La producció dobres de poca extensió fou un tret característic de la indústria tipogràfica en tots els regnes hispànics peninsulars. A Castella, per exemple, la manca de capital suficient per fer front a la inversió que requeria ledició de llibres va comportar que les impremtes subsistissin gràcies als plecs solts, que asseguraven uns ingressos gairebé immediats i minimitzaven el risc de pèrdues. Per aquesta raó, les impremtes castellanes van créixer en quantitat, però no en dimensió (Cruickshank, 1978: 815). A Catalunya es va viure una situació semblant. La major part dels dotze tallers que hi havia oberts a Barcelona lany 1700 eren petits, ja que només posseïen entre una i tres premses, mentre que en dos dels casos, les impremtes Lacavalleria i Cormellas, en tenien quatre. Lexcepció fou Rafael Figueró, que amb sis premses va bastir la impremta més important de la Catalunya moderna, equiparable als tallers de mida mitjana-alta que hi havia als grans centres de producció editorial europeus com, per exemple, París.
Això no obstant, la capital catalana no es podia comparar, ni de bon tros, amb els majors centres editors dEuropa. Un informe del 1666 mostrava que a París hi havia un total de 79 tallers oberts, que disposaven, entre tots, de 216 premses i donaven feina a 222 oficials i 69 aprenents (Martin, 1999: 678). A Barcelona, en canvi, al tombant del segle XVII, en el moment de més esplendor, hi havia aproximadament entre 25 i 30 premses repartides per tota la ciutat. Tenint en compte que un taller acostumava a necessitar dos premsistes i un o dos componedors per cada premsa, es pot determinar que pels volts del 1700 la indústria tipogràfica de Barcelona ocupava, pel cap baix, uns 75 impressors, entre caixistes i premsistes. A tall dexemple, lany 1701 el llibreter Joan Pau Martí, propietari de la impremta que havia estat de la família Cormellas, que tenia tres premses, assegurava que donava feina a 11 oficials impressors.
Un dels factors que va contribuir al desenvolupament de la impremta catalana al llarg de la segona meitat del segle XVII fou la disponibilitat de mà dobra. Com a conseqüència de la Guerra dels Segadors i, sobretot, de lepidèmia de pesta del 1651, Barcelona va patir una important davallada demogràfica. La migració del camp a la ciutat va permetre que a principi del segle XVIII la capital catalana recuperés el nivell de població que havia tingut abans de la guerra (Garcia Espuche, 2009: 56). Així doncs, no és estrany que del centenar dindividus identificats que al llarg de la segona meitat del segle XVII i primer quart del XVIII van exercir lofici dimpressor a Barcelona comptant-hi mestres i treballadors, només el 325% fos nascut en aquesta ciutat. A més, el cas de Gabriel Bro mostra que la capital catalana era, pel 1700, una ciutat que oferia oportunitats als nouvinguts, fins i tot per a un immigrant que havia format part de lexèrcit francès.
El creixement del sector editorial català responia en gran mesura a la inversió que els empresaris amb recursos econòmics com eren, per exemple, Antoni Lacavalleria o Sebastià de Cormellas van fer per millorar la infraestructura dels tallers, principalment a través de la compra de premses i de tipografia. Cal destacar també lesforç dalguns propietaris per millorar la indústria de la foneria de tipus. Pel 1693 el fill de Rafael Figueró (Rafael Figueró i Jolis) va viatjar a Venècia per aprendre aquest ofici i comprar matrius; per bé que, finalment, els Figueró, juntament amb Josep Cormellas, van fer venir Tommaso Plongari, un fonedor daquella república. En una súplica presentada al Consell de Cent el 1701, alguns impressors asseguraven que amb els seus diners havien fet créixer la impremta de Barcelona i augmentat la seva reputació, tot i que per aconseguir-ho havien «consumit sos patrimonis, pera fornir las estampas de totas sorts de lletras».
És important destacar també el paper emprenedor dalguns individus amb menys recursos, que van arriscar el capital per fer portar llibres de fora amb lobjectiu de reeditar-los a Barcelona. Per exemple, la societat que Anna Llopis, vídua de limpressor Josep Llopis, va formar lany 1699 amb el llibreter Joan Piferrer i el notari Marià Catús. Aquest darrer, actuant com a testimoni en un plet a la Reial Audiència, parlava de «la molta abundància de llibres que se han imprimit en Barcelona, lo que antes no se feya». El notari, a més, explicava davant del jutge que ell i els seus dos socis «feyan venir molts altres llibres que no se imprimian en esta ciutat, fent-se ben equos de aquells, lo que ha ocasionat lo molt negoci que vuy en dia hi ha en Barcelona respecte de llibres».
El paper dels grans empresaris i de les societats dinversors en el desenvolupament de la impremta desmenteix lafirmació de Carlos Blanco (2010: 608), segons el qual lEsglésia hauria estat el motor de la indústria editorial catalana, «desarrollando el doble papel de promotor y de consumidor». Si bé és cert que els llibres de contingut religiós representaven un percentatge molt elevat del total, cal tenir en compte que la majoria dels llibres religiosos editats a Catalunya eren reedicions dobres publicades prèviament a Castella o a lestranger, fetes a Barcelona a compte dels impressors i dels llibreters. Més que un motor, lactitud de lEsglésia espanyola en connivència amb la monarquia fou del tot restrictiva, sobretot pel temor a la capacitat de la impremta per a la difusió didees i de coneixements. Caldria, però, un estudi a fons per determinar en quina mesura la Contrareforma va impedir lexistència dun sector editorial en els regnes hispànics equiparable al dalguns països europeus on la religió protestant era tolerada. Cal recordar, com apunta Elizabeth Eisenstein (1994: 143), que el protestantisme fou el primer moviment que es va servir de la impremta per a la difusió didees; cosa que, lògicament, va afavorir el desenvolupament daquest sector als països on la Reforma va triomfar. La repressió del protestantisme per part de lEsglésia catòlica fou, de fet, la causa que Venècia perdés, a partir de la segona meitat del segle XVI, la seva condició de centre editorial més important dEuropa en detriment dHolanda (Burke, 2005: 72).
Per tot plegat, el veritable motor de la indústria editorial catalana foren els empresaris que van invertir en el sector. Alguns, com Sebastià de Cormellas i Antoni Lacavalleria, gaudien dimportants recursos econòmics; altres, com Rafael Figueró o el llibreter Joan Piferrer, tenien una gran visió de negoci. El creixement del sector sexplica també per la gran quantitat de societats que van formar els impressors i els llibreters amb lobjectiu deditar llibres, una fórmula que, pel que fa a leconomia en general, fou considerablement eficaç, com ha assenyalat Albert Garcia Espuche (2009: 55). Tots plegats, sens dubte, van saber aprofitar el creixement que va viure el país en el darrer quart del segle XVII.
No es pot menystenir tampoc el paper que les institucions polítiques van tenir en el desenvolupament de la impremta, principalment la Generalitat i el Consell de Cent, que fins i tot disposaven del seu «estamper de la casa». Les institucions van apostar per un ús del paper imprès de forma generalitzada en àmbits com ladministratiu, el jurídic o el diplomàtic. Formularis, ordinacions i altra reglamentació interna, documents de caràcter legislatiu com les constitucions, al·legacions jurídiques o memorials de súplica adreçats al rei i als seus ministres, eren enviats regularment a la impremta. Daquesta manera, la nova tecnologia permetia reproduir una gran quantitat de documents, ràpidament i a un preu més baix que la còpia manuscrita. La despesa pública en impressions va assolir xifres importants. Entre els anys 1652 i 1714 el Consell de Cent es va gastar un total de 7.611 lliures, mentre que la Generalitat va tenir una despesa de 32.842 lliures. A més, cal destacar les 12.517 lliures pagades per ledició de la compilació de les constitucions de Catalunya, de la qual sen van fer 4.000 exemplars el 1704. Sens dubte, aquesta magna obra va donar un bon impuls a les impremtes de Joan Pau Martí i de la vídua de Josep Llopis.