Si bé és cert que no es pot demanar a un text que digui el que no diu, això no treu que es puguin meditar les conseqüències narratives de les possibilitats no desenvolupades, dels camins seguits i dels no seguits en un relat que confia tant en la potència simbòlica dels llocs. I aquesta potència només pot desplegar-se si sacara la complexa, difícil, relació entre la mirada que els descobreix, aquests llocs, i el llenguatge que els recobreix per donar-los la forma que, en la seva materialitat, no saben que tenen.
III. De la memòria involuntària a la memòria moral(Marcel Proust en Josep Pla)
Josep Pla en una entrevista, a Destino, a finals dels anys seixanta, afirmava que la seva escriptura és un esforç per
testimoniar la realidad que nos envuelve, reflejar la existencia del paisaje de por aquí o de donde sea. No calcar ni hacerse el naturalista. Por ello hay que matizar, prestar atención a los detalles, a su riqueza y a su poesía. Ya sabe usted que lo de la categoría del señor Ors no tiene ni pies ni cabeza. Es la anécdota, el detalle, lo que cuenta () Mi estilo, mi estilo. De joven me pasé una cantidad de tiempo muy apreciable contemplando el paisaje e intentando describirlo luego. El año de la gripe, el dieciocho, me situaba en cualquier rincón de estos campos, a resguardo del viento, y quedaba absorto, fascinado ante las formas, los colores. No puede imaginarse con qué intensidad sorbía el paisaje, tan cerca como estábamos de la muerteBien, pues mi estilo es esto: buscar la palabra exacta, el substantivo exacto, y después el adjetivo, para conferirle el matiz, el aire, con la misma exactitud.22
A El quadern gris, el llibre que sorgeix daquell temps dobservació entotsolada en la imminència de la mort, Pla es planteja els horitzons de la seva obra en una sola frase: «Si jo pogués imitar, crear un altre món, imaginaria aquest món mateix».23 Pla considera que la seva única esperança és redescriure el món que li ha tocat viure, i com a resultat daquest esforç, el món mateix romandria idèntic.
Això concilia el fet que lactivitat memorialística sigui necessàriament redescriptora de la realitat que envolta lindividu i, alhora, preservi, intactes, fragments daquesta realitat, rescatats per la redescripció de manera assagística. Com escriu Adorno, el pensament assagista té la seva profunditat en la profunditat amb què penetra en les coses, no en la profunditat amb què les redueixi a altres coses. Partir del real, a la recerca de lemoció entranyable, i, un cop assenyalada, deixar el real novament a la disposició de qui el vulgui trobar en les seves pàgines, fetes realitat.24 Allà on la descripció troba el seu límit, allà on ensopega amb les coses que no es deixen sotmetre sinó a través dun gran esforç descriptura, comença la narració. La relació amb les coses és radicalment subjectiva: és el que Pla anomena realisme sintètic. Una voluntat de realisme que és conscient destar triant, de la realitat, uns fragments on condensar la visió i situar lesforç de la paraula, amb la major gràcia possible.25 Un esforç que, tanmateix, també davant les coses, com davant la intimitat, sovint pot trobar-se impotent: «la intimitat és inexpressable per falta dinstruments dexpressió».26 La utilitat darrera de la literatura ja només pot ser íntima: penetrar en les coses i, alhora, deixar-se penetrar per elles; fecundar les coses, deixar-se fecundar per elles, sempre a la recerca dun esdeveniment on no tot estigui perdut: lescriptura.
I, al seu darrere, el pensament:
Generalment se sent dir que, quan un es posa a escriure, les blanques quartilles perden la virginitat. La virginitat de les quartilles, però, no té cap importància. () El que en posar-nos a escriure perd notòriament la virginitat és el pensament que hipotèticament ens pensàvem tenir i els mitjans dexpressió de què il·lusòriament pensàvem disposar. Aquestes són pèrdues de virginitat irreparables.27
En el calendari sense dates de Pla, les unitats de mesura són les paraules: les paraules dites són els instants, les paraules escrites són els dies, les llegides, rellegides o recordades són els anys, les paraules reescrites són les dècades. Però tota paraula és sempre contemporània. Ara bé: com se sustenta aquest sentit contemporani de lescriptura represa? I com afecta, aquesta represa, a la descripció. Com es descriu un record, quan allò recordat ja ha estat descrit per un mateix abans, molt abans?
En 1921 Josep Pla havia publicat, com a corresponsal a Madrid, uns articles força interessants, però que havien caigut en el calaix. Quan el seu germà Pere els hi va fer arribar, acuradament retallats i recopilats segons havien anat publicant-se, Pla tenia ja molta feina feta, precisament pel caràcter doble diari publicat al diari daquella redacció inicial i per les coordenades ambigües entre el chroniqueur i el corresponsal en què lhagué de desenvolupar.28 Pla decideix no només traduir-les a la seva llengua, sinó reescriure-les. El llibre que en surt, daquella carpeta empolsegada, és Madrid. Un dietari, publicat en 1929 a La Nova Revista. Així, podríem dir que si les cròniques havien estat escrites per a recordar qui era, el llibre es publica per a no oblidar-ho. I és en el temps de la reescriptura un diari no deixa de reescriures, només compta amb instants en què sinterromp la seva trama per a fixar-hi una inflexió provisional en forma de tipografia, és en linstant de constatar la seva contiguïtat amb el destí actual daquella signatura, que es pot dir que el dietarista escriu per a recordar qui era, fent esclatar tots els límits, ja prou imprecisos, entre diari, autobiografia, memòries, assaigperiodisme. És en aquest sentit que aquell llibre, fet sobre articles de 1921, és important per a entendre com estan fets tots els que anirà publicant.
Loperació de reelaboració dels articles sobre Madrid es repetiria, aquesta vegada sense canvi de llengua, de manera igualment abrupta i no menys substancial, els anys 1957 i 1966, en inclourel a les Obres Completes. No es tracta només del pas duna versió arrauxada i a rajaploma dels dies a una de menys espontània i urgent: les implicacions de tot ordre fins i tot polítiques daquesta reescriptura es xifren en els detalls formals del fet que una impressió com la plasmada a La Publicidad del dia 10 de març:
Cuando me he levantado, esta mañana, me he dado cuenta de que había dormido en una habitación infecta y mugrienta. He dormido en «La Perla», casa de viajeros de la calle de Preciados. En la habitación había dos camas, una de ellas desvencijada y rota y esto es ya una cosa muy triste.
Dudo que se pueda inventar algo más densamente sobado, manoseado i sudado que una casa de viajeros con vistas a la Puerta del Sol.29