Daquesta manera es consumava un dels episodis històrics potser més desconeguts i tèrbols dels ocorreguts al si de la baronia de Corbera: els denominats «successos de Polinyà». Emperò dantuvi a la resistència, hauríem de considerar la fautoria, ço és, lacolliment dels pròfugs de la vila dAlzira; darrere de la qual dacord amb els seus vassalls estava el mateix Francesc de Borja.
Així doncs, el següent punt a valorar hauria de ser el dels motius que conduïren al fet que una vulneració tan flagrant de lautoritat reial materialitzada en els dominis dun dels més destacats membres de la noblesa hispànica haja estat menystinguda i oculta durant tant de temps. I en eixe sentit, sembla que linflux, la perícia i la posició social de la casa ducal de Gandia van jugar un paper destacat. Nogensmenys, també hi ajudà la deficient prossecució del procés, puix que per una sèrie de contingències represes en el juí de residència contra misser Joan Francesc Benavent12 la causa va mancar dalgunes de les garanties processals adients.
Dentrada, pel que fa a Francesc de Borja, sembla que ni el duc de Calàbria ni menys els membres de la Reial Audiència satreviren a acusar-lo formalment de fautor, sinó més bé al contrari. I ben mirat, resultava fins i tot desaconsellable, si no imprudent, quant més per tractar-se dun dels cortesans més propers i familiars de lemperador.13 A això shavia dafegir el viu record de la seua enèrgica lluita contra bandolers i corsaris en el Principat. Car, tot açò ho portem a collació, atès que segurament la manera de procedir de les institucions hauria sigut distinta dhaver estat qualsevol altre membre de lestament nobiliari valencià. Per consegüent, a Polinyà únicament se seguí un judici sumari contra els vassalls del duc pel delicte de lesa majestat, parell a la resistència practicada contra els oficials.
Emperò, sens dubte, va estar en absència de Carles V el concert de consellers i assessors amb laleshores regent, el jove príncep Felip, el que va acabar per desbaratar que hom cercara el més ínfim indici de culpabilitat en la persona del duc de Gandia, poc després que selevés el recurs al Consell dAragó. Tanmateix, el príncep encara féu més en tenir per bé absoldre i prendre a mercè si no a tots a quasi tots els vassalls del duc; restablint, així, la normalitat quotidiana al si de les esmentades baronies.14 Llavors, lànim reial concorregué deliberadament a minorar la transcendència de lassumpte, facilitant que shi aboqués terra a sobre i al remat soblidés.
En tanta mesura ha estat així, que cap de les innumerables biografies, hagiografies i obres a labast sobre la vida del noble o del sant fa la més mínima menció a dallò ocorregut a la localitat de Polinyà de Xúquer el desembre de 1545.15 En el seu lloc el lector trobarà referències certament principals i de temàtica molt diversa. A tall dexemple, caldria esmentar els litigis continuats amb la segona esposa del seu pare: Francesca de Castro-Pinós, passant per la petició del Maestrat de Montesa per a Pere Lluís Galceran de Borja, lacomodament familiar a Gandia, els ambiciosos projectes al si del ducat, la preocupació pels atacs corsaris a la costa valenciana o lemmalaltiment i defunció de la duquessa, per finir en la seua pietosa conversió i lingrés en la Companyia de Jesús... Curiós silenci, al capdavall. El mateix ha ocorregut amb lescassa bibliografia que shi ha aproximat sovint de mode tangencial o inconscient als «successos de Polinyà».16
És per això que ledició del present recull documental, entre daltres motius, naix de lafany per intentar desenterrar i treure lentrellat dels mencionats esdeveniments, puix que altrament romandrien com fins ara ocults per ventura i oblit dintre de lligalls amuntegats, ací i allà, als estants dels arxius. Així mateix, la transcripció dels originals, la seua convenient presentació cronològica duna manera acurada i ordenada, i finalment la seua posada en valor, concorre tot plegat perquè els textos estiguen a labast de qualsevol fent-los intelligibles a tothom a més de facilitar-ne la lectura i lestudi. Al remat, el resultat daquesta laboriosa tasca dacoblament dinformació i composició ha estat el diplomatari que en aquest moment el lector reté entre les mans.
POSANT EL FIL A LAGULLA: LAPARELLAMENT DEL DIPLOMATARI
No sempre resulta gaire senzill acostar-se, a partir de fonts primàries, a successos i circumstàncies històriques un tant allunyades dallò hodiern. Aquells que ho han tastat saben que pel camí sovint shan de superar esculls i paranys de tota mena. També cal ser conscients que el terreny on es juga la partida és inestable i que no sols hi intervé la perícia de linvestigador, sinó també latzar en qüestions com ara la conservació de la paperassa arxivística. Nogensmenys, la destresa nés un grau, així com el coneixement dallò que llibres, expedients i lligalls poden oferir o també saber fer-ne la interpretació adient dels esdeveniments. Però, sobretot, cal tenir paciència: enfilar lagulla i com diria Miquel Martí i Pol començar a apedaçar.
Car, ho portem a col·lació en tant que com sha mencionat adés els vestigis documentals deixats pels protagonistes del procés històric han quedat disseminats arreu dels prestatges dentitats arxivístiques i biblioteques. Per consegüent, resulta indispensable portar endavant una feixuga i laboriosa tasca: comparable amb la resolució dun vell trencaclosques desafiant i sorprenent, alhora que incomplet, format per infinitat de peces que han quedat disgregades qui sap on i sense cap ordre aparent. És necessari, per tant, cercar-ne de noves de pertot, mirar de reunir-les, saber veure-hi les connexions i llavors tot plegat fer un exercici daproximació coherent a la realitat desapareguda. Amb tot açò, hom podrà, com si dun enquadernador de llibres es tractara després de passar el fil per lull de lestri cosir i lligar entre si els fragments; tot enllaçant-los de manera que tornen a dialogar amb el conjunt.
Particularment, si ens referim als «successos de Polinyà» sevidencia profundament eixa necessitat de cercar, connectar i refer, més encara tenint en compte que lindret de partida ha estat una desconeixença historiogràfica pràcticament absoluta. Daltra banda, també és cert que cap investigació pot iniciar-se sense un primer indici: el que desperta la curiositat, tot permetent estirar el fil del cabdell i treure leina. En eixe sentit, les evidències inicials van ser exhumades dun petit recull documental en el qual constava una comissió mitjançant la qual el duc de Calàbria, lloctinent general del Regne, ordenava que es publiqués crida de trenta dies contra tots o la major part de pobladors dAlbalat de la Ribera, Polinyà de Xúquer, Riola i Sinyent.17
Tot just en aquest punt, convé referir-se encara que siga pobrament als itineraris de la recerca, de manera que el lector puga posar-se en la pell pròpia de linvestigador i resseguir la trajectòria de la seua indagació. Encetarem, doncs, el viatge amb el precitat registre que relata lenviament del trompeta reial, Joan Balaguer, a la vila i honor de Corbera. En eixe ordre de coses, cal mencionar que es troba dins del volum 1321 del fons de la Reial Cancelleria, sèrie Curiae Locumtenentiae, dipositat a lArxiu del Regne de València, el qual inclou una gran varietat de tipologies textuals: nomenament de càrrecs, manaments reials, pragmàtiques, pagament de salaris o trameses dalgutzirs i verguetes arreu del territori, sovint associades amb la repressió de la violència.