Cuando me he levantado, esta mañana, me he dado cuenta de que había dormido en una habitación infecta y mugrienta. He dormido en «La Perla», casa de viajeros de la calle de Preciados. En la habitación había dos camas, una de ellas desvencijada y rota y esto es ya una cosa muy triste.
Dudo que se pueda inventar algo más densamente sobado, manoseado i sudado que una casa de viajeros con vistas a la Puerta del Sol.29
en 1929, en Madrid. Un dietari esdevingui:
Quan mhe llevat aquest matí mhe adonat clar que havia dormit en una habitació greixosa i horrible. He dormit a La Perla, una casa de viatgers del carrer de Preciados. A lhabitació hi havia dos llits: el meu i un altre. Aquest altre era un llit romput i desarticulat, sense matalàs, amb unes molles antigues de somier que feien uns bonys terribles al reixat. Això és molt trist.
Dubto que es pugui inventar res més densament suat, tacat i oliós que una casa de viatgers amb vistes més o menys llunyanes a la Puerta del Sol.30
per a finalment, el 1957 i 1966, en Madrid 1921. Un dietari derivar en:
És evident: aquest matí, en llevar-me, he tingut la plena confirmació del que ahir vespre, en arribar, tan cansat, em semblà vagorós i incert.
He dormit a La Perla, una casa de viatgers del carrer de Preciados. A lhabitació hi havia dos llits: el meu i un altre. Aquest altre era un llit romput i desarticulat, sense matalàs, amb unes molles antigues de somier que feien uns bonys terribles al reixat. I la palangana.
Això, si voleu, és trist. Però resulta que ja no és tan trist, si hom pensa el prestigi que pot arribar a tenir una casa de viatgers amb vistes més o menys llunyanes a la Puerta del Sol. De seguida està dit! La situació és la situació i la qualitat és la qualitat.31
Certament, la voluntat de realisme no pot ser lúnica justificació de lexistència o no duna palangana en una pensió madrilenya, avui desapareguda però on, en el seu moment, van suar tinta alguns dels escriptors catalans més importants de lèpoca. Resulta difícil pensar que, aquest objecte, esmentat de manera tan i tan precisa, però en canvi sense presència en les pàgines originals, aquesta palangana aïllada en el text, no sigui alguna cosa més que un receptacle per a laigua amb què netejar-se. Si algú havia llegit les dues versions anteriors del llibre i tenia certa memòria de la seva pròpia lectura, sens dubte sentiria una certa indignació en veure que els judicis severs sobre la capital dEspanya quedaven suavitzats; però aquesta manipulació tan evident, en ser subratllada per aquest nou objecte, donava a entendre a aquest lector, dotat de memòria moral de la seva pròpia lectura, que aquesta era una manipulació en una escriptura constreta per les mateixes poderoses raons per les quals no podia, en 1957 i en 1966, construir-se a Espanya cap edifici més alt que la Torre de Madrid.
Com tot assagista, Pla sexplica ell mateix; en escriure sobre allò que mira, dóna la mesura de la seva mirada, no de les coses. En aquest sentit, Fuster considera que la societat, en reflectir-se en lescriptor al capdavall com en qualsevol altre dels seus contemporanis, sestà reflectint en una part viva daquesta societat: la diferent empremta que en queda, daquest reflex, és el que farà valdre aquest reflex, que Fuster sestima més danomenar testimoniatge, noció que inclou el testimoni dins la contemporaneïtat intemporal de lescriptura i, alhora, remarca la seva radical actualitat. La primera obligació dun escriptor, segons Pla, «és observar, relatar, manifestar lèpoca que li ha tocat viure. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per arribar a una originalitat salvatge i primigènia. La literatura és el reflex duna societat determinada en un determinat moment».32 Però, en cap moment suggereix aquesta idea planiana que aquest reflex hagi de cristal·litzar, necessàriament, mecànicament, en aquelles pàgines que lescriptor dedica a la seva època, a la seva societat. Fuster, tot comentant Pla, va saber distingir força eficaçment aquestes diferents perspectives demmirallament: no es pot oblidar que «entre la societat i el seu presumpte reflex literari hi ha, interferida, alguna cosa important: precisament, allò en què sha de produir el reflex, lescriptor. I lescriptor no reflectirà mai objectivament, perquè ell no és un objecte, com lespill, sinó tot un bon o mal subjecte».33 Aquesta qüestió és fonamental per a no confondre versemblança amb realisme, realisme amb realitat, realitat amb veritat i veritat amb veritat literària.34 Lobjectiu de Pla és duna altra mena; sassembla al que assenyala Habermas pensant en Walter Benjamin,35 la tasca daquell que se situa entre el llenguatge i la memòria per a rescatar fragments dexistència consisteix en la descripció duna imatge abreujada del món que sigui capaç de salvar, esotèricament, allò amenaçat pel decandiment inexorable dun temps homogeni i buit. No sembla una altra cosa el que es proposava Josep Pla quan afirmava que:
mhauria agradat de viure en un ambient literari caracteritzat per una gran profusió de documents personals: memòries records, reminiscències que són les ombres de les ombres dels records, biografies, correspondències, retrats literaris. () La literatura no és més que un esforç contra loblit. () El gran problema dun escriptor arrelat en un país és contribuir a la lluita contra loblit.36
De fet, no deixa de sorprendre la manera com sexpressa aquest desig, perquè, comptat i debatut, el gruix de la literatura catalana de començaments del segle XX es caracteritza precisament per no ser una altra cosa que això, amb una especial preeminència del periodisme literari. Ara bé, cal entendre aquí que el periodisme literari és una sòlida estructura literària en el cas de la literatura catalana com en el cas de la literatura vienesa en un altre sentit en virtut duna excepció. Tal com el concep el mateix Pla al prefaci de La vida amarga, el vincle entre periodisme i narració ni és fàcil ni està mancat de renúncies, tensions, derrotes. Però daquí ve també una part important de la seva força:
Aquest és un llibre de literatura narrativa, que és la literatura que mhauria agradat de cultivar si no mhagués dedicat al periodisme, és a dir, si la dispersió angoixant del periodisme mho hagués permès. Però no fou possible. El problema de saber si hauria tingut alguna habilitat per dedicar-me a la narració està, naturalment, per veure. Linterès, el gust, per aquesta classe de literatura, el sentia. Però això és tan poca cosa! Sóc dels qui creuen que tota posició, diríem literària, prové duna capacitat personal per la intuïció de la realitat exterior servida per una llarga, permanent, inacabable experiència dobservació, de memòria i de treball. () El periodisme té una cosa bona: obre un camp vastíssim a lobservació i provoca contactes humans molt variats, alguna vegada plens dinterès. A les persones propenses a vagabundejar i a sentir-se una ombra tènue i inconsistent que passa, un moment, sobre la terra i aquest és el meu cas els permet, a més a més, quan el propi signe monetari té una certa duresa, desplaçar-se ad libitum.37