POSANT EL FIL A LAGULLA: LAPARELLAMENT DEL DIPLOMATARI
No sempre resulta gaire senzill acostar-se, a partir de fonts primàries, a successos i circumstàncies històriques un tant allunyades dallò hodiern. Aquells que ho han tastat saben que pel camí sovint shan de superar esculls i paranys de tota mena. També cal ser conscients que el terreny on es juga la partida és inestable i que no sols hi intervé la perícia de linvestigador, sinó també latzar en qüestions com ara la conservació de la paperassa arxivística. Nogensmenys, la destresa nés un grau, així com el coneixement dallò que llibres, expedients i lligalls poden oferir o també saber fer-ne la interpretació adient dels esdeveniments. Però, sobretot, cal tenir paciència: enfilar lagulla i com diria Miquel Martí i Pol començar a apedaçar.
Car, ho portem a col·lació en tant que com sha mencionat adés els vestigis documentals deixats pels protagonistes del procés històric han quedat disseminats arreu dels prestatges dentitats arxivístiques i biblioteques. Per consegüent, resulta indispensable portar endavant una feixuga i laboriosa tasca: comparable amb la resolució dun vell trencaclosques desafiant i sorprenent, alhora que incomplet, format per infinitat de peces que han quedat disgregades qui sap on i sense cap ordre aparent. És necessari, per tant, cercar-ne de noves de pertot, mirar de reunir-les, saber veure-hi les connexions i llavors tot plegat fer un exercici daproximació coherent a la realitat desapareguda. Amb tot açò, hom podrà, com si dun enquadernador de llibres es tractara després de passar el fil per lull de lestri cosir i lligar entre si els fragments; tot enllaçant-los de manera que tornen a dialogar amb el conjunt.
Particularment, si ens referim als «successos de Polinyà» sevidencia profundament eixa necessitat de cercar, connectar i refer, més encara tenint en compte que lindret de partida ha estat una desconeixença historiogràfica pràcticament absoluta. Daltra banda, també és cert que cap investigació pot iniciar-se sense un primer indici: el que desperta la curiositat, tot permetent estirar el fil del cabdell i treure leina. En eixe sentit, les evidències inicials van ser exhumades dun petit recull documental en el qual constava una comissió mitjançant la qual el duc de Calàbria, lloctinent general del Regne, ordenava que es publiqués crida de trenta dies contra tots o la major part de pobladors dAlbalat de la Ribera, Polinyà de Xúquer, Riola i Sinyent.17
Tot just en aquest punt, convé referir-se encara que siga pobrament als itineraris de la recerca, de manera que el lector puga posar-se en la pell pròpia de linvestigador i resseguir la trajectòria de la seua indagació. Encetarem, doncs, el viatge amb el precitat registre que relata lenviament del trompeta reial, Joan Balaguer, a la vila i honor de Corbera. En eixe ordre de coses, cal mencionar que es troba dins del volum 1321 del fons de la Reial Cancelleria, sèrie Curiae Locumtenentiae, dipositat a lArxiu del Regne de València, el qual inclou una gran varietat de tipologies textuals: nomenament de càrrecs, manaments reials, pragmàtiques, pagament de salaris o trameses dalgutzirs i verguetes arreu del territori, sovint associades amb la repressió de la violència.
Daltra banda, lexistència de lesmentada comissió pressuposava el desenvolupament dun procés judicial previ que esclarís tot el que havia ocorregut anteriorment, és a dir, on es denunciés i jutgés els acusats, sexposaren les causes per les quals sels perseguia i finalment es dictaminés una sentència. Aquest hauria de constituir, per tant, una peça clau en la investigació sense la qual difícilment es podia arribar al quid de la qüestió. No obstant això, després duna recerca exhaustiva en la sèrie de Processos Criminals de la Reial Audiència també conservada a lArxiu del Regne de València lexpedient no hi aparegué.
Tanmateix, com qui no pot segar, espigola, vam localitzar i encara sort una còpia daquell procés depositada a Processos de Madrid.18 Aquest fons atresora reproduccions daquelles causes que van ser portades des de la Reial Audiència de València al Consell Suprem dAragó, instal·lat a Madrid, i dací el nom. Certament açò obligava a lenviament dun duplicat des del tribunal dorigen perquè la instància superior el tractara, lestudiara i oferira un veredicte. Una vegada resolt, el document normalment retornava al seu lloc de partida. Així les coses, la presència entre aquells del procediment seguit a la localitat de Polinyà de Xúquer nés clara mostra de la repercussió i reaccions que el judici suscità en el seu moment, puix que fins i tot provocà que els Estaments valencians protestaren i al·legaren contrafur per lactuació del duc de Calàbria i dels seus oficials.
Amb tot, allò potser més important ha estat la substanciosa informació aportada pel volum al voltant dels «successos de Polinyà» i la seua ulterior repressió. Així, a tall dexemple, el procediment inclou els testimonis de lalgutzir, dels oficials que lacompanyaven, dels pocs habitants que hi romanien a casa seua o dels que van ser capturats a posteriori, cosa que permet treure lentrellat a partir de la comparació dels punts de vista duns i daltres; els capítols de lacusació i de la defensa, laplicació de la tortura sobre alguns dels acusats o, fins i tot, les primeres mostres de la reacció contra lactuació virregnal. En definitiva, constitueix la peça clau i central del present diplomatari, tant en termes damplitud com de contingut.
Amb tot i això, resultava obvi que calia cercar més documentació. De primeres, les mancances eren encara força paleses i bastava una ullada per evidenci-ar-ne unes quantes. Entre daltres, la causa finalitzava tal i com acostuma a passar sense que hi figurés la sentència; bé és cert que el plec de fulls de la contraportada noferia pistes. Daltra banda, tot i la prominència del procés, base fonamental i indispensable del treball, molts aspectes relacionats amb la resolució final del cas al Consell dAragó restaven força obscurs, per no dir que eren deficients. Llavors, des daquestes premisses, sencetà una recerca profunda arreu dels fons conservats a les diverses entitats arxivístiques que han aportat resultats desiguals.
Així doncs, es pot afirmar que aquest cop han estat les grans institucions lArxiu de la Corona dAragó, lArxiu General de Simancas, lArxiu Històric Nacional i lArxiu del Regne de València les que han proporcionat totes les dades, en detriment daltres de certa entitat, com ara lArxiu de Protocols del Col·legi del Corpus Christi i lArxiu Municipal dAlzira, o els restants ens locals, lògicament de dimensions més reduïdes.
Ara bé, sens dubte, degut a les seues característiques, lArxiu del Regne de València ha estat com ja sha deixat relluir a les línies precedents el que hi ha contribuït amb un major nombre de registres. No debades, des que lany 1419 el rei Alfons el Magnànim es decidí a fundar-lo en les dependències del Palau Reial, lorganisme es va consagrar a la conservació dels documents expedits per diverses institucions valencianes.
Precisament, una daquestes, la Reial Cancelleria, en tant que gelosa reproductora i preservadora dels textos emanats de la Lloctinència General, la Reial Audiència o les Corts, esdevingué un important focus de recerca. En eixe sentit, a tall dexemple, la sèrie Curiae Locumtenentiae en la qual ja es trobà la primera comissió permeté exhumar documentació associada amb els precedents i les conseqüències dels «successos de Polinyà» que van des de la pragmàtica reial de desembre de 1543, per la qual sobligava a signar paus i treves a tots els bandolers del regne;19 a lenviament dalgutzirs i verguetes, amb la finalitat dacomplir diverses tasques, o al pagament del seu salari.20 Paral·lelament, se nafegí també a lescorcoll la sèrie Diverorum Locumtenentiae, la qual ha aportat també algunes interessants engrunes dels esdeveniments, puix que ens ha permès, entre daltres, traure a la llum unes còpies de les gràcies reials absolutòries concedides als pobletans avalotats o constatar-hi lafermament de la jurisdicció i prerrogatives senyorials al si de la baronia de Corbera.21