Al solar del palau ducal de Gandia, vora el riu dAlcoi, salçava una torre andalusina. Prop del futur solar de Pego, més amunt, serigia el in de lAmbra, un castell andalusí. Beniarrés i Beneixama no poden enganyar amb el topònim tribal: el Calvari del primer devia suportar un castell, a banda de la torre andalusina integrada a la vila; laltre poble conserva una sòlida torre islàmica. Cocentaina, de més a més del castell almohade-gòtic encimat a la muntanya (440 m s.n.m.), va edificar el fort palau baronial i la muralla. Alcoi, abans de tot, bastia el castell (1258) sobre el portal del nord i, uns anys després, el castell quadrat, residència senyorial de lalmirall Roger. Elda, castellana des de 1243 i valenciana de 1303 ençà, té un castell espectacular darrel musulmana que domina la ciutat. Monforte va substituir el castell islàmic per lesglésia cristiana al cim dun tossal cònic de 223 m s.n.m. on la topografia simposa.
La resta dexemples pertanyen a episodis de la conquesta o colonització catalana/cristiana que avança òbviament vers migjorn. Comencem amb la fortificació angular del Forcall, erigida per Pere el Cerimoniós (1360-1361) a la confluència dels rius. Els frares hospitalers alçaren la torre de Càlig, punt dorigen dun poble-acròpolis, en un turó avançat (127 m s.n.m.) a llevant dels seus dominis. El nom de Castelló de la Plana nhi ha molts daltres sassocia a una connotació estratègica relacionada amb el mític desplaçament del 1252. La pobla de Nules es va constituir lluny, però a recer del castell de la Vilavella. Un document de 1430 esmenta Manises, al límit de lHorta, com a «castell e lloc, murat». Per la banda de migjorn, recordem que la vila de Teulada no sols posseïa un quartijo o castellet edificat el segle XVI, sinó també una torre de defensa, adossada a lesglésia. A Vilafamés, el maestre de Montesa ordenà el 1391 reedificar un sector de la fortificació, quartijo o cortijo de la part més elevada del poble (Martínez Barreda, 1993). També cal evocar un quartillo andalusí que era una alqueria fortificada en el camí de Morella a lAnglesola: en va eixir laldea de Cinctorres.
Tres de cada quatre nuclis escorcollats han tingut un recinte murat. Aquesta defensa passiva delata una història medieval sense fronteres gaire estabilitzades: els sarraïns desposseïts atacaven des de migjorn, els castellans adesiara des de ponent, els turcs des de la costa, els bandejats des dels camins. De més a més, el clos assegurava el control fiscal, sanitari i polític. El dret de portes era un de tants peatges... En alguns indrets com Gandia, Almenara, Càlig, etc. hom comptava amb un corredor o camí dels murs que tenia lamplària suficient per passar un genet a cavall.
Distingirem tot seguit uns recintes elementals, de vegades rònecs, que solem trobar en poblacions petites, de muntanya o interiors. Uns altres, més geomètrics i consistents, són més propis de les planes. No nhi ha cap, però, que hagués resistit una envestida de foc dartilleria. Encara que, de vegades, excedim el medievalisme per entrar a ledat moderna, la defensa no era el fort de les nostres viles. La «tàpia valenciana», potser herència andalusina, no estava pensada per a la pólvora.4
A linterior muntanyós, tenim tres casos de closos medievals. Cinctorres mostra un recinte rònec del segle XIV, de 680 m, consolidat el segle següent, que arriba a disposar de vuit portals, tants com camins o carrers. Sorita, més al nord encara, comptava amb un mur elemental que desapareixia allà on els costers espadats ho feien innecessari. Lalta Vistabella tancava amb una muralla de 490 m una superfície d1,6 ha a la qual es podia accedir per quatre portals; encara sen conserva algun i un llenç de mur.
Les cruïlles de camins exigien nuclis assegurats, fenomen que és comprovable a Traiguera potser andalusina que el 1257 ja tenia muralla, refermada el 1587 i el 1649, contra els invasors del nord. Més al sud, vora el camí Reial, les Coves de Vinromà es dotaven, el 1275, de murs i tres portals, adobats durant el Tres-cents; les restes alternen amb lespadat que dóna al riu. El recinte oval dAlmassora (que té certa analogia geomètrica amb el de les Coves) pot ser molt més modern i abasta unes 6 ha; lantic es degué planificar en rectangle entorn del carrer dAmunt i, ampliat entre els segles XIII i XIV, la casa forta de lOficialat en devia quedar fora. Bell-lloc del Pla, un poc esquerra mà del camí, es reforça en un tossalet que emergeix 5 o 6 m, amb un recinte oval del qual resta el Remur del segle XIV; la muralla de 1575 suma 385 m de perímetre. Càlig i Catí més o menys al mateix paral·lel no són alienes a camins transversals o avançats, una cap a la costa, laltra cap a la matriu, Morella. Càlig disposa dun petit i rònec circuit ovalat (765 m que abasta una superfície de 3,3 ha) amb portals oberts a camins i atzucacs que confirmen la tanca. Sadapta a la isohipsa de 120 m. Catí, amb un altre recinte simple de 740 m, disposava de sis portals. Ben lluny, Orpesa és una petita vila forta des de 1379 que arribaria a tenir dos recintes, un definitiu, el 1535. Al país meridional, el poblet de Teulada, vora camí, ocupava un tossal amb una planta escairada i fortificada a la qual, el segle XVII, safegirien «muralles noves» pels riscs litorals. La segona revolta mudèjar (1276-1277) va provocar la fortificació de diverses poblacions com Penàguila (1286) amb un recinte d1,3 ha, Pego, Guadalest, etc. (Torró, 1988-1989).
A les planes de vegades, corredors interiors els closos murats solen ser més sòlids i geomètrics. En disposem duna dotzena llarga dexemples que repassarem de nord a sud. La muralla de Vinaròs descrita per Viciana tenia 392 m de perímetre i abastava menys d1 ha, amb dues portes principals; més realista és la successiva, documentada el 1311 i renovada el segle XVI (2,4 ha) a base de tàpia i de carreus. La vila pariona de Benicarló tenia una murada romboïdal de 338 × 239 m, amb quatre portals sistemàtics, però lesglésia nescapava. El recinte poligonal de Sant Mateu, bastit entre 1357 i 1374 abastava un perímetre de 1.430 m i el travessaven sis o set portals. Castelló de la Plana va anar sumant closos murats, més o menys rectangulars, entre els segles XIII i XIV i un tercer entre el XIV i el XV que sobria ad Sassum, al pedregar; els portals arribarien a ser sis. La tanca de Castelló era sòlida i de les torres i portes sen feien càrrec els jurats, mentre que les «parròquies» atenien el manteniment de la tàpia respectiva. Vila-real una de les paradigmàtiques mostrava una muralla exempta de 1.040 m (520 braces, segons Viciana) amb quatre torres cantoneres, quatre portals i un vall. Tot lesquema restava una mica esbiaixat per la trama parcel·lària del regadiu previ. Un altre cas modèlic pertany a la vila hortolana de Nules, la muralla rectangular de la qual sumava 1.172 m, amb 22 torres i quatre portals. El lloc adjunt de Mascarell és un trapezi fortificat, creat ex novo amb 640 m de tàpia «de terra i crosta» i dos portals: sha conservat miraculosament. Almenara tenia ja un recinte rectangular, el 1356, però el mestre Miguel de Santander (1543-1553) en va bastir un altre amb corredor i sis torrasses cilíndriques. El segon va incloure el casal de la senyoria i una plaça frontera, sense alterar lesquema modular anterior.