El relleu
Eminència i domini tenen la mateixa etimologia. I el domini visual pot esdevenir estratègic com sabien bé els nostres antecessors ibers, andalusins i medievals. Alcoi un cop abandonat el Castellar vigila des dunes timbes que depassen els 40 m de salt linterfluvi del Riquer i Molinar i el camí que cal travessar per una contrada prou accidentada. A laltre cap del país, Traiguera ocupa un tossal allargassat SW-NE que domina des de 20 m més amunt la vall veïna i el venerable camí. La Pobleta dAlcolea subica en un tossal estratègic, a la mateixa alçària relativa, ben prop de la frontera aragonesa. El nucli ovalat de Càlig saproxima a la isohipsa de 120 m i Bell-lloc té una església fortificada que sensenyoreix del cim (323 m s.n.m.) del tossal del poble. La topografia mana i disposa a Montfort, el cim del qual cal no oblidar la semàntica és ocupat ara per una església i abans era un castell.
Els exemples, evocats a latzar dentre molts més, es decanten per una altra vila minúscula, Orpesa, que entre marjals malsanes, camí meridià litoral i plana conreable, va escollir un aflorament rocallós únic per vigilar i defensar. A les planes la defensa esdevé difícil; no sols la dels invasors o rapinyaires, sinó de les aigües desbordades. Qualsevol alter de metres escassos marca la posició de les viles fluvials. Carlet sempara duna mota de la rambla dAlgemesí; Carcaixent malda per defugir les revingudes del Xúquer. Relleu i rostària no són sempre favorables quan els eixamples urbans esdevenen massa extensos...
Rius i rambles
No tenim rius navals, com deia P. Beuter (1538) exceptuats el Segura i Guadalaviar andalusins. És a dir, els rius i els barrancs o les rambles són més tost un factor de risc que no de comoditat. Tot i amb això, les conques fluvials són atractives perquè encabeixen els sòls més fèrtils i atrauen els camins. Els ponts escassos i els guals en condicionen els passos: pensem en els que justificaren lAlcoi industrial o, al contrari, en un dels problemes de Carlet, al qual saccedia per un gual a través de la rambla dAlgemesí. Al cap i la fi aquella vila ocupava la mota de la mateixa rambla per eludir el perill de les revingudes.
Gandia va nàixer al costat del riu dAlcoi, relativament encaixat, però aprofitat per al regadiu, entre séquies. Igual que Almassora, el nucli antic de la qual està una mica més elevat sobre la levée o mota del Millars, també aplicat a lhorta. Càlig se situa al dic de la riba dreta de la rambla de Cervera i Carcaixent, a una respectuosa distància del barranc de Barxeta que roman dos metres més enfonsat.
Laigua, la riba marina i el regadiu
Una cosa és laigua salada, que comporta possibilitats de camí lliure i també de perills, i laltra, laigua dolça, cavallera, que per a nosaltres els valencians ha estat signe de prosperitat. Del litoral, hom en fugia, llevat dels graus i embarcadors estabilitzats que calia fortificar com als casos de Vinaròs, Benicarló o la Vila Joiosa. Els ports de Peníscola, Dénia i Alacant eren heretats dels andalusins. Les albuferes i aiguamolls litorals amb el seu seguici de paludisme endèmic eren repulsius.
Laccés naval, malgrat que les infraestructures portuàries totes són contemporànies, és la clau del naixement de Vinaròs i Benicarló per on els frares templers-montesians exportaven el seu producte principal, el vi. Cullera no sexplica sense laccés fluviomarí que obligà a fortificar-la. No cal que emfatitzem el port dAlacant, sobretot a lúltima etapa del nostre estudi: sense el comerç internacional no era res.
De les viles que ixen en aquest llibre, nhi ha moltes que tenen la seua justificació en el regadiu, més o menys arrelat a la cultura islàmica o incrementat a partir de la conquesta jaumina. Un sistema de regadiu quasi mil·lenari, derivat del Millars, ocupa el con al·luvial del mateix riu i el ventall del riu Sec de Borriol. Almassora, Vila-real i Nules se situen al con al·luvial i Castelló als escampalls del riu Sec. Quatre séquies Majors encanalen laigua de lesquerra (Castelló i Almassora) i de la dreta del riu (Vila-real i Nules). Hi ha séquies andalusines com la Major de Castelló i daltres medievals com el Sequiol que entrava a la vila. La planificació de Vila-real va ser més tost agrària que no urbana: la xarxa de séquies, replantejades entre el 1271 i el 1273, determinaren el traçat de la vila. La séquia Major del Tres-cents toca la murada de Nules, poble que resta per damunt del regadiu per no balafiar-ne lespai. No és casual que les viles ortogonals hi destaquen.
A làmbit del vell Guadalaviar ara Túria, la Pobla de Vallbona (un «poble castell») frueix de la séquia Primera i la del Campés que en delimiten la planta urbana. Manises, una alqueria islàmica reconvertida el 1237, emprava la séquia de Quart més per a la manufactura terrissera que per al regadiu. A la Ribera del Xúquer, Carcaixent no té justificació sense lhorta dabans de la citricultura. Una séquia derivada del riu Vernissa, afluent del dAlcoi, va condicionar lalqueria prejaumina i la fundació de Gandia. El Forcall, confluència del Bergantes i del Calders, disposa dun regadiu interessant, no gaire estudiat, però el vell nucli conté un carrer de la Font. En un extrem del país, Cocentaina cristiana va nàixer sobre un regadiu andalusí; a laltre, Sant Mateu sospite que era una horta islàmica mantinguda des de la Suda precristiana.
Linteressant poble de Catí disposava de dues fonts, la Vella i la Nova, amb els abeuradors respectius per a la seua opulent ramaderia. Traiguera va cercar laigua de la font que, anys a venir, es diria de Sant Vicent, a la part de tramuntana de la vila. Sant Mateu, laltre gran nucli del Maestrat medieval, fruïa des del segle XIII de dos o tres ullals canalitzats. La pobla de Nules, planificada a escaire, tot i que la séquia la tocava per llebeig, va plantejar de bell antuvi uns pous públics distribuïts per barris. Quelcom de semblant sesdevingué amb els pous i cisternes dAlmenara, on no arribaven les séquies. Basses per abeurar el bestiar, en trobem a Cinctorres, Vistabella, Traiguera, etc.
LES CIRCUMSTÀNCIES HISTÒRIQUES
La xarxa caminera i el siti
Sempre he pensat que els camins són com organismes vius i un dels elements més apassionants de la geografia humana. A banda de la seua persistència obstinada, nhi ha que prosperen i congrien; daltres llangueixen o sesvaeixen. Sense camí, però, no hi ha intercanvi i la connexió genera sovint el poblament. «No hi hauria camí si no hi haguessin passat els homes... i segons quins homes» (Rosselló, 1995). Un País Valencià llargarut sha articulat històricament com un camí, el Camí.
Amb possibles precedents ibèrics, la Via Augusta passava des de Tortosa per Traiguera i anava pel camí Vell de la Jana fins a la vila de Sant Mateu. En aquest futur nucli, un ventall de camins medievals donaren suport a un mercat (1237) que aprofitava la xarxa radial per bastir el seu àmbit dinfluència. La via romana passava prop de les Coves de Vinromà mentre que a Vila-real, el camí del Rei la supliria. Fet i fet, el camí islàmic que enllaçava Morella, Ares, Culla, Onda i Morvedre va ser suplantat pel cristià que anava per Sant Mateu, Cabanes, Vila-real, Morvedre, València, Algemesí, Montaverner, Alcoi i Xixona (Barceló-Domingo-Teixidor, 1984). A la ben planificada pobla de Nules, el camí reial de Barcelona aprofitava un alter en què es travessava amb el camí que baixava del castell a la mar; la semblança fonètica amb la mansió romana Ad Noulas és ben temptadora.