CIANT EN ELS TEMPS: INDRETS, CONTEXTOS I PROTAGONISTES
Sovint basta amb aixecar la mirada al nostre entorn per intentar bastir quin aspecte tindria tal o altre indret en el passat, però quasi mai resulta senzill fer-sen una imatge precisa. A més, és possible que en el procés dabstracció, la projecció inicial perda nitidesa, sobretot en la mesura que hi intensifiquem les perquisicions i, navegant en els temps, ens allunyem del present; essent incapaços de re-calar-hi de seguir amb lexercici a la rada esperada. Àdhuc, cap la possibilitat que no arribem enlloc. Nogensmenys, el viatge segurament haurà pagat la pena.
Cal admetre-ho. Linexorable decurs de les hores, setmanes, anys... ho transforma tot! Dallò que va ser i mai més serà, sols ens resten al capdavall els seus vestigis, els quals en fan mancada part de la totalitat desapareguda. Llavors, en bona mesura làrdua tasca de linvestigador rau en esforçar-se per capir-hi els processos de canvi produïts entre lara i ladés, alhora que hi adquireix el compromís de convertir-los en intel·ligibles per als altres; ço és, mitjançant una acurada explicació de les circumstàncies, dels indrets, els plànols dacció i els protagonistes històrics que hi intervenen. Sols així, lexpressió «ciant en els temps» en revestirà els significats apropiats, puix no es tracta únicament de vogar vers enrere, sinó de fer port, adesiara, dintre duna ruta fixada a priori.
Dels escenaris internacionals a la Ribera: el malhaurat parlament dAlzira (1543-1544)
Les prop de quatre dècades de govern de lemperador es van caracteritzar per la seua bellugadissa presència arreu dels territoris europeus, sempre embullat en guerres i capficat en estratègies, aliances i tractats per a afermar el seu projecte la universitas christiana el qual va ensopegar amb els problemes derivats de la Reforma, lamenaça otomana o lenconament amb el sobirà francés. En eixa direcció, també la seua figura ha estat des dels inicis emfasitzada en tant que presumpte impulsor dun intent dacoblament dels estats europeus. Nogensmenys, la realitat sembla que va ser molt més complexa i requeriria de reflexions que potser no vénen al cas.31
Per tant, deixant de banda discussions i debats, caldrà enfocar lobjectiu de lestri de menys a més devers la posada en valor de les circumstàncies internacionals que van girar al voltant dels «successos de Polinyà». En eixe sentit, cal assenyalar que el nostre recull documental es circumscriu cronològicament a grans trets dins del període més gloriós de la darrera etapa del regnat de Carles I. Això és, concorre plegat amb la victòria sobre el duc de Clèveris (1543) o la Lliga de Schmalkalden a Mülhberg (1547), amb lúltima guerra entre lemperador i Francesc I (1542-1544), amb la finalment inconclusa pau de Crépy (1544), alhora que coincideix amb les instruccions secretes redactades a Palamós (1543), amb la segona regència del príncep Felip (1543-1550) o amb el fugaç matrimoni daquest amb Maria Manuela de Portugal (1543-1545), per esmentar alguns dels més rellevants esdeveniments.
Caldrà, però, tornar uns anys enrere, concretament al moment en què, conclosa la dissortada Jornada dAlger (octubre de 1541), Carles V retornà als territoris hispànics. Des daquell precís moment, el Cèsar va saber interpretar que el temps se li esgotava, atés que la relació amb França era cada cop més delicada. Certament començaven a bufar vents de guerra.32
Per eixe motiu, en el transcórrer del següent any i mig, ínterim entre la seua arribada a la península i la seua partença des dembarcador de Palamós (12 de maig de 1543), lemperador va intentar fer del jove Felip el seu nou alter ego. Durant lesmentat període, el príncep va rebre un acuitat aprenentatge per a desenvolupar les tasques de govern, en el qual indefugiblement shagué dincloure el tracte del pare amb el fill, cosa que va esdevenir essencial per a la seua formació política. No debades, les instruccions secretes escrites pel monarca a recer de la cala de Palamós fan al·lusió directa a converses anteriors.
En un altre ordre de coses, el monarca aprofità el que seria el seu darrer govern directe sobre els dominis hispànics per a dur a terme una política de consolidació i alhora de continuïtat del projecte carolí. En eixe sentit, calia començar a garantir-se el recolzament econòmic suficient per a fer-li front a França, tan prompte com saixequés la tempesta.
En efecte, quan el 18 de desembre de 1541 el Cèsar féu cap a la vila dOcaña per a reunir-se amb el príncep i les infantes, ja tenia convocades les Corts de Castella a Valladolid. No obstant això, no fou fins a les darreries de gener de 1542 que es reuniren a lesglésia de Sant Pau. Finalment, en cloure-les lemperador hi havia obtingut la suma de 300 milions de morabatins castellans a la qual shavien dafegir altres 150 milions per serveis extraordinaris.33
Així mateix, a partir del 23 de juny Carles V saplegava a lesglésia de Santa Maria de Montsó amb els representants del braços del principat de Catalunya, Aragó i València. Les Corts de la Corona dAragó havien estat convocades per lemperador des de Valladolid a principi dabril per a mitjan del maig següent, però la visita al regne de Navarra acabà per retardar larribada de la comitiva reial. No obstant això, en clausurar les sessions a principi doctubre, el rei shavia assegurat el servei econòmic previst: 660.000 lliures.34 Cal afegir que llavors shavia desencadenat la tempestat: Anvers, Cherasco, Lovaina, Luxemburg, Perpinyà... en sofririen les conseqüències.
Altrament, Carles tampoc va desaprofitar locasió de les sessions de Corts i la seua presència sobre el territori per impel·lir un vertader reforçament i posada en ordre de la defensa de les fronteres: la pirenaica sobretot, però també la mediterrània.35 També calia afermar el reconeixement públic de la successió del jove Felip. I certament, locasió semblava immillorable, en tant que lassistència de tots dos de companyia a les mencionades reunions assembleàries segellava la continuïtat de lun en laltre. En eixa direcció, no per casualitat, el príncep jurà furs, costums i constitucions al si de les Corts de Montsó de 1542; tot i que després hagué dacudir a Saragossa, Barcelona i València per tal de ser reconegut hereu.36
Daltra banda, també calia assegurar lequip de govern del príncep durant la seua segona regència. Aquest estaria conformat per fidels consellers i les persones més properes al rei (el cardenal Tavera, Francesc de los Cobos, Joan de Zúñiga, el duc dAlba...), puix que sols es reservaria per a sí a linsubstituïble Granvela. Nogensmenys, en aquest punt sha de fer de nou esment de lopuscle de Palamós, en tant que en aquest el Cèsar advertia el seu fill de les qualitats, ambicions i debilitats duns i altres; sense deixar de mencionar el fins aleshores virrei de Catalunya, Francesc de Borja.37