Potser una clau interpretativa daquesta aparent contradicció la trobem en la comparació entre el primer gran llibre de reportatges literaris de Pla, el ja esmentat Madrid. Un dietari, i el resultat del seu primer gran viatge a París, les cròniques del qual són un indici força aclaridor de les distincions que fa Pla.
Cal tenir present la diferent naturalesa daquests dos viatges, encara que els faci com a corresponsal, amb molt poc temps de diferència, entre 1920 i 1921. Tant el viatge a Madrid com el viatge a París dels molts que va fer i explicar al llarg de la seva vida a aquestes dues ciutats els fa com a periodista. Però mentre el viatge a la capital dEspanya es realitza sota el signe de la prioritat política, o intel·lectual-política, en el cas del viatge a la capital de França, el seu caràcter és intel·lectual-literari. En el cas de Madrid, la descripció forma part duna discussió que les versions dels anys cinquanta i seixanta actualitzarien, mentre que en el cas de París, el debat intel·lectual sarticula amb la descoberta de noves formes literàries i la confirmació del que la lectura de la premsa i la literatura francesa li havia anat suggerint en els anys anteriors; i és amb aquestes formes amb el que sestableix un diàleg que, per molta curiositat que produïssin en el seu ànim algunes pàgines dAzorín, de Pío Baroja, fins i tot de Julio Camba, no podia desenvolupar-se en el cas del viatge a Madrid. A més a més, hi havia, en la corresponsalia a París, un sentiment de continuïtat en la refutació literària amb Desde el Molino, de Santiago Rusiñol, que calia respectar i superar alhora. Limpressionisme de Rusiñol havia obert una porta que Pla, necessàriament, ha deixat enrere; però cal assenyalar, en tots dos casos, el fet descriure sobre París com uns periodistes singulars, en un moment també singular de les seves trajectòries: Rusiñol en un moment en què descobreix la seva escriptura periodística com una interrogació fundacional sobre el camp literari i intel·lectual català a partir de lexperiència del camp artístic parisenc; en el cas de Pla, a partir de la consciència de lexistència dun camp literari ja plenament constituït a Catalunya, que li permet incidir en la importància de les lletres franceses sense haver dentretenir-se a presentar-les. A Gaziel, per raons diferents la Gran Guerra li havia passat una cosa semblant, però que la força dels esdeveniments organitza duna altra manera en Diario de un estudiante en París.
Una de les coses més importants que li va passar a Pla en aquell primer viatge a París va ser assistir al debat sobre Marcel Proust, que Joaquim Borralleras lhavia animat a llegir, però que segurament va decidir de fer-ho en trobar-se la defensa que en va fer Léon Daudet a les pàgines de LAction Française. Proust és una lectura que va resultar determinant en la seva idea del memorialisme, però també del periodisme. Sense aquesta lectura, la seva idea destar fent literatura contra loblit no resulta comprensible. Els diaris de dia el periodisme van acabar fent possible els diaris de nit el memorialisme, alhora que el diaris de nit donaven una forma de mirada especial als diaris de dia. Arribats aquí, la lectura de Proust sha de considerar un punt dinflexió.
Alguns anys més tard, el 19 de desembre de 1928, Pla publica «Marcel Proust vell i nou»; Proust ja és mort i en 1927 sha publicat el darrer volum de la Recherche; el debat sobre Proust ha fet tot un gran recorregut a França, i lestà fent a Europa, fins al punt que es permet afirmar que «daquí a vint anys tothom veurà clar, probablement, que Proust és el més gran novel·lista europeu aparegut després de Tolstoi. A França, per a trobar un novel·lista semblant, sha de saltar fins Stendhal».38 Per a entendre la importància daquesta afirmació cal relacionar-la amb la reticència a la novel·la en Pla, que unes ratlles més avall el porta a considerar que, entre aquests dos autors, «Flaubert queda com un estilista i Balzac com un creador dautòmats a laigua de roses», a banda de considerar que, quant a la tècnica literària, el seu ofici supera els russos, Joseph Conrad i Samuel Butler. De fet, pràcticament la meitat de larticle és un acarnissament contra la novel-la russa, especialment Dostoeivski, i una mica també els narradors nòrdics: el primer, per fer creure tota una generació de lectors que, perquè una novel·la sigui interessant, hi havia daparèixer un assassí, un desequilibrat i un anormal, mentre que els segons, si més no, no havien estat tan pessimistes i es limitaven a una institutriu, un professor estrany i un senyor més o menys tocat. Proust, partint de la relativa respectabilitat dun saló distingit de París, hi fa passar, a lentendre de Pla, «coses tan interessants i tan dignes désser explicades com en una presó o en un ambient incert i de mal mirar». Certament, pot semblar que Pla encara no havia llegit tots els volums de la Recherche; Sodome et Gomhorre no li permetria fer aquestes afirmacions sense afegir alguna recança.
La vehemència daquestes paraules sha dentendre per labsoluta convicció en 1928 que el que ell esperava de la prosa no de la novel·la, de la qual no esperava gaire respodia situar-se en lespai que havien construït Stendhal i Proust. Referint-se a aquest, escriu:
lambició de lescriptor és la mateixa que la de tots els descriptius que han existit fins ara: arribar a fer un retrat dun home vivent i posar-lo sobre un paisatge i a dins duna atmosfera operant i real. () No heu de fer sinó recordar el relleu enorme que tenen certes figures de Proust: Charlus, Françoise, la cuinera, Odette SwanLlegiu el llibre i sentiu aquestes figures que respiren al vostre costat.39
Si tenim present que, en aquell moment, Pla es dedica fonamentalment a escriure llibres a partir de lexperiència periodística, de les coses vistes, i del reportatge de circumstàncies, i que ja té unes quantes pàgines amagades que, reescrites fins a lextenuació, esdevindran El quadern gris, sentén que Stendhal i Proust linteressen tant perquè li permeten una refundació periodística del memorialisme literari i una refundació narrativa del periodisme. En el cas de Stendhal, per les Promenades, en el cas de Proust, per la manera com la seva prosa es relaciona amb la matèria: «La gran novetat de Proust lúnica, potser, de la seva obra es troba en el material humà que manipula»;40 però en aquesta afirmació, tan important és la idea de material com la idea de manipulació. Aquesta manipulació no és merament tècnica, dofici, sinó que parteix dun fet completament diferent, que és la gran aportació de Proust que Pla subratlla:
Proust crea interferències de realitat imaginada o somiada i de realitat sensorial. Té una traça prodigiosa que us deixa bocabadat. És per això que laspecte exterior que té lobra daquest novel·lista désser quelcom difús, desdibuixat i llarg, us resulta, una vegada hi heu entrat a dins, purament aparent; quedeu, de fet, acarats que sou davant lobra, enlluernats per la precisió, el dibuix i la justesa del que teniu al davant.41