Simposava lobligada treva del fred, emperò Carles sabé traure-li profit, puix que Ferrante Gonzaga viatjà a Anglaterra per fer més estreta laliança amb Enric VIII, mentre Maurici de Saxònia intercedia entre el duc de Braunschweig i la Lliga de Schmalkalden, alhora que el príncep intentava aconseguir més subsidis dels dominis hispànics. Calia reunir finançament o en el seu defecte homes.
En eixe sentit, el jove Felip, havent rebut les insistents missives del seu pare, reuní els membres del Consell dEstat, els quals tot i que estaven disposats a enviar-li 5.000 efectius es decantaven per la pau. No ho va entendre així lemperador.50 La quantitat assignada a les corones de Castella i Aragó fou de 700.000 ducats, suma de la qual esperava disposar pel març de 1544.51 Si a terres castellanes van haver-hi dificultats, a les aragoneses els problemes sagreujaven, en tant que lesforç de guerra en lexterior incidia directament en una minva dels recursos emprats en lautodefensa. Al capdavall, la via emprovada a Catalunya, Aragó i València fou la del parlament. Cadascun dels lloctinents generals va rebre instruccions precises per convocar la reunió on ho estimés oportú. En el cas del regne de València, el duc de Calàbria escollí heus la casualitat la vila dAlzira; lescenari on per eixes mateixes dates es perseguia, en aplicació de la crida del 5 de desembre anterior, Joan Arnau, els germans Gomis de Carcaixent i cal memoritzar el nom Joan Moreno, llaurador dAlzira.52
En efecte, sembla que el virrei, Ferran dAragó, féu arribar el 21 de febrer de 1544 una missiva als integrants dels tres braços, emplaçant-los a acudir al parlament que shavia de celebrar a la localitat de la Ribera del Xúquer el 3 de març següent. La resposta fou contundent i no trigà en fer-se patent, puix que dacord amb la seua posició la indicció anava contra les disposicions forals i conseqüentment es negaven a assistir-hi.53
Doncs bé, aquell jorn, en principiar-se lassemblea al monestir alzireny de Sant Agustí, shi aplegaren una minvada part dels citats: la major part dels síndics del braç reial i uns pocs membres de leclesiàstic i militar, entre ells, Pere Pardo de la Casta i Joan Cristòfol de Borja, que fou habilitat en nom del seu germà Francesc.54 Succeí a continuació que després duna incisiva proposició dapertura i la corresponent contestació a càrrec del canonge Miquel Àngel Ribelles, es produïren les protestes i al·legacions de contrafurs per part dels tres estaments rebudes per lescrivà Antoni Miquel Ferran a lencop que el duc de Calàbria aprofitava per acusar contumàcies als absents, suscitant que selevaren nous clams. Lescena es repetí els dies següents.
Amb tot, la qüestió medul·lar de resistència frontal contra el mateix parlament no raïa en loposició pecuniària, sinó en el manteniment de les formes i de la preponderància de la Junta dEstaments. Shavia constituït a tal fi una assemblea paral·lela a la dAlzira que jutjava les decisions i resolia. Per tant, al virrei, Ferran dAragó, se li demanava que shi aplegués a València per tractar els assumptes directament amb la Junta dEstaments. La negativa a cedir per ambdues parts abocà el parlament dAlzira al fracàs. Deixa manera, el 18 de març el duc de Calàbria va clausurar lassemblea. Pel que sembla, entre els principals destorbadors de la negociació van estar Ginés de Perellós, el canonge de la Seu Miquel Àngel de Ribelles i el seu germà i senyor de lAlcúdia, Joan de Montagut Ribelles i Valero. És més, no per casualitat alguns dells hi serien també darrere de les protestes subsegüents a lactuació del duc de Calàbria arran dels «successos de Polinyà». Encara a les rerialles de març, el lloctinent intentava vanament consignar els fons necessaris.
Al capdavall, el malencertat parlament es traduí en lencarament dels estaments alhora amb el napolità i amb el regent de la Cancelleria, Antoni Piquer, que havia donat suport al virrei. Al remat, la quantitat no arribà en els terminis esperats, causant un cert disgust, no sols de part de Carles I, sinó del mateix Francesc de los Cobos i del príncep regent.55
En lentretant, a les primeries de gener de 1544, lemperador deixà els Països Baixos, marxant envers Aquisgrà i el Rin amb la finalitat dassistir a la dieta de Spira convocada per al 20 de febrer i convèncer els Estats imperials perquè li prestaren el suport adient per enfrontar-se a Francesc I, motiu pel qual va haver de moderar la seua actitud envers els prínceps protestants.
Tot i que a linici van sorgir dificultats per avenir-se a pactes a la qual cosa caldria afegir les intrigues de Pau III56 finalment lajut prestat esdevingué transcendental. El 4 dabril, els prínceps catòlics i els protestants un bon nombre dells de la Lliga de Schmalkalden van acordar el pagament de 24.000 unitats dinfanteria i 4.000 genets per un període de sis mesos. Sens dubte, lincentiu de la por als otomans i la seua palesa aliança amb Francesc I, van tenir un paper cabdal. En contrapartida, Carles hagué de fer-los també concessions en matèria religiosa limitades en el temps, cosa que suscità la dura censura del pontífex.57
Tot estava llest perquè Carles V senfrontés al sobirà francés. No obstant això, la campanya militar sencetà amb la contundent derrota de lexèrcit imperial a la batalla de Ceresole.58 En contrapartida, Luxemburg era conquerida el 6 de juny. Acte seguit, el Cèsar reuní el gros de les seues tropes a Metz des don avançà envers el ducat de Lorena. Després de la costosa presa la fortalesa de Saint Dizier (17 dagost), marxà devers la ciutat de París. Així doncs, a les primeries de setembre, es plantà a Meaux gairebé a les portes de la capital del Sena tot i que Enric VIII, estancat o no a Boulogne, no tenia previst acudir a aquella cita, en tant que els seus interessos se cenyien al pas de Calais.59
En les setmanes esdevenidores shauria dimposar la pau. El monarca hispànic esperà fins el 8 de setembre per procedir a avenir-se amb Francesc I. Deu jornades més tard es subscrivia entre les parts el tractat de Crépy i lendemà el pacte secret de Meudon.60 Tots dos es comprometien, entre daltres coses, a fer retornar les fronteres a lestat en que havien quedat en larmistici de Niça (1538), a més dhaver de lluitar plegats contra els otomans.61
Una vegada tancat el conflicte, Carles i la seua cort van romandre la tardor-hivern de 1544 a Brussel·les. En lentretant, el 19 de novembre de 1544, Pau III convocà per al 15 de març següent instat pel propi Francesc I lesperada assemblea ecumènica a Trento. Com baixat del cel, per primer cop, tots tres el Cristianíssim, el Sant Pare i el Cèsar semblaven interessats en el Concili com a mitjà per a resoldre les diferències religioses. Amb gairebé quarantacinc anys i avinençat amb França, a la fi Carles V podia centrar tots els seus esforços en intentar enllestir els assumptes de lImperi, assolir la pau religiosa i la reforma de lEsglésia.