Arribarà un dia que, sense saber-ho prèviament, serà impossible tenir consciència que hom camina sobre un far, perquè tot serà duna. Tanmateix, aquest moviment resulta imprevisible, i potser el far serà cobert del tot, però reapareixerà al cap duns anys, segurament en un estat encara més ruïnós del que ara presenta, o es pressent, mentre hom camina en la sorra, per sobre dels seus edificis colgats. Deshabitat durant dècades, en canvi haurà estat possible caminar-hi per sobre, de manera conscient o inconscient.
El plantejament inicial dEl far de Løndstrup compta amb la idea que algunes formes de lescriptura autobiogràfica, i també la relació entre literatura i història, plantegen un moviment molt semblant al de la duna i el far, que en trobar un espai propici creix, es densifica, cobreix de paraules lespai que fa possible aquesta autopercepció, tot i estar cobert al seu torn per la distància, la destrucció i loblit, fins al punt de convertir-lo en una cruïlla entre ficció, autobiografia i història que permet descobrir-lo en crear-lo. Lespai pot quedar ocult, pot restar oblidat, però no desapareix, o, cas que ho faci, pot tornar a tenir una altra existència efectiva gràcies al relat que sen fa càrrec o que, encara, linventa. Fins i tot, la forma que pren locultació és també un espai; en aquest cas, caminable. Quan el lloc reapareix, ho fa amb una doble transformació: el pas del temps i pes de les paraules estrafan unes formes que encara són seves, però desplaçades. Ara bé: res no fa pensar que aquest desplaçament estigui destinat a la permanència. No és un desplaçament que es produeixi, sinó que compareix, ofert, a linstant en què el relat pugui aprehendrel. Si no hi ha cap relat que ho faci, pot perdres de manera definitiva.
Les pàgines que segueixen miren de donar compte daquest desplaçament, i daquesta manera, de la seva empremta: un grapat de paraules que shan quedat ancorades en alguns llocs.
1.Pierre Nora, Les lieux de la mémoire, París, Gallimard, 1984-1992. El mateix Nora va revisar els plantejaments inicials de la seva obra, la seva generalització és a dir, la seva instrumentalització al servei de lèpoca de la commemoració en el capítol final del darrer volum. Al cap de poc, Paul Ricoeur en realitzaria una aguda crítica a La Mémoire, lHistoire, lOubli, París, Seuil, 2002. Cal remarcar també la revisió conceptual de les categories de Nora, i la seva articulació amb la nostra història, realitzada per Ulrich Winter i Joan Ramon Resina en la introducció a Casa encantada. Lugares de la memoria en la España constitucional, Frankfurt-Madrid, Vervuert-Iberoamericana, 2005. Posteriorment i de manera més propositiva, el mateix Nora ha reprès aquestes qüestions, en «Les Lieux de la mémoire, ou Comment ils mont échapé», article publicat en 2008 a LHistoire, 331 i recollit en un llibre de balanç daquella proposta: Présent, nation, mémoire, París, Gallimard, 2011 (especialment pp. 373-418), que es tanca amb una resposta a Ricoeur.
2.Michel de Certeau, «Récits despace», LInvention du quotidien, I, París, Gallimard (Folio), 1990, pp. 172-173.
3.Ibidem, p. 174.
4.Ibidem, p. 174. Posteriorment, Marc Augè ha fet un gran desenvolupament de les possibilitats obertes per Certeau en Nonlieux: introduction à une anthropologie de la surmodernité, París, Seuil, 1992, i ha insistit en la tendència al no-lloc de lespai públic precisament per la resistència a lassimilació discursiva i la saturació de la seva buidor.
5.Walter Benjamin, «Materiales preparatorios del escrito Sobre el concepto de historia», rec. en apèndix en Reyes Mate, Medianoche en la historia, Madrid, Trotta, 2006; Benjamin-Archiv, Ms 447 i 1094.
6.Michel de Certeau, «Indéterminées», LInvention du quotidien, I, 1990, p. 295.
7.Claudio Magris, «Prefaci», El viatjar infinit, trad. cat. dAnna Casassas, Barcelona, 1984, 2008, p. 19.
8.Michel de Certeau, «Indéterminées», ibidem.
9.Michel Foucault, Le corps utopique. Les hétérotopies, París, Éditions Lignes, 2009. La conferència «Des espaces autres», inici daquesta reflexió per part de Foucault, va ser pronunciada al Cercle détudes architecturales de París el 14 de març de 1967 (redactada a Tunis però inèdita fins a 1984), publicada per primer cop a Architecture, Mouvement, Continuité, 5, octubre 1984, pp. 46-49.
10.Reyes Mate, Medianoche en la historia, p. 119.
11.Walter Benjamin, Dirección única, trad. cast. de Juan. J. del Solar, Madrid, Alfaguara, 2002, p. 42.
12.Josep Pla, El quadern gris, Barcelona, Destino, 1966, pp. 365-366.
Literatura, paisatge, descripció
Lesperit té els seus paisatges, la contemplaciódels quals només li és donada durant un temps.
MARCEL PROUST
Un matí va aparèixer a la premsa una nota que informava sobre un simposi sobre el paisatge que sestava realitzant a Olot; la columna periodística no dubtava a considerar que es desenvolupava en el marc més adient per a tals reflexions, entre fagedes, prats i volcans. Immediatament sestablia en la ment del lector la imatge duns peripatètics ponents departint mentre passejaven, empesos de manera indefugible a comentar allò que els envoltava; es tractava duna imatge que el text del diari considerava absolutament imprescindible, però que, tanmateix, no deixava de ser inquietant. Llavors vaig sortir de casa i em vaig encaminar cap a lestació del ferrocarril que va de Girona a Olot, decidit a anar a la capital de la Garrotxa per tal denfrontar-me al mateix paisatge que, intuïa, havia sotragat aquell periodista i aquells ponents; em volia perdre entre muntanyes i volcans per a retrobar lorigen daquesta imatge que obligava a meditar tan profundament. Caminant, vaig arribar a lestació: no vaig descobrir, insospitadament, un edifici de dimensions fora dús, monumental, ni landana era coberta com en un singular hivernacle, sinó un petit edifici de parets vermelloses, finestres emmarcades en pedra, no gaire grans, amb unes teulades caminables com sales despera; però no vaig trobar al seu costat les andanes, ni les vies, ni el balast i les travesses, ni cap altra infraestructura que no fos ledifici mateix, amb el seu característic posat ferroviari, però isolat i impecable. Les portes de linterior, per on normalment entren i surten gent i bagatges, eren tancades i no es veia ningú. Havia fet tard: no al tren, sinó a lestació; i només faltava que aparegués un personatge que em donés un paperot, on en lletres de difícil entendre digués: «Sempre fareu tard».