Als meus ulls de llavors, Revolta apareixia com una mena dhíbrid entre tres formes dacció col·lectiva: les que distingeixen respectivament els nous moviments socials sorgits en els anys seixanta del segle passat, els moviments per la solidaritat que es mouen actualment en lespai del Tercer Sector i els partits polítics de lextrema esquerra que proliferaren a Europa en la segona meitat del segle passat. Hipotèticament, Revolta compartiria amb els primers la tendència a inserir les seues propostes en ideologies conformades i lús de mitjans dacció no convencionals; amb els segons tindria en comú la insistència a defensar la justícia social, lalteritat negada i allò públic participatiu. Pel que fa a lempremta exercida pel seu origen partidista, cal reconèixer que en aquells moments em resultava difícil de calibrar. A la base daquesta dificultat es trobava segurament el meu desconeixement del que havia suposat lesquerra revolucionària en el conjunt europeu i peninsular. Ampliar els meus coneixements sobre el tema no fou una tasca fàcil; la bibliografia, a més de ser escassa i antiga, estava en bona part centrada en els grups que empraren en la seua lluita la violència armada cas de la banda Meinhoff a Alemanya, les Brigades Roges a Itàlia, o ETA a Espanya. A més, excloent aquestes comptades excepcions, la immensa majoria de les formacions revolucionàries tant europees com espanyoleshavia desaparegut feia temps silenciosament i trista, oblidades per la societat i també per lacadèmia.
Per aproximar-me als aquests elements i processos he utilitzat, com és habitual, una pluralitat de mètodes i tècniques destudi. Sobre la base del treball de camp etnogràfic, he fet prevaler lobservació activa i les entrevistes en profunditat, tot aplicant també altres procediments fonamentals com el recurs a fonts documentals i bibliogràfiques i el mètode biogràfic. Afegiré que es tracta dun projecte fet i pensat de manera individual, en solitari, la qual cosa permet, si més no, regular amb plena llibertat les orientacions i els ritmes de la investigació.
Després de obtenir el consentiment destudi per part de lorganització, inicie la recerca sobre Revolta a València, amb una primera tanda de vuit entrevistes en profunditat a lhivern del 2002. Un any i mig després, al setembre de 2003, comence un període de gairebé un any de treball etnogràfic intensiu durant el qual també faig el recull dels relats biogràfics de dos activistes de lesmentada organització; durant aquest temps faig algunes entrevistes més i, sobretot, desenvolupe una tasca dobservació participant sistemàtica en la qual faig un seguiment de les reunions internes que el grup realitza duna manera periòdica, i dels actes que convoca o en què participa.
A la fi de dit període, a més de molt de material, tinc una cosa clara: per copsar tant levolució com lesperit de Revolta necessite ampliar labast de la investigació, fent-la extensiva al conjunt emecé1 i a les diverses organitzacions territorials que lintegren. És així com, la tardor del 2004, encete una segona etapa de recerca en la qual, al llarg dun any (sabàtic), practique una etnografia multisituada a Madrid, Euskadi i Lisboa,2 feta a base de bastants entrevistes i poca observació. Els anys següents, des de la tardor del 2005 a la primavera del 2009, representen la darrera i última etapa de la recerca. És un període de reflexió i escriptura, en el qual a més de resseguir el rastre que els antics emecés deixen en Internet, en llibres i en altres publicacions, també participe en algunes de les reunions bianuals que celebren pels voltants de Madrid.3 Més tard, lany 2009, en comprovar lesclat de noves dinàmiques i processos, faig una darrera incursió investigadora sobre la xarxa postemecé que em porta aquesta vegada a Sevilla i també a repetir alguna entrevista a Madrid.4 Fruit daquest treball són mitja dotzena llarga darticles als quals ara safegeix aquest llibre (Cucó 2007a, 2007b, 2008a, 2008b, 2010, 2011 i 2014).
La investigació sobre lMC mha permès examinar detingudament levolució daquest antic partit polític al llarg de vora cinquanta anys, un complex i llarg periple a través del qual un partit polític de lextrema esquerra nascut durant el franquisme arriba fins al present transmutat en un conjunt dorganitzacions civicopolítiques conscients de la seua petitesa, però amb voluntat dinfluir en la societat a la manera de «Pepito Grillo». Com a eines, lajuda dun pensament crític i una motxilla plena de valors; si abans conreaven sobretot el camp de la política, ara concentren el seu activisme en el camp social. La progressió del conjunt i de cadascuna de les seues parts ha estat diversa i multiforme; tanmateix, sota aquesta diversitat real batega una consciència històrica, un estil de fer i pensar la societat i una identitat compartides, dels quals nés part important el pensament i la praxi feminista, uns elements que estan ben presents en el llibre.
Però abans de presentar amb cert deteniment lestructura de lobra, voldria ressaltar tres qüestions de caràcter teòric-metodològic que pense que són importants. Per una banda, els seus continguts shan de considerar com una aproximació analítica als materials dun estudi que encara roman obert o que, millor dit, mai estarà tancat del tot. Com és prou freqüent quan hom fa etnografia, la proximitat i lestima que linvestigador o la investigadora desenvolupa per les persones amb qui ha treballat durant tant de temps, unida a una curiositat que no sembla saciar-se mai, provoquen lesclat duna «etnografia interminable» feta a base de retorns periòdics al mateix tema o grup destudi i de trobades fraternals amb la seua gent. A més, en el transcurs daquest procés, algunes daquestes persones esdevenen veritables amigues.
Daltra banda, vull destacar que la tasca daproximació que he portat a terme en aquesta investigació manté una doble relació amb la «descripció densa» de què parla Geertz (2013). La primera insisteix en un fet comunament destacat per lAntropologia Social: el caràcter microscòpic i amatent del treball etnogràfic. La segona realça la doble tasca que comporta el tipus de descripció interpretativa que interessa a Geertz: descobrir les estructures conceptuals que informen els actes dels subjectes i construir un sistema analític capaç de destacar allò que es genèric en les dites estructures. El fet que subratlle aquests aspectes no significa ni molt menys que limite la tasca analítica a la interpretació geertziana ni que compartisca la teoria de la cultura daquest autor. És per això que vull remarcar en paral·lel el meu interès per connectar aquest llibre amb lanàlisi processual. En aquest sentir pense, igual que Joan Josep Pujadas (1993), que per poder aprofundir en les contradiccions del present, lanàlisi comprensiva ha de basar-se necessàriament en una reconstrucció del procés que ha donat lloc a tal estat de coses.
La tercera fa referència a les veus dels protagonistes, les quals, com és habitual en els treballs etnogràfics, apareixen molt sovint en el llibre, especialment les de les dones i els homes que vaig entrevistar al llarg del treball de camp. En el text, les paraules daquests apareixen escrites en el mateix idioma i respectant les variants col·loquials, ortodoxes o no en què es va desenvolupar lentrevista, és a dir, en valencià o en castellà.