que ha arribat a veure aquesta ciutat com un cementiri, de la mateixa manera que mar i silenci són una imatge moral en la citació anterior de Foix. Això és possible perquè el paisatge no sentén com a descripció sinó com a relat, com a narració; el jo que narra habita el món de lacte de narrar, i el jo narrat habita el món dacció que la narració construeix. La ficció sobre la realitat és ficció de si mateix que sestén a la necessitat duna pregunta desdoblada: ¿fer-nos veure o fer-nos creure? ¿Què fa el paisatge narrat? «Tema literari: dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol dun ocell»,9 es proposa Pla al Quadern Gris.
Aquest desbordament, doncs, no es dóna de la mateixa manera en la literatura que en les arts plàstiques perquè la literatura mateixa ja participava daquest desbordament: cal recordar que la lletra sempre ha estat present en la possibilitat mateixa del paisatge escrit, des de la seva primera manifestació recognoscible tradicionalment: lepístola que el 1336 va adreçar Francesco Petrarca al seu amic i mestre de teologia agustinià Dionigi da Borgo San Sepolcro, la coneguda com a Familiarum, IV, 1. Hi ha un cert consens a considerar aquest text la primera manifestació de lautodescobriment del subjecte autònom en percebre la realitat de la natura com a paisatge, és a dir, realitzant-ne el descobriment estètic, bé per refermar la unitat entre natura i cultura, bé per remarcar-ne la inevitable fractura.10 El que queda clar és que amb el relat daquesta excursió sinaugura una nova època de la subjectivitat.