26 de febrer de 2017
INTRODUCCIÓ
El País Valencià és massa llarg i divers per poder reduir a un comú denominador levolució urbana de les seues viles i ciutats. Nhi ha dorigen romà o ibèric, andalusí, cristià catalanesc o aragonès, senyorial o reialenc, renaixentista o il·lustrat...
Confrontar espontaneïtat amb geometria és una temptació tecnocràtica i simplista. Pot més el poblador que el planificador? La concepció mental, soposa a la natura el relleu, la hidrografia, el clima, la vegetació o shi adapta? Per què allò quadrat, hipodàmic, ha de ser millor que el concèntric o radial? No hi ha raons geomètriques en ladaptació a les isohipses? Pensem en la generació de cons.
Lordre racional, la línia recta i la intersecció dels 90º sha imposat a la mentalitat occidental que, de tant en tant, es deleix per immergir-se escapar-se a la natura que amb prou feines mostra rectes (ni línies, ni angles). Siga clàssica hipodàmica o romana, renaixentista o il·lustrada, no podem menystenir la imposició de la geometria euclidiana que identifiquem sovint amb la planificació. Aquesta planificació implica un poder (reial, senyorial, econòmic, polític...) que no exclou, sobretot a lexecució secular, lespontaneïtat i la distorsió. Per aquest motiu trobem tants carrers estrets, torts i lletjos en nuclis pobres i rics. Lautoritat del planificador podia esvair-se o no arribar a leficàcia.
En aquest llibre no parlaré de ciutats romanes ni islàmiques o andalusines, sinó de viles, pobles o llogarets medievals en un assaig de morfogènesi soc geo- morfòleg professionalment sempre dependent de la informació arxivística, arqueològica o bibliogràfica.1
La primera aproximació a la morfologia dels plànols, camí seguit en aquest estudi, correspon a lestadístic i antropòleg August Meitzen (1895), preocupat per la dicotomia cèltics/eslaus en els assentaments de la gran Alemanya; de pas va assajar una tipologia de Haufendorf, Rundling, Waldhufendorf, llogaret caminer, etc. Un historiador de lart, Pierre Lavedan (1926), de més a més dun llibret titulat Quest-que cest lurbanisme,2 va publicar el mateix any a Lhistoire de lurbanisme, I, un assaig de classificació de les viles medievals en tres tipus: a) antigues, b) viles daccessió (a recer dun castell o monestir, espontànies) i c) de nova planta, sense lligar el plànol amb lorigen. Al capdavall preferia oposar ciutats noves (espontànies, bastides o daltres) a les antigues (romanes). Quant a la morfologia o geometria, classificava els plànols en a) radiocèntrics, b) regulars espontanis (un camí, un riu...) i c) en escaquer, com les bastides. Tot i que invocava sovint la «llei de persistència del plànol» el propietari tendeix a reconstruir sobre el mateix solar, no solia tenir gaire en compte el parcel·lari. Els italians C. Aymonino, A. Rossi i G. F. Caniggia (1950-1980) ho veieren des dun punt de vista arquitectònic.
Els geògrafs penetraren en el tema, especialment des de langle evolutiu, de la fi del segle XIX ençà, sobretot a lEuropa central. Entorn de lany 1920, Gustaf Kosinna introduïa la Siedlungsarchäologie que seria la precursora de larqueologia del paisatge de final de segle. El renovellament metodològic va tenir com a capdavanter el geògraf alemany,3 establert a la Gran Bretanya, M. R. G. Conzen (1960) amb lestudi de la petita ciutat dAlnwick sobre una bona planimetria detallada on va esbrinar, comptant amb el carreram, les illetes de cases o parcel·les i lespai edificat de cada trast, els plans units i, sobre ells, les fases devolució a base de lanàlisi dinàmica, cercant-ne les costures (seams). Lhistoriador i arqueòleg doblat de geògraf M. Beresford (1967) tractava de les viles noves medievals angleses, gal·leses i aquitanes. Daleshores ençà, els historiadors varen aplicar lortogonalitat i la metrologia al domini agrari, especialment als espais centuriats (Rosselló, 1974) amb una gran floració de recerques entre 1957 i 1971, basades en lauge de la teledetecció. Els medievalistes seguien Lavedan i privilegiaren els plànols regulars, els castells, les viles eclesiàstiques i senyorials (Gauthiez-Zadora-Rey-Galinié, 2003). A les acaballes del segle XX, els medievalistes insisteixen en lincastellamento, mentre que el geògraf B. K. Roberts (1987) repassa les viles angleses al si de larqueologia del paisatge, propugnada per M. Aston. La geoarqueologia havia estat introduïda per Karl W. Butzer (1982) com a aproximació ecològica a la prehistòria, aplicable a ledat mitjana.
En el canvi de segle, larqueogeògraf Gérard Chouquer insistiria, més que en la «persistència del plànol» de Lavedan, en la «transmissió de les formes» que poden reviure (ucronia), repetir-se (isotopia) o desplaçar-se en paral·lel (isoclínia). De la línia o del punt detectats arqueològicament hom passa a lespai: els cadastres antics no són més que una forma. No hi ha una connexió directa entre la designació (vilanova, burg, pobla) i la morfologia urbana, ni tampoc entre lacta de fundació o carta de poblament i la regularitat del plànol.
La planificació rau a «lordre geomètric provinent duna intervenció voluntària», no fàcil de discernir a causa de les imposicions topogràfiques, les romanalles anteriors, el cadastre rural. La voluntarietat pot ser més decisiva que la regularitat, mediatitzada sempre per les intervencions espontànies (Gauthiez-Za-dora-Rey-Galinié, 2003). La proliferació deixamples ortogonals al Languedoc durant els segles XIII-XV, assenyalada per Jean-Loup Abbé (2003), dirigida pels templers i hospitalers, suggereix un cert paral·lelisme al nostre Maestrat.
El component andalusí o islàmic, com és lògic, no ha estat el tema més tractat pels urbanistes europeus. Podríem sospitar que els nostres «planificadors» andalusins, imbuïts de la matemàtica dal-Khwarizmí (segle IX), no desconeguessen lortogonalitat clàssica o contemporània? I romanen, encara, més interrogants. Algun geòmetra o soguejador europeu germànic, provençal, llombard... podria haver intervingut a les viles trescentistes del País Valencià o de Mallorca? I una darrera qüestió: té qualque repercussió labast territorial de la senyoria o del reialenc pel que fa a la geometria dels plànols?
LES CONDICIONS FÍSIQUES
El planificador topa sovint amb uns constrenyiments a la seua acció, igual que el poblador o colonitzador espontani. Parlem destabilitat, dhabitatges definitius, de carrers i places, dun entramat civil de cert abast, duna economia i duna societat organitzada. Donem per suposat el clima i la vegetació. El sòl, però, és tan important com a productiu conreu, pastura, com per a fonament dels edificis i de les vies de comunicació.