La Pobla de Vallbona, si bé fa honor al nom quant a la planta geomètrica, els seus vestigis pertanyen a una muralla escanyolida del Tres-cents amb quatre portals i vall, almenys per dos costats. Manises, més pròspera durant el segle XV, obtingué un clos rectangular afavorit per la senyoria dels Boïl. Gandia, també sota jurisdicció senyorial, va emmurallar la vila vella entre els segles XIII i XIV amb 1.344 m de murs i valls (excepte el costat del riu que no havia de mester fossat); la vila nova, començada el 1388, va exigir el nou clos que arribaria el segle XVI amb lafegitó de 892 m més de tanca. La vila de Pego, a partir de 1308 edifica una muralla trapezoïdal prou consistent de 522 m de llargària, amb vall, 16 torres, dos portals mestres i un dauxiliar que encabien 1,9 ha. Benissa, si tingué una tanca de consistència mínima, aixecà una església ben fortificada que servia per arrecerar els pobladors en cas de desembarcament pirata. A làrid corredor del Vinalopó, interior meridional, el clos elemental de la vila dElda, aproximadament quadrat, engloba «en cristià» el nucli islàmic a base de murs no gaire magnificents als quals sobrien dos portals principals i dos de secundaris. Alcoi va dotar-se dun recinte discontinu les timbes ho suplien del qual sobreviu el portal torrejat de Riquer. Cocentaina fou defesa per un clos de tàpia valenciana de 9 m dalçària i 1,5 m de gruix, amb torrasses cada 35 m.
3. LA POBLA DE VALLBONA. Disposició del carrer Major, axial; el paral·lel de Dalt i el de Sant Antoni, que equivaldria al dAvall.
Islàmic i/o cristià
La imatge tòpica de lurbanisme islàmic contraposa un hàbitat dispers a un altre de concentrat, el de les madines que estaria caracteritzat per latapeïment i envitricollament viari. Tanmateix, les ciutats musulmanes històriques mostren un teixit de carrers i places racional no geomètric que connecta els portals de la muralla amb les zones comercials i les places, encara que reserve a la privacitat làmbit domèstic. Més encara, no descarte que algun raval andalusí fos dissenyat amb escaire...
Per contra, no tot allò que colonitzaren els cristians catalans en majoria és ortogonal o hipodàmic, ni de molt. Els condicionaments del terreny, lespontaneïtat o malaptesa dels manobres dificulten la línia i els angles rectes. Això no ens ha dinduir a admetre miratges descaquers acomodats o forçats. És clar que les viles íntegrament planificades medievals o modernes són cristianes: Almenara, Benicarló, Castelló de la Plana, Cullera, Gandia, Manises, Nules, Sant Mateu, Teulada, la Pobla de Vallbona, Vila-real...
Almassora té un nom àrab, manllevat probablement del castell andalusí, i és de fundació cristiana com demostra la carta de poblament de 1237. Benissa, en canvi, podria ser un nucli sarraí remodelat per Roger de Lloria (1286) que després sencomana a Bernat de Sarrià (1305); lany 1381 shi parla de cristians concentrats enfront de «moros» dispersos, però encara no sabem si el raval ponentí va sorgir com a agrupació islàmica extramurs. El mateix personatge, lalmirall Lloria, és el responsable del desdoblament de Qustantanîya (topònim romànic! que esdevé raval) aràbiga en un hàbitat nou sobre lhorta, per als cristians des de 1268. Els musulmans resten fora porta o shan de bastir la pròpia defensa.
El raval de Dénia podia haver estat malgrat una traça aparentment regular andalusí, tot i lanomalia dun recinte murat superficialment exagerat. Nompot, Montfort/Monforte alçava al vèrtex del tossal cònic un castell cristià sobre restes islàmiques no militars, ara substituït per lesglésia setcentista. Un detall, però, complica lesquema: el carrer perifèric del sud-oest, encara ara, és la Moreria. La no gaire llunyana Elda mostra un carreram islàmic tancat per un recinte ¿cristià? relativament quadrat: el pas de senyoria a reialenc en determinà els canvis...
Zucaina és una vila morisca que té trets duna certa regularitat. Sha afirmat que el nucli oriental de Traiguera era darrel islàmica, mentre que loccidental correspon a un eixample cristià. Per altra banda, suposem que les Coves de Vinromà es va desenvolupar a partir duna fortificació islàmica de la punta septentrional del turó que ara ocupa el poble.
Senyoria/reialenc: les cartes de poblament
De la quarantena llarga de viles visitades, només quatre o cinc són de reialenc, si nexcloem les cinc aldees de Morella. Una bona partida, de vegades en origen del Temple, passaren als cavallers de lHospital i després als de Montesa: són nou viles i de les més importants del Maestrat Vell. A banda, en resten algunes de senyoria episcopal (Almassora i Bell-lloc) i de diverses assignacions, com la baronia dArenoso, els Cervelló, etc.
Les cartes de poblament pertanyen bàsicament al segle XIII, en coincidència amb la marxa catalanoaragonesa vers el migjorn. Les més primerenques són atorgades pels mestres de lHospital que havien conquerit el territori el 1233. A partir de 1317 lHospital fou substituït per lorde de Montesa que hi mantindrà un vertader monopoli econòmic, polític i religiós. La fundació de Càlig, el 1234, és un assaig de penetració cap al litoral, encapçalat pel gran mestre hospitaler, Hug de Fullalquer; el 1319 passarà al nou orde de Montesa. Lalqueria islàmica de Benicarló, a la mateixa costa mediterrània, era un punt fort i esdevindria port comercial; el 1300, ja tenia prop del miler dhabitants. Els mateixos hospitalers atorgaren la carta de poblament de Traiguera sobre el camí Reial interior entre 1235 i 1238, que arribarà a ser segona vila del Maestrat Vell. Del mateix 1237 nés la primera, Sant Mateu, on el mestre de lHospital permet que els jurats hi desenvolupen (1287) un eixample de la Suda islàmica. Lany 1241 és el torn de la fundació de Vinaròs, a lextrem nord de la faixa litoral conquerida als andalusins, que no serà vila fins al 1540: el nom Binalaròs com en el cas de Benicarlósuggereix una anterior alqueria islàmica. La carta de Vistabella pertany al 1251 en una operació per assegurar la marca septentrional. El Maestrat Nou exercí també a la part meridional el seu paper: el lloc de Beniarrés, de 3.600 m2, només és adquirit el 1275 i ofert al poblament el 1288 sense gaire èxit. El 1344, Montesa hi havia establert una senyoria fortificada amb una segona carta que triplicava la superfície del poblet, abandonat el 1609. Les Coves de Vinromà (Abenromà), un altre topònim aràbic, és fundat el 1281 pels calatravins-templers que esdevindran montesians: un cop més malden per controlar el camí meridià.
Almassora, que pertanyia a la senyoria episcopal de Tortosa, va aconseguir una primera carta de poblament el 1237 i una segona, deu anys després. També hi pertanyia Bell-lloc del Pla, de nova fundació el 1250 en un tossalet fortificat. Entra a la mateixa categoria toponímica paisatge magnificent el Bellestar, llogaret de la Tinença de Benifassà que començaria el 1279 amb vint pobladors, vora una granja dels monjos del Cister, en dependència de la senyoria eclesiàstica de Benifassà.
Mitja dotzena de nuclis molt diversos van ser històricament promoguts per famílies que en posseïen la senyoria. Ordenats cronològicament, tenim Sucaina, fundada el 1242 i incorporada a la baronia dArenoso, el 1609. La carta de Carlet de 1251, rectificada el 1330, va desembocar en la senyoria dels Castellví que no gaudiren de bona fama; malgrat això arribarien a constituir-hi un comtat; una de les hereves en derrocà el castell per urbanitzar-lo a final del segle XIX. Gandia sestableix el 1249, pels futurs ducs, vora el riu dAlcoi i inclourà una pobla de Loreto, duns 8.500 m2 que suplanta la jueria. Nules, planificat el 1254, pertanyia a la senyoria dels Montcada i passà als Centelles, com també el llogaret sarraí de Mascarell, eixamplat i fortificat el segle XVI. Teulada, una antiga alqueria, se senyorialitza el 1277 i semancipa el segle següent construint una església fortificada. El rectangle no murat de Manises pertanyia des de 1304 a la senyoria dels Boïl que el defensaven des del seu castell cantoner; el segle XVI shi afegeix una pobla oriental de 20 patis a lactual carrer del Bisbe Soler. La senyoria dOrpesa és comprada, el 1535, pels Cervelló que atorguen una carta de poblament, el 1589, en una àrea no gaire afavorida, però estratègica.