Partim dun supòsit discutible, però probable i, de vegades, demostrat, la persistència de la trama parcel·lària medieval. És fàcil de comprovar que ens movem entorn duna mediana de 88 m2 per pati, trast o parcel·la de les nostres viles, xifra que no concorda amb cap nombre dunitats habituals. Podríem deixar els dos extrems, el Bellestar i el raval dAlacant, fora de la consideració: el primer cas respon a la misèria dels jornalers que treballaven per al monestir de Benifassà; el segon perquè no tenim clara la seua confronta, ni tan sols si estava cenyit de murs del tot. Al suburbi alacantí, de trasts més afavorits, podria haver-hi hagut un estil castellà més generós? O islàmic? El raval de Dénia (173 m2 de mitjana) donaria suport a la segona hipòtesi. La xifra de Carcaixent (199) i la de Carlet, més modesta, deuen reflectir una recomposició del cadastre dels dos darrers segles passats, provocada per una circumstància de «nous rics» citricultors.
Mitjana de les parcel·les del cadastre actual dins lespai històric
La xifra dAlmassora, la podríem rebaixar a 75, si ens atenyíem al nucli més antic; la de Cocentaina, en canvi, planteja una gran diferència entre els solars quadradencs, amb espais verds, més afavorits (>100 m2) i la resta. Com a contrastada caldria introduir la vila de Benissa (110 m2) on la mitjana és inflada pels casals dels hacendados que Cabanilles (1785) va qualificar com a únics habitatges decentes.
Els coeficients inferiors a la mediana solen correspondre a viles murades on la compacitat és exigida pel recinte; els corrals o celoberts shi redueixen a la mínima expressió o desapareixen del tot (cas de Vinaròs o Benicarló); shi nota en qualque cas una tendència al trast quadrat. Naturalment, lextensió de la parcella repercuteix en la façana de lhabitatge que, només en els casos més generosos (la Pobla de Vallbona, Pego), arriba o depassa els 6 m damplària.6 És molt més corrent disposar duna façana més estreta, compensada per una llargària exagerada de la parcel·la. Els dos valors de la taula, 172 i 174 m2, suggereixen al primer cas un estil «aragonès» més quadradenc i, al segon, la reserva de solar per a futures construccions de la vila nova de Gandia on el patí mínim superava els 86 m2.
Viles planificades exemplars
Seria més lluïdor el resultat daquest llibre si mhaguera cenyit a tractar aquestes deu viles medievals-modernes, però he preferit mantenir el contrapunt dunes altres més modestes o menys reeixides que també deuen haver estat objecte duna planificació, duna idea ordenadora. Totes les deu viles comentades en aquests paràgrafs estan ubicades a la zona plana, més o menys a prop del litoral, encara que nhi ha més duna, com les Coves de Vinromà, que aprofita un lleuger alter i, en general, la majoria malden per estalviar-se les revingudes de rius i rambles immediats. El camí meridià antiga via Augusta o camí Reial posterior no sen sol separar gaire: passa concretament per les Coves, Castelló de la Plana, Vila-real, Nules i Almenara.
Quant a lextensió i estructura, cal dir que, si exceptuem Castelló que va disposar de tres recintes successius, totes les nostres viles exemplars es mouen entre les 6,2 ha (Vila-real) i 2,2 ha (les Coves i Mascarell) despai clos dins la murada o muralla. Cal recordar que les majors tenien quatre portals; les menors, dos només. Pel que fa a lestructura de carrers relativament drets, la simplicitat sol ser la norma, tres o quatre carrers llarguers i daltres tres o quatre travessers sovint més curts componen lesquema. Hi ha un cas (la pobla de Nules, 4,2 ha) en què els curts es titulen carrers i els llargs sanomenen travesseres, dins el magnífic rectangle del clos torrejat (1.170 m).
Les dues viles més septentrionals, Vinaròs i Benicarló, tenen comuna la immediatesa litoral i una traça esbiaixada, romboïdal. El carrer Major de Vinaròs eix únic és creuat per quatre travesses que es reparteixen lesquifit espai (2,4 ha) duna manera dissimètrica; malgrat leixampla occidental, la vila hagué de restringir les parcel·les, amb una de les mitjanes més baixes, 55 m2. Els patis de Benicarló, que no arriben a les 5 ha, són una mica més afavorits (65 m2): sembla que la senyoria militar, dins la modèstia, la va atendre millor des de 1236, disposant un rombe en quarters dividits pel carrer llarg de Sant Joan i lentravessat Major; des de la cruïlla hom podia veure les quatre portes.
Almassora i les Coves de Vinromà mostren una semblança, tal volta casual, de perfil i distribució, una esbiaixada, laltra més aproximada als angles rectes; una compta amb quatre o sis quarters duns 670 m2 que, inclosos els carrers, vénen a omplir una fanecada. Les Coves només tenien, igualment, tres carrers llargs escalonats, a banda dels transversos. Almenara, amb un clos (1543, incloent el casal de la senyoria), abasta 5,4 ha, però nhi hagué un danterior més reduït; així hi han romàs sis carrers més curts i rostos, travessats per altres quatre de plans: de tots en sabem la lletra menuda gràcies a la recerca del metge Lluís Cebrian. Castelló de la Plana degué començar amb un recinte gairebé quadrat de 3,3 ha; el segon ja en cobria 9,9 i el tercer, modern, 21 ha amb sis portals. Voldria recalcar que gràcies a lobra de Traver queda confirmat el principi de la persistència del cadastre: les parcel·les urbanes de 1588 i de 2012 són pràcticament idèntiques.
La planificació ex novo de Mascarell que conserva fins i tot el recinte restaurat està fora de dubte; les 2,2 ha són cobertes per una malla de 4 × 2 carrers lorientació dels quals i la dels murs se subjecten a la xarxa de reg. Lhumil realització de la Pobla de Vallbona respon plenament al que esperàvem del topònim a base dun ordit de quatre carrers, més tost estrets i irregulars els llarguers, creuats per uns altres de curts. Les quatre portes corresponien a lesquema, però la muralla era poc consistent, encara que encabís 4,5 ha. Lhorticultura o la gasiveria dels senyors no devia donar per a tant.
Vila-real és un dels exemples més perfectes, tancat per una murada de 1.040 m (6,2 ha = 2 jovades). Tot i que molts autors lhan rectificat, el plànol és lleugerament esbiaixat dacord amb el parcel·lari de lhorta. Si respon al model de Francesc Eiximenis o el frare el propugnà a partir dallà, és mal de dir. Sabem que el rei lhi envià i que hi predicà. La plaça central «cívica» i porticada, no la trobem en altre exemple més que Almenara; allà shi obrien la Sala, lAlmodí i el pou, però no lesglésia, posada a la perifèria com sesdevé sovint. A partir de dos carrers axials que es travessen a la plaça quadrada es distingeixen quatre quarters subdividits en illetes per carrers i carrerons transversals i dos de longitudinals.
Ravals, eixamples i viles noves
Les viles i ciutats solen créixer amb els anys, tot i que nhi haja que shan esvaït. El perímetre de la Suda de Sant Mateu ja va ser «requalificat» el 1287 per uns jurats ara en diríem regidors que, ben segur, no hi perderen fa 730 anys! El raval7 (Vell) dAlcoi fou planificat minuciosament el 1304 sobre una extensió d1,95 ha a la part sud-occidental de la vila i al costat de lalcàsser que havia alçat lalmirall Lloria. El raval disposava duna trama de quatre carrers longitudinals i dos de travessers. El mòdul emprat dilleta sencera agrupava setze trasts de 6,1 × 12,5 m i el conjunt estava més ben murat i defensat que el nucli antic: no shi admetien «moros». La muralla divisòria o comuna i el vall entre vila i raval ha esdevingut un dels eixos de la ciutat contemporània (carrer de Sant Tomàs, entre el pont de Sant Jordi i el centre cívic).