El far de Løndstrup guanyà lany 2013 el III Premi dAssaig «Càtedra Blasco», atorgat per la Càtedra de Filosofia i Ciutadania Josep Lluís Blasco de la Universitat de València, amb un jurat integrat per Vicent Alonso, Cèlia Amorós, Gustau Muñoz, Josep Maria Terricabras i Tobies Grimaltos.
Aquesta obra va obtenir un ajut a la creació literària de la Institució de les Lletres Catalanes lany 2006.
© Antoni Martí Monterde, 2015
© Daquesta edició: Universitat de València, 2015
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 46010 València
Disseny de la col·lecció i maquetació: Inmaculada Mesa
Il·lustració de la coberta: Daniel Muñoz Mendoza, El far (2015)
Lespace entre les choses a la forme de mes parolesLa forme des paroles dun inconnuDun vagabond qui dénoue la ceinture de sa gorgeEt qui prend les échos au lasso
Entre des arbres et des barrières,Entre des murs et des mâchoires,Entre ce grand oiseau tremblantEt la colline qui laccable,Lespace a la forme de mes regards.
PAUL ÉLUARD
Vivir es crear pasado.
MACEDONIO FERNÁNDEZ
Escriure és recordar, o en tot cas, inventar records.
JOAN FUSTER
Índex
EL FAR DE LØNDSTRUP
LITERATURA, PAISATGE, DESCRIPCIÓ
I.Paisatge i silenci
II. La desaparició de la descripció (Patrick Modiano)
III.De la memòria involuntària a la memòria moral (Marcel Proust en Josep Pla)
LES PÀGINES DEL VIATGE
XAVIER DE MAISTRE, EXTRATERRITORIAL
UNA ESTRANYA AVENTURA. GOETHE, FLÂNEUR A ITÀLIA
EL SIGNIFICAT DE VENÈCIA
I.Venècia i la memòria involuntària: Henri de Régnier, precursor de Marcel Proust
II. Mirar de mirar Venècia
WALTER BENJAMIN: la biblioteca com a autobiografia
JOSEPH BRODSKY: la cambra exiliada
EN LLOC DE CONCLUSIONS, AMB JOSEPH CONRAD I W. G. SEBALD
El far de Løndstrup
El far de Løndstrup
La noció de llocs de la memòria implica una interrogació sobre lètica dels espais i la manera com aquesta ètica sinscriu en els llocs per descobrir-ne la condició històrica. Un lloc històric, però, resulta més clarament distingible que un lloc de la memòria, malgrat que totes dues categories participin alhora en el mateix esforç per trobar la continuïtat de la vida humana i el seu sentit a través de les discontinuïtats de la història, que precisament desplega sentit més aviat com a successió de ruptures que com a sutura de fragments. La percepció daquestes ruptures es pot realitzar amb la nitidesa dels grans discursos, o amb la subtilitat dels petits relats. Tradicionalment ha estat la primera daquestes possibilitats la que ha articulat aquests llocs de la memòria, de la història en forma de discurs, sobretot en forma de domini de la realitat; i també en forma de consciència política o cultural. La nitidesa esdevenia rotunditat; i sense que això shagi dentendre com una degradació els llocs de la memòria esdevenien només llocs històrics, gairebé monuments per ells mateixos, tal com va haver de reconèixer Pierre Nora, qui havia encunyat el terme lieux de la mémoire, en tancar el seu desenvolupament.1 Lèxit daquella interessant proposta conceptual parla tant de la seva intel·ligència com dels seus problemes, si del que es tractava, segons Nora, era devitar la continuació de la historiografia tradicional, és a dir, dun canvi de perspectiva.
La literatura és una forma de coneixement que es caracteritza, precisament, per canviar constantment la perspectiva, per desplaçar-la dels grans enunciats descriptius i explicatius als petits relats que assenyalen els aspectes aparentment insignificants en la història, però que, sense la seva ajustada descripció, la complexitat i densitat de la història resultaria incomprensible. El domini de la literatura no implica la dominació; és un àmbit i, com a àmbit, ha de ser habitable; sobretot en silenci. Tot al contrari que la Història.
Amb aquest canvi de perspectiva, la literatura permet la descripció dels aspectes invisibles dels llocs, aquells que només a través del testimoniatge autobiogràfic, desenvolupat en forma de literatura, permeten parlar dun únic lloc com a espai de la memòria i de la història. Cal entendre, en aquest punt, que un lloc històric es donaria allà on la cruïlla desdeveniments individuals i col·lectius ha deixat una traça de sentit que roman, espacialment, com a memòria, desafiant la història i establint-se com a frontera entre èpoques històriques, la qual cosa es concreta, entre daltres formes possibles, com la necessitat que aquests llocs siguin conservats i respectats com a testimoniatge material i col·lectiu de tots els testimoniatges personals que en determinen la significació. Cal, doncs, fer possible que un lloc històric pugui ser pugui no deixar de ser-ho, mai també, un lloc de memòria. La transformació dun lloc en lloc de la memòria estaria determinada pel fet que, des de la perspectiva històrica, aquests llocs esdevenen una cruïlla de la relació entre passat i present, però que aquesta cruïlla exigeix una tensa i profunda reflexió sobre el que significa rememorar i relatar el passat, més enllà dels fets; no serveixen quatre consignes banals repetides de manera instrumental per a parlar-ne. El seu sentit inesgotable constitueix leix de lètica de les èpoques, entenent per ètica de les èpoques la manera com un determinat moment és reconegut a través dels imperatius categòrics que emanen dels seus esdeveniments i dels seus fets, i que sustentaran la possibilitat dun futur digne per a la societat, un futur que ha comprès i comprèn el seu passat.