Caldria, doncs, tornar als llocs potser sense voler per trobar una memòria que no sabem que tenen, que no sabem que tenim; i no fóra bo que aquest retorn fos simplement propiciat per una mera renovació urbanística o una melangiosa enyorança no pas dun temps anterior sinó dedats prèvies de falsos malencònics. Ni per cap renovació, en realitat. Caldria assumir que, a tot arreu, hi ha el que lantropòleg de Chambéry anomena «llocs opacs»:
Sota lescriptura fabricant i universal de la tecnologia romanen els llocs opacs i tossuts. Les revolucions de la història, les mutacions econòmiques, les barreges demogràfiques hi són estratificades i hi romanen, entaforats en els costums, els rituals i les pràctiques espacials. Els discursos llegibles que els articulaven no fa gaire han desaparegut, o no han deixat en el llenguatge més que alguns fragments. Aquest lloc, en la seva superfície, sembla un collage. En realitat, es tracta duna ubiqüitat en la densitat. Un amuntegament de capes heterogènies. Cadascuna, com la pàgina dun llibre deteriorat, reenvia a una manera diferent dunitat territorial, de repartiment socioeconòmic, de conflictes polítics i de simbolització identificatòria.8
La literatura seria una manera de relacionar-se amb la densitat, amb lopacitat dels llocs, en un esforç que també seria relacionable als no llocs o als contraespais o heteroespais, en laccepció foucaultiana,9 en tant que espais oberts i tancats alhora, com un espai que pot contenir-ne daltres, que pot implicar-ne daltres fins i tot més enllà de les seves contradiccions, temporals i tot.
Si, com escriu Reyes Mate, «memòria significa considerar el passat declarat insignificant com a part fonamental de la realitat»,10 si tenim present que per a Benjamin «la memòria sassembla als raigs ultravioleta capaços de detectar aspectes mai no vistos de la realitat»,11 la literatura, i especialment en la seva textura autobiogràfica o assagística, pot ser concebuda com va ser escrita: per aconseguir que aquesta visibilitat esdevingui legibilitat, que la seva relació amb els llocs els faci significar incessantment.
En aquest punt la definició dètica dels espais no es pot aïllar de la concepció de la mirada moral, o de la memòria moral, i fa necessari afegir algun element determinant, que per a Josep Pla és la por, com per a Walter Benjamin seria linstant de perill, que posa en moviment el sentit, o que entén el sentit com a moviment:
La por es troba, em sembla a mi, a la base del mecanisme de la memòria. La memòria sembla especialment destinada a mantenir viva la por els moments de por que el cos es resisteix a digerir i a eliminar. El que fa donar el tomb a lorganisme humà, el que el fa passar de ladolescència a la cristal·lització definitiva, són aquests moments de pànic que no sesborren mai més. És una força que imprimeix caràcter. Implica laparició en lorganisme dun element que manté el record despert i en tensió angoixant i permanent. De jove se sol tenir poca memòria llevat de la sexual, dispersa i intercanviable encara que de vegades hi hagi un nen que pugui repetir una pàgina dun llibre o tocar el piano admirablement. La memòria moral lúnica que importa neix en un determinat moment de desenvolupament de lorganisme. La por de perdre el que hom té o de no arribar a tenir el que hom pretén és el que fereix, el que emmotlla la vida. La por neix de la injustícia biològica, és a dir, de la possible o real conculcació de la noció de justícia que tot organisme, pel fet de viure, posseeix.12
Lespai es relaciona amb la memòria moral com a esdeveniment, sorgeix de la sensació ineludible destar a punt de perdre el que estem veient, la manera com ho veiem, que participa també de lexcepcionalitat i el desbordament, però que sobretot es relaciona amb la desaparició.
La memòria determina la forma dels espais; especialment en lespai canviant per definició, la ciutat, la memòria exerceix un paper de resistència a la transformació com a forma de destrucció, més que doblit, del passat. Més enllà de la commemoració, que converteix un indret en un emblema, resulta interessant en aquest punt la història invisible, imperceptible dels llocs, però que permet que continuïn existint. A París hi ha un exemple molt clar que pot ajudar a comprendre aquesta idea: el Chemin de Fer de Petite Ceinture. Es tracta dun antic ferrocarril de circumval·lació que fa la volta sencera a la capital de França, una mica més endins de lactual Boulevard Périferique, enllaçant tots els barris dels afores. Quan es va inaugurar en el segle XIX, i fins als anys trenta del XX, era un mitjà de transport molt popular, no sols pel seu recorregut circular, sinó perquè posava en relació les línies de les grans estacions cèntriques entre si. La irrupció del metro, no sols amb un tipus de servei més urbà sinó també amb pressions polítiques de les companyies a les autoritats, va fer que el Chemin de Fer de Petite Ceinture senfonsés. Tot i que algun tram va ser recuperat per lactual servei del RER, i algun altre sha convertit en jardí improvisat la Petite Ceinture és una mena de jardí secret de París, un bosc lineal amb una llum daquari filtrada pels arbres que, a banda i banda, han crescut fins a aixecar un túnel de silenci, la infraestructura ferroviària continua existint, com un Ring vienès però ruïnós, testimoniatge dun segle abandonat i dun segle dabandonament. De la mateixa manera que Viena va construir el Ring i hi va quedar empresonada a dins, París va abandonadar-se a si mateixa dins dun anell de ferro fet malbé, que podria ajudar a explicar per què la capital de França travessa, a hores dara, un dels seus moments més difícils. Tanmateix, qualsevol humil fragment de balast de la Petite Ceinture conté tanta història de París, i fins i tot de França i dEuropa, com les pedres de marbre del monument més altiu: aquesta infraestructura ferroviària va ser clau, per exemple, per a lentrada dels nazis a París, el 1940.
Tot i ser territori propietat de la SNCF, la ciutat de París ha anat erosionant els seus contorns, enderrocant estacions i tallers, desferrant enllaços amb les altres línies i platges de vies senceres que ara només poden endevinar-se, deixant que es perdessin les andanes, ocultant-ne el traçat sobre el qual shan construït edificis sencers, deixant només lespai indispensable als fonaments perquè passin, encaixonades, les vies. En certs llocs, costa de retrobar-les; en daltres, és impossible, però hi són. Com a rescabalament, algunes de les antigues estacions shan reconvertit en Cafès, especialment al voltant de la línia dAuteil, darrer tram que va estar en funcionament fins als anys vuitanta, i que en realitat no formava part de la Petite Ceinture, sinó que discorria, en paral·lel, per una part del mateix traçat. En una daquestes sales despera que són els cafès vaig escriure la primera versió daquestes notes.
Però hi ha un indret concret daquest ferrocarril abandonat que, malgrat haver estat assetjat per pressió urbanística, ha ofert una estranya resistència: el pont de lantiga estació de Ménilmontant, ara desapareguda. Aquest pont unia les andanes daquesta estació, situada entre dos llargs túnels, al pas en trinxera del tren per aquesta part del barri de Belleville, al nord-est de la ciutat. Daquella estació ja no queda res: ni les andanes, ni ledifici daccés; tot sha fet fonedís, tret de les vies mig cobertes dherbei, una escala daccés des duna avinguda superior entaforada per les bardisses i poca cosa més. I el pont: un pont humil, amb uns graons de pedra i ciment en escorç i baranes de ferro, que utilitza ben poca gent per anar duna banda a laltra de la via per lentortolligada Rue de la Mare. Després dhaver recorregut a peu aquest traçat ferroviari diverses vegades en tota la seva extensió, en alguns moments posant en perill la meva integritat física i contravenint algunes severes interdiccions, puc afirmar que és lúnic pont daquestes característiques que no ha estat enderrocat. Lexplicació es troba en una senzilla placa de marbre: tres noms, tres morts.