Tot i ser territori propietat de la SNCF, la ciutat de París ha anat erosionant els seus contorns, enderrocant estacions i tallers, desferrant enllaços amb les altres línies i platges de vies senceres que ara només poden endevinar-se, deixant que es perdessin les andanes, ocultant-ne el traçat sobre el qual shan construït edificis sencers, deixant només lespai indispensable als fonaments perquè passin, encaixonades, les vies. En certs llocs, costa de retrobar-les; en daltres, és impossible, però hi són. Com a rescabalament, algunes de les antigues estacions shan reconvertit en Cafès, especialment al voltant de la línia dAuteil, darrer tram que va estar en funcionament fins als anys vuitanta, i que en realitat no formava part de la Petite Ceinture, sinó que discorria, en paral·lel, per una part del mateix traçat. En una daquestes sales despera que són els cafès vaig escriure la primera versió daquestes notes.
Però hi ha un indret concret daquest ferrocarril abandonat que, malgrat haver estat assetjat per pressió urbanística, ha ofert una estranya resistència: el pont de lantiga estació de Ménilmontant, ara desapareguda. Aquest pont unia les andanes daquesta estació, situada entre dos llargs túnels, al pas en trinxera del tren per aquesta part del barri de Belleville, al nord-est de la ciutat. Daquella estació ja no queda res: ni les andanes, ni ledifici daccés; tot sha fet fonedís, tret de les vies mig cobertes dherbei, una escala daccés des duna avinguda superior entaforada per les bardisses i poca cosa més. I el pont: un pont humil, amb uns graons de pedra i ciment en escorç i baranes de ferro, que utilitza ben poca gent per anar duna banda a laltra de la via per lentortolligada Rue de la Mare. Després dhaver recorregut a peu aquest traçat ferroviari diverses vegades en tota la seva extensió, en alguns moments posant en perill la meva integritat física i contravenint algunes severes interdiccions, puc afirmar que és lúnic pont daquestes característiques que no ha estat enderrocat. Lexplicació es troba en una senzilla placa de marbre: tres noms, tres morts.
Sense aquests tres noms, segurament aquest pont ja no existiria, i aquest racó de la ciutat tindria qualsevol altra forma. Lexistència de la Petite Ceinture va molt més enllà duns mapes que encara es veuen cartogràficament obligats a registrar el traçat dunes vies mortes.
La literatura permet, més enllà de la transformació de llocs en espais, més enllà de la relació entre el lloc històric i el lloc de la memòria, retornar a lindret: hi ha indret allà on la desaparició i loblit implícit en la transformació del lloc en espai resisteix a la desmaterialització, hi ha indret quan els llocs deixen de tenir la seva forma en loblit, però ja no poden recobrar la forma del que eren com a record o del que haurien estat com a record. De la mateixa manera que tot allò que en la mirada és distància és llunyania, la proximitat amb lindret és el retorn des daquesta llunyania, però pertany encara a aquesta llunyania, per més propera que pugui semblar. Ara bé: en el moment que un indret es fa present i permet albirar que conté tanta memòria com avenir, ja no és possible no considerar aquest indret com una cruïlla. Tot allò que en la transformació del lloc en espai no desapareix és lindret. Hi ha indret quan la darrera transformació dun lloc en un espai té en compte les anteriors, totes les anteriors, i shi relaciona fins al punt de reconèixer que tot espai és sempre semipropi i semialiè; fins i tot quan es tracta dun no-lloc, la consciència daquesta definició negativa ja permetria considerar-los espais en què la buidor és una forma de presència humana que no deixa dinterrogar-nos. Lètica dels espais és el retorn als indrets.
La resposta a aquesta interrogació és la literatura. En aquest sentit, la descripció ha de ser considerada com una peça clau de les possibilitats narratives de la memòria dels llocs. No tant per aconseguir una reconstrucció, o una restitució dels indrets, com per establir una relació de necessitat de fer-sen càrrec, i amb aquest gest de recolliment dels llocs, recollir també la seva potència imaginativa, sense oblidar que tota descripció es relaciona tant amb lobjecte descrit com amb els llenguatges amb què ha estat considerat abans. També el llenguatge amb què els havíem oblidat.
El far de Løndstrup és un assaig sobre la relació entre lespai i la literatura, especialment les formes autobiogràfiques de la literatura. El punt de partida daquest llibre, doncs, és doble: duna banda, caldrà realitzar una profunda reflexió sobre el sentit del relat i lassaig autobiogràfic, insistint en un aspecte que la teoria de lautobiografia no sol considerar: la seva relació amb làmbit material en què aquesta escriptura es dóna. Des daquesta consciència de lespai, que implicarà reflexions també sobre el paisatge i el desplaçament viatge, migració, exili; però també la figura del flâneur, es mostrarà la manera com la possibilitat descriure un relat autobiogràfic queda transformada precisament per aquesta intensificació de la relació amb lespai. Per tant, no es tracta danalitzar la representació de lespai, sinó la seva capacitat de modificar, de constituir el discurs. Això lligarà amb laltre aspecte fonamental daquest assaig: la constatació del paper fonamental daquesta relació en els discursos crítics sobre la modernitat, tenint present que els relats autobiogràfics que més importància han donat a lespai constitueixen un ventall heterodox dins la modernitat mateixa que permetrà mostrar algunes de les seves paradoxes menys visibles.
Si cal parlar a partir de llocs, el que dóna títol a aquest assaig i linspira, el far de Rubjerg, és al nord de Dinamarca, a Løndstrup, en una contrada plena de dunes i tossals sorrencs sotmesos a un vent fortíssim i constant que modifica i constitueix el paisatge, i naltera lorografia si és que es pot arribar a parlar dorografia i la geografia.
Quan aquest far es va construir, la línia del mar raïa a un centenar de metres de distància; en lactualitat, la línia del mar és a tocar mateix dels fonaments del far, que està pràcticament colgat sota una duna mòbil que hi ha trobat ancoratge. Primer van quedar ensorrades les cases i instal·lacions que hi havia a sota; lentament, però de manera imparable, la duna va anar ensenyorint-se de tota ledificació i a hores dara només es pot veure la part superior de la torre, amb el punt de llum cegat, que ja no fa de balisa, però que roman encara visible en la seva part més alta, si més no mentre no quedi completament oculta, com a referència del passat dun paisatge i de la derrota de lhome, que tanmateix shi reconeix com a història.
Arribarà un dia que, sense saber-ho prèviament, serà impossible tenir consciència que hom camina sobre un far, perquè tot serà duna. Tanmateix, aquest moviment resulta imprevisible, i potser el far serà cobert del tot, però reapareixerà al cap duns anys, segurament en un estat encara més ruïnós del que ara presenta, o es pressent, mentre hom camina en la sorra, per sobre dels seus edificis colgats. Deshabitat durant dècades, en canvi haurà estat possible caminar-hi per sobre, de manera conscient o inconscient.