Les cinc aldees de Morella constitueixen un grup a part pel seu règim entroncat dins el reialenc. Totes semanciparen el 1691 de lenorme terme originari per una decisió de Carles II. Cinctorres, conquerida el 1252 per Blasco de Alagón, fou donada com a senyoria, però, durant el Tres-cents, tornà al territori morellà. La Pobleta dAlcolea, de molta menys categoria, era fundada quasi a la ratlla aragonesa devers 1244. El Forcall, «aldea siue alcharea», també conquistada per don Blasco, rebé la carta de poblament el 1246; Beuter (1551) parla de la pobleta del Forcall. Olocau del Rey havia estat un assentament islàmic, suplementat el 1271, a la mateixa frontera. Tot i la seua parla aragonesa, esdevé aldea de Morella, el 1287. Sorita, que havia estat abans de senyoria, es constitueix en aldea morellana, el 1367. Alcoi va perdre la carta de poblament reial, atorgada el 1256, com la de Cocentaina, que després en deixa el domini a Roger de Lloria, convertit en senyor territorial.
Són pobles o viles de reialenc declarat Monforte, establert per Alfons de Castella, el 1245, i incorporat al terme dAlacant el 1365. El pregonat trasllat de Castelló de Borriana, el 1251, a les terres regades no va implicar lextinció de la moreria, que tenia cadi i mesquita; la vila, el 1588, havia arribat a tenir 40 carrers i places. Vila-real, fundada el 1273, ha esdevingut el paradigma de la planificació condicionada pel regadiu. La primera carta de poblament de Pego (1279) no va reeixir i una segona (1286) va atorgar terres a Unxola a 150 colons. La Pobla de Vallbona, el 1304, comporta una operació dapartheid religiós en separar els no musulmans de Benaguasil que ja tenien parròquia a les terres regades. Si Elda va començar com a alqueria islàmica, la carta de poblament de 1611 la degué recondicionar, després que havia estat senyoria atorgada a Eiximén Pérez de Arenoso, el 1449, en terres de frontera.
GEOMETRIA URBANA
Plantes, illetes i parcel·les
Una de les notes comunes a làmbit urbanístic és la designació topogràfica dels carrers fonamentals que trobem a banda de lomnipresent carrer Major a sis o set dels plànols estudiats. A les Coves de Vinromà sescalonen els carrers de Dalt, el del Mig i el de Baix; Almenara, la vila més ortogonal, alinea els carrers de Dalt, dEnmig, del Cobertís i el Major (el més baix), travessat per altres sis més curts. Castelló de la Plana conserva un clàssic carrer dEnmig. Orpesa, en la seua modèstia primigènia, ostenta un carrer de Dalt i un dEnmig. Sorita, a part de les places, té els habituals carrers de Dalt, dEnmig i dAvall. La Pobla de Vallbona disposa de carrer Major, de Dalt i Mitjà i un de paral·lel, ara de Sant Antoni. Els tres carrers longitudinals de Vila-real són els dAmunt, Major i dAvall; laxial que els travessa compte a lexcepció és el dEnmig.
En lestat actual de la recerca documental i arqueològica, és massa agosarat cercar mòduls o pautes de capteniment dels planificadors. Tanmateix, ho assajaré amb tota la precaució possible. La fanecada (831 m2, Pérez Pastor, 2009) hauria de ser la unitat més adient per aplicar i replantejar el plànol urbà, ja que correspon a un quadrat teòric de 28,8 × 28,8 m. En efecte, els quatre quarters originaris dAlmassora sumen 3.324 m2, és a dir, una fanecada per quarter. La impecable modulació dAlmenara dóna 12 rectangles de 1.648 m2 que vénen a ser una corda quadrada o dues fanecades gairebé exactes. El mòdul de Nules (1.810 m2) depassa un poc la corda quadrada o doble fanecada, exceptuades les illetes del sud-oest i nord-est que semblen ajustar-se més a les tres fanecades. Les tres illes prèvies al recinte murat de Mascarell un «suburbi» de Nules cobreixen uns 10.000 m2; cadascuna faria quatre fanecades. Pego, una de les viles medievals més ben estudiada, fa un trapezi de 80 × 80 m, enfilat pel carrer Major que segueix justament la isohipsa 80; la superfície closa saproxima als 6.600 m2 que equivalen a vuit fanecades. Martí (1997) li ha aplicat un patró de jovades (36 fanecades) de 6 × 3 cordes. La Pobla de Vallbona, planificada, però desenvolupada amb certa espontaneïtat, fa quatre quarters de 114 × 75 m, cadascun dels quals dóna 8.550 m2, que saproximarien a las 10 fanecades. Les 6,2 ha que conté el recinte del pregonat paral·lelogram de Vila-real corresponen a dues jovades o 72 fanecades.
El raval dAlcoi té unes illetes compreses entre 1.000 i 2.000 m2 amb un plausible mòdul de 1.216 m2 (3/4 de fanecada?). A Cocentaina les illetes mostren una extensió mitjana de 1.640 m2, equivalent a les dues fanecades. Algunes de les illetes trapezoïdals o quadrades de 25 a 40 m de costat de les Coves de Vinromà podrien aproximar-se a la fanecada.
4. VILA-REAL. Recinte modèlic, propugnat pels historiadors de lurbanisme. El lleuger biaix de la seua traça se subjecta a lesquema del parcel·lari del regadiu on simplanta.
Deixant de banda les dimensions, els carrers majors solen exercir deix principal de la vila, cas dAlmenara malgrat la seua posició perifèrica; o Benicarló, els dos carrers fonamentals de la qual, Major i de Sant Joan, coordinaven les portes i dividien la vila en quarters. A Càlig, un carrer Major enllaçat amb la plaça Nova connectava els dos portals mestres i permetia dos carrers simètrics i perifèrics, adaptats al clos murat. Olocau del Rey també té un carrer Mayor que aboca al de la Iglesia. Finalment, el carrer Major de Vinaròs es pot considerar axial de lestructura primitiva, travessat per nombrosos carrerons estrets i simètrics.
El títol daquest llibre dóna a entendre que considerem planificada una vila amb els seu carreram i parcel·lari més o menys geometritzats. La trama ortogonal ateny el màxim de perfecció a Almassora, Almenara, la vila nova del Forcall, Nules i la Pobla de Vallbona, i no tanta, en casos com Castelló, les Coves de Vinromà, Elda, Gandia, Manises, Mascarell, Orpesa, Pego, la Pobleta, Zucaina,5 leixample posterior al Tres-cents de Traiguera i Vistabella amb les travesses costerudes. Condicionaments diversos poden derivar en plantejaments esbiaixats que no vol dir desordenats com el de Beniarrés amb els carrers de la Senyoria, dEnmig i les Barreres que davallen el pendís i són travessats pel del Triquet en angle agut. Benicarló afecta una forma romboïdal, com Vinaròs i la tan esmentada Vila-real, adduïda com a modèlica per P. Lavedan (1926), refiat probablement en el boix de Viciana (1564), que destacava la plaça central porticada, i en lelogi de fra Francesc Eiximenis que hi va predicar el 1379 i exercir, abans o després. Els carrers llarguers hi predominaven quant als accessos, exceptuat el curt dEnmig al seu tram central. I, encara, cal esmentar Montfort/Monforte que he volgut incloure, malgrat no tenir una planta ortogonal sinó concèntrica, sens dubte planificada.
Partim dun supòsit discutible, però probable i, de vegades, demostrat, la persistència de la trama parcel·lària medieval. És fàcil de comprovar que ens movem entorn duna mediana de 88 m2 per pati, trast o parcel·la de les nostres viles, xifra que no concorda amb cap nombre dunitats habituals. Podríem deixar els dos extrems, el Bellestar i el raval dAlacant, fora de la consideració: el primer cas respon a la misèria dels jornalers que treballaven per al monestir de Benifassà; el segon perquè no tenim clara la seua confronta, ni tan sols si estava cenyit de murs del tot. Al suburbi alacantí, de trasts més afavorits, podria haver-hi hagut un estil castellà més generós? O islàmic? El raval de Dénia (173 m2 de mitjana) donaria suport a la segona hipòtesi. La xifra de Carcaixent (199) i la de Carlet, més modesta, deuen reflectir una recomposició del cadastre dels dos darrers segles passats, provocada per una circumstància de «nous rics» citricultors.