Emperò, parlem-ne, del conflicte. El 12 de juliol de 1542 i des de Ligny, Francesc I, feia oficial la seua proclama, mitjançant la qual donava per finalitzada la Treva de Niça (1538). Una vegada més, el problema de fons fou el cobejat ducat de Milà, el domini estratègic del qual decidia lhegemonia a Europa; no per casualitat aquest territori havia estat escenari de disputes amb França en les guerres anteriors. Endemés, a la contesa tot just shi afegiren també Suècia, Dinamarca i lImperi otomà, obligant la Monarquia Hispànica a alçar banderes.
Seguidament, les hostilitats es van desencadenar en tres fronts els Pirineus, la planura del riu Po i el sud dels Països Baixos alhora que el pontífex Pau III lliurava inútilment la seua batalla en pro de la pau, puix que shavia decidit a convocar el Concili a la ciutat de Trento. Al capdavall, tots dos combatents es van negar a refrenar la conflagració.41
El 31 dagost de 1542 mentre el Cèsar era encara a Montsó el delfí Enric de França irrompia al Rosselló. A més, alguns estols otomans havien eixivernat a Marsella. En efecte, Francesc I volia trencar la línia tuïtiva pirenaica amb una envestida simultània per mar i terra. LEmperador hi féu prudentment aplegar hòmens, queviures i armes suficients, tot apostant el duc dAlba al capdavant daquella gran concentració defectius i recursos a Perpinyà. El setge de la plaça fou imminent. Malgrat això, després que li destruïren lartilleria pesada i de moltes setmanes dinfructífer assetjament, el Delfí es va veure obligat a recular; signe inequívoc de què laparellament de forces i les obres de fortificació havien sortit lefecte esperat.
La notícia arribà al palau de lArdiaca de la capital del Principat a les primeries doctubre, on habitava el marqués de Llombai. No obstant això, a Barcelona, per si esqueia, continuaren amb les obres de fortificació de la ciutat. I amb raó, perquè a principis de 1543, hi havia la nova que els francesos volien entrar pel Conflent envers Puigcerdà. No hi hagué tal. Ni tampoc gosaren envestir per Hondarribia, fora ja dels territoris de Catalunya.42
Daltra banda, al front dels Països Baixos, fou on aviat esdevingué la tempestat més grossa. Al llarg de la primavera de 1542, Francesc I havia aparellat els efectius a redós de la frontera, dementre les poblacions costaneres esperaven lenvestida dels danesos. Eixe mateix estiu, les tropes franceses avançaren des de la Picardia escometent Artois i Flandes; des del Mosa prosseguien fins els llindars de Luxemburg; mentre, des de Gueldre, entravessaren el Brabant nord fins Anvers i Gant. Literalment, el saqueig i lesguerro dels Països Baixos. Tot seguit, a partir del mes doctubre, Maria, desbordada pels esdeveniments, demanà la presència del seu germà.43
Finalment, el Cèsar deixà la vila de Madrid l1 de març de 1543 per viatjar a Brussel·les. El 10 dabril Carles V entrava a Barcelona. En aquell moment, Francesc de Borja havia estat rellevat com a lloctinent de Catalunya. El 18 dabril marxava devers Gandia per fer-se càrrec del ducat, puix que el 8 de gener de 1543 li havia sobrevingut la mort al seu pare, Joan de Borja. Poc més duna setmana hi van coincidir, doncs, tots dos a la capital del Principat. El monarca partia definitivament envers Gènova el 17 de maig, després de veures constret a romandre-hi en ferm per contingències de loratge, primer a la cala de Palamós i finalment, a Cadaqués i Roses.44
Al cap de sis jornades aplegà al port de Gènova, des don gairebé a brida batuda, continuà devers el nord. Lobjectiu: derrotar Guillem de Clèveris. El 24 dagost de 1543, lemperador prengué el fortí de Düren, una de les principals fortificacions del seu adversari la qual passava per ser inexpugnable precipitant la rendició de la resta de ciutats i fortaleses i del mateix duc.45 Sotmetre el duc de Clèveris, féu que el Cèsar recuperés la confiança en si mateix i que es guanyés el respecte dels prínceps de lImperi. Tot i les notícies dolentes que feia poc havien vingut des de Niça46 havia arribat el moment de mesurar forces als Països Baixos amb els francesos.
Així doncs, ben entrada la tardor de 1543, Carles V era dempeus a la frontera francovalona amb lexèrcit, cercant lacarament directe amb el seu sempitern adversari, Francesc I; esdeveniment que finalment no shi produí. Després de la retirada francesa i dhaver fet caure del seu costat Cambrai, veient-se sense recursos i malalt de gota, entenent que li sobrevenia lhivern, decidí plegar els pavellons i retornar de la zona de lEscalda.47 La campanya bèl·lica havia conclòs, però es preparava la guerra.
Llavors, cal pensar que des deixes contrades, el monarca, un tant preocupat, ordenà publicar al regne de València la pragmàtica mitjançant la qual obligava a signar pau i treva valida per un any temps que esperava que duraren les hostilitats a tots els regnícoles que tingueren diferències. Duna banda, amb el remei dautodefensa i el compliment daquesta ordre confiava en deixar-se relativament resguardat i protegit el territori valencià, sobretot contra laltre cavall de batalla els possibles atacs destols corsaris. No debades eixe mateix estiu de 1543, Niça, Cadaqués, Roses, Palamós, Eivissa o la Vila Joiosa havien sigut assaltades per les fustes turcobarbaresques o francootomanes. I encara caldria afegir lescomesa del nebot de Barba-rossa a Guardamar i Oriola pel novembre.48 Daltra banda, tampoc no era de menysprear la substanciosa quantitat que els infractors haurien dingressar en les necessitades arques reials, les quals servirien per finançar el conflicte que lhauria denfrontar la primavera següent amb el rei Cristianíssim.49
Simposava lobligada treva del fred, emperò Carles sabé traure-li profit, puix que Ferrante Gonzaga viatjà a Anglaterra per fer més estreta laliança amb Enric VIII, mentre Maurici de Saxònia intercedia entre el duc de Braunschweig i la Lliga de Schmalkalden, alhora que el príncep intentava aconseguir més subsidis dels dominis hispànics. Calia reunir finançament o en el seu defecte homes.
En eixe sentit, el jove Felip, havent rebut les insistents missives del seu pare, reuní els membres del Consell dEstat, els quals tot i que estaven disposats a enviar-li 5.000 efectius es decantaven per la pau. No ho va entendre així lemperador.50 La quantitat assignada a les corones de Castella i Aragó fou de 700.000 ducats, suma de la qual esperava disposar pel març de 1544.51 Si a terres castellanes van haver-hi dificultats, a les aragoneses els problemes sagreujaven, en tant que lesforç de guerra en lexterior incidia directament en una minva dels recursos emprats en lautodefensa. Al capdavall, la via emprovada a Catalunya, Aragó i València fou la del parlament. Cadascun dels lloctinents generals va rebre instruccions precises per convocar la reunió on ho estimés oportú. En el cas del regne de València, el duc de Calàbria escollí heus la casualitat la vila dAlzira; lescenari on per eixes mateixes dates es perseguia, en aplicació de la crida del 5 de desembre anterior, Joan Arnau, els germans Gomis de Carcaixent i cal memoritzar el nom Joan Moreno, llaurador dAlzira.52