Aleshores, em vaig adonar duna doble errada.
La primera, que el ferrocarril Girona-Olot no funciona des de 1969. Desconcertat, vaig caminar encara algunes passes mirant al meu voltant; es tractava duna mirada sense topants concrets, que ensopegava en les façanes dels edificis i els arbres del voltant sense establir cap perspectiva. De sobte, una línia blanca i blava, rotundament, va dividir tot el que veia; de fet, ho va organitzar tot fent-la possible, la perspectiva. En aquell instant, per sobre del viaducte ferroviari que travessa la ciutat, i que passa al costat de lestació del tren dOlot per a entrar a les andanes elevades de lúnica estació de ferrocarril que encara funciona a Girona, havia irromput un Talgo, que amb un xiscle lent i esmorteït arribava des de França, dividia laire, proposava un altre horitzó que no delimitava el cel, sinó el viatge. Es va sentir, llunyana però nítida, la megafonia anunciant larribada del Talgo procedent de París-Austerliz: Austerlitz vaig mussitar, i vaig recordar un amic que mhavia explicat feia dies una anècdota semblant en un viatge a Londres, on de manera inesperada va anar a parar a lestació de ferrocarril de Liverpool Street. Res daquell viatge li va resultar gaire interessant, o extraordinari, tret que va sentir-se molt estrany en aquella estació i que, de tornada, en arribar a la de Sants, també per megafonia sanunciava larribada del Talgo provinent de París-Austerlitz; però fins que no mho va explicar, no va adonar-se de fet, li vaig haver de fer veure que lestació de Liverpool Street era un espai importantíssim de la darrera novel·la de W. G. Sebald. Tots dos som lectors i relectors de Sebald, i alguna vegada hem comentat que un dels seus trets més extraordinaris és la manera com les coses més importants dels seus llibres es fan comprensibles a latzar, quan el llibre ja no és a les nostres mans.
La segona errada també es transformava en evidència: no mhavia calgut arribar a Olot per a tenir una experiència del paisatge, perquè la irrupció de Sebald, com la de J. V. Foix, en la meva mirada sobre el present i el passat del que estava veient havia exigit reconèixer, constitutivament, allò que hi havia al meu davant com a paisatge.
I. Paisatge i silenci
El paisatge no hi és, on tradicionalment ha estat buscat, sinó allà on la mirada el troba o el retroba, en la seva infinitud. No hi ha res més equívoc que anar a buscar fagedes i muntanyes per a entendre lorigen de la reflexió sobre el paisatge. Només hi trobaríem la seva gènesi, no el seu origen. La condició i límit de tot origen és dissoldres i esdevenir el somni dun destí. No es tracta destablir un plec doblit sobre lorigen, sinó en loblit acomplir-lo, dotar-lo de la seva plena referència a si mateix. Signem els mots de Benjamin segons els quals lorigen no és un fet, una categoria històrica que tingui res a veure amb la gènesi, sinó una categoria plenament històrica per ella mateixa: per origen no sentén larribar a ésser dallò que ha sorgit, sinó allò que està sorgint de larribar a ésser i de lesdevenir. Lorigen es localitza en el fluir de lesdevenir com un terbolí que absorbeix en el seu ritme el material relatiu a la gènesi. Lorigen no és pas res dacabat. El ritme de loriginari es mostra com a restauració, com a rehabilitació, com a pregunta per lorigen, duna banda, i de laltra com quelcom dimperfecte, dinacabat.1 Consegüentment, lorigen no pertany al món dels esdeveniments, no es posa en relleu en cap evidència fàctica. Al voltant de lorigen tot sorgeix, en realitat, de lesdevenir, i tot emergeix envers la pròpia desaparició. Tot allò que en lorigen és distància, és llunyania; no res de llunyà, o remot, abastable amb lesforç de reconstrucció de les passes a la recerca de la proximitat perduda, sinó la llunyania mateixa: una impalpable i adherent traducció de distància.
Per tant, la gènesi és rescatable, eruditament, museogràficament; lorigen no. Anar a buscar paisatges a allò que anomenem natura i que ja no existeix a Occidentno fa diferent lerudit del boletaire. Si per a parlar del paisatge encara hem de pensar en fagedes i muntanyes és que lerudició o la museografia ens fa mereixedors daquells mots de Marcel Proust que, en referir-se la reiteració de la visió duna església o laudició duna simfonia, assenyala:
en aquesta fugida lluny de la nostra pròpia vida que no tenim valor de mirar, i que sanomena erudició les coneixem tan bé, i de la mateixa manera, com el més savi afeccionat a la musicologia o a larqueologia. Quants nhi ha que es limiten a això, que no extreuen res de la seva impressió i envelleixen inútils i insatisfets, com solters de lart! Tenen els neguits de les verges o els mandrosos, i que la fecunditat o el treball guaririen. Són més exaltats parlant de les obres dart que els mateixos artistes, perquè com que llur exaltació no és per ells lobjecte duna dura tasca daprofundiment, surt a fora, escalfa llurs converses, fa enrogir llurs cares () Però aquestes manifestacions no els obliguen a aclarir la naturalesa de llur amor, no la coneixen.2
Encara som o hauríem de ser origen en tant que lexperiència original del paisatge continua desplaçant-se, i ara el paisatge, el veritable paisatge és en un altre lloc. Dentrada perquè les referències kantianes a la bellesa i al sublim han quedat desbordades per la seva hipòstasi pintoresquista, per bé que assumible com a inèrcia en el desplaçament. Però, sobretot, aquest desplaçament implica reconèixer que el paisatge ha quedat transformat no només per la intervenció humana en la natura, el pas de la geografia a lantropogeografia tal com la defineix Vittorio Gregotti,3 com a ambient modificat pel treball i la presència de lhome, sinó pel fet que el retorn a la natura ja no és possible si no és en termes erudits i des dun àmbit, el de la ciutat, que ha quedat travessat també pel paisatge.
Cal anar més enllà. Més enllà de les tòpiques referències municipals al paisatge urbà que, com diria Rilke, no percep el contorn del sentir, sinó només allò que el forma des de fora, o la idea de les vistes de la ciutat, des de dins de la ciutat, però buscant una certa perspectiva distanciada pel falansteri o la torre; més enllà dels jardins, o del fet que les anomenades places dures, com si els campi venecians no ho fossin, semblin concebudes per a ser vistes paisatgísticament, des de les finestres dels pisos superiors o millor encara, sense cap ancoratge a la terra amb la seva aura freda, encara que a peu de carrer constitueixin una altra cosa diferent de la idea de plaça; més enllà de tot això caldria reconèixer que el paisatge es ja un fet urbà, fins i tot quan ens pensem que anem a la seva recerca, quan pensem que sortir de la ciutat és retornar al paisatge, quan en realitat seria fugir-ne, arrecerar-se de la revelació permanent que conté i que potser no ens agradaria. Lerudició pensa que posa distància com a zona de seguretat, però la distància és, en realitat, un camp de tensions. El paisatge romàntic, que rebutjava el subjecte, que lexcloïa i li feia veure la continuïtat del vertigen de la mirada exterior amb el vertigen de la mirada interior, que li mostrava a través de la infinitud la seva finitud, continua manifestant-se de manera incessant, però també ubiqua.