Però un lloc de la memòria podria desenvolupar-se de manera inversa, i no menys necessària, a la proposada per Nora, perquè la relació entre passat i present registri aquesta ètica de les èpoques. No té per què ser un lloc històric prèviament identificable, no resulta necessàriament nítida la seva condició de fita o de cruïlla; en realitat, ni tan sols és imprescindible que representin un escenari col·lectiu on les traces dels fets hagin quedat més o menys marcades, on els esdeveniments es palesin a cada racó. És cert que poden complir aquestes condicions, però no en són requisit. Basta que un sol individu hagi viscut una transformació del sentit duna època en un espai quotidià perquè aquest canvi dèpoca sinscrigui en aquell lloc. Però, com que res no evidenciarà, en la materialitat daquest lloc, aquesta transformació, és el relat que sen pugui fer el que marcarà discursivament les empremtes que faran daquest lloc de la memòria un lloc històric. Si bé és cert que aquesta dialèctica estalvia als llocs de la memòria el setge de la museïtzació o la monumentalització tot i que no sempre, daltra banda la invisibilitat material de les empremtes en determina una desaparició discursiva que no pot ser considerada com a pèrdua, perquè no tenen una presència prèvia en el discurs, però que és irreparable en la imminència de la destrucció en loblit. Destruir en loblit significa permetre que un indret pugui desaparèixer sense que ningú se nadoni. Hi ha una fragilitat, una feblesa dels llocs de la memòria que requereix que la seva força vingui de les paraules amb què són assenyalats i descrits. Lespai de la memòria és constituït, alhora, pel lloc i la paraula.
En aquest punt cal tenir presents les categories que sobre la transformació dels llocs en espais va plantejar Michel de Certeau: «un lloc és lordre (qualsevol) segons el qual els elements són distribuïts en les relacions de coexistència (), una configuració instantània de posicions. Implica una indicació destabilitat», mentre que
hi ha espai a partir del moment en què es prenen en consideració els vectors de direcció, les quantitats de velocitat i la variable del temps. Lespai és un encreuament de mobilitats. Està, dalguna manera, animat pel conjunt de moviments que shi desenvolupen. Espai és lefecte produït per les operacions que lorienten, el circumstancien, el temporalitzen i el porten a funcionar com a unitat polivalent de programes conflictuals o de proximitats contractuals. Lespai seria al lloc el mateix que li esdevé al mot quan és dit, és a dir, quan es troba de ple en lambigüitat duna realització, transformat en un terme rellevant de múltiples convencions, plantejat com lacte dun present (o dun temps), i modificat per les transformacions degudes a successives proximitats. A diferència del lloc, en ell no hi ha ni la univocitat ni lestabilitat dallò «propi».
En suma: lespai és un lloc practicat.2
La qual cosa implica, ineludiblement, que tot espai és antropològic, existencial, per més que les determinacions geomètriques vulguin insistir en la seva condició de lloc, atès que, en cada lloc «hi ha tants espais com experiències espacials diferents», tal com De Certeau recull de Merleau-Ponty.3 De fet, és la idea de relat el que li permet incidir en la condició infinita daquesta transformació, ja que «els relats efectuen un treball que, de manera incessant, transforma els llocs en espais o els espais en llocs. Els relats organitzen els jocs de relacions canviants, que mantenen els uns amb els altres. Aquests jocs són innombrables, dins un ventall que va de la instal·lació dun ordre immòbil i gairebé mineral (res no es mou, tret del discurs mateix, que com un tràveling recorre la panoràmica) fins a la successivitat accelerada de les accions multiplicadores despais».4 Certament, el concepte de joc implica una categoria de repertori que podria pensar-se finita, però la condició infinita de la narració permet pensar que aquesta aparent limitació no nés. Més aviat remet al fet que entre tots els relats despai sestableix una relació dialògica que continuarà obrint incessantment els llocs, fins i tot a partir del relat dun ordre immòbil, que continua sent diegesi mimètica pragmàtica el significat de la qual es constitueix alhora que shi constata lordre immòbil que instaura en la realitat però no en lescrit. Potser caldria enquadrar aquestes reflexions de De Certeau en un gest més ampli que abasti totes les possibilitats del llenguatge. Però també totes les possibilitats de la història.
Aquesta qüestió, però, esdevé molt més complexa encara, si és possible, quan la relació amb el lloc queda travessada per la condició de lexili; no sols pel fet que, gairebé de manera tautològica, lexili implica una presència en un lloc determinada per labsència imperativa dun altre, i la relació que amb aquest darrer es manté, sinó per la dificultat per a establir, des de lexili, les relacions amb els petits espais, dominat com és lexili per les grans caracteritzacions de la despossessió: la terra del transterrat o del desterrat, la pàtria de lexpatriat, la ciutat del deportat, no tenen ben bé un terme equiparable pel que fa al barri, al carrer, a la casa, a lhabitació pròpia. En canvi, hi eren, quan lexiliat hi era i no nera; constituïen la seva quotidianitat imperceptible que, irrescatable, esdevé difícilment enunciada. Pot ser que en aquests llocs hi hagi aspectes de la definició dexili que esperen la seva explicació, hi ha maneres de considerar-los com a llocs de la memòria i, per tant, que puguin també sumar-shi, sense monumentalitats ni solemnitats, incommemorables perquè el seu temps pertany a un calendari que fa tard als llocs de la història.
El cas més punyent de lloc històric esdevingut lloc de la memòria serien els camps de concentració i extermini del nazisme. Generalment, aquestes consideracions no solen realitzar-se sinó en aquest cas concret de testimoniatge. Ara bé: no serà objectiu daquest llibre acarar lesgarrifosa especificitat de la relació entre memòria, història i espai que Auschwitz un nom que conté tots els altres implica; no és una qüestió que es pugui cobrir amb un capítol dun llibre dabast més general; la seva exigència és de tal magnitud que ara no podria ser ni imaginada per aquestes pàgines. Però val a dir que sense la reflexió sobre la qüestió que han desenvolupat la filosofia i la literatura en el darrer mig segle llarg, moltes de les categories que sarticularan en aquest llibre haurien resultat inconcebibles. Igualment, caldria esperar que aquestes pàgines lhi retornessin, a aquella necessitat de pensar Auschwitz, algunes reflexions que només poden fer-se a partir dindrets menors en la dialèctica històrica; és a dir, ampliant les reflexions benjaminianes sobre la història dels sense nom «és més difícil honorar la memòria dels sense nom que la dels famosos, dels cèlebres, sense exceptuar poetes i pensadors. A la memòria dels sense nom està consagrada la construcció històrica»,5 el que esperen aquestes pàgines és traçar una legibilitat per a indrets històricament imperceptibles, però que, observats des de la idea literària de la memòria, encara no han acabat de dir-nos tot el que ens han de dir perquè ni tan sols han pogut començar a fer-ho, o potser ho han fet duna manera que no encaixa en larticulació discursiva convencional.