Això no obstant, quan les circumstàncies precipitaven o aconsellaven la localització i lencalç dels perseguits, la qüestió es podia engrevir mitjançant la resistència a la justícia reial: ara per omissió dajut, ara per oposició activa a lautoritat competent. També hi havia, però, daltres agreujants, posem per cas, que algú dentre els implicats estiguera separat de pau i treva; que shi fos reincident pel que fa a crims de lesa majestat, o que se nafegiren més faltes, com ara, furts, assalts, assassinats, rebel·lia...
Al capdavall, tant se val! Es mire per on es mire, el ben cert és que la fautoria de Francesc de Borja i els «successos de Polinyà», posats al davant de lespill i acarats amb el ventall dexemples a labast, presenten considerables similituds amb la resta, alhora que dissemblances pel que fa a la percepció del delicte i el rigor de la pena. Dentrada, tal i com sha mencionat més endalt, ni el duc de Calàbria ni menys els membres de la Reial Audiència satreviren a acusar formalment de fautor el IV duc de Gandia, sinó més aviat al contrari. Resultava fins i tot desaconsellable, si no imprudent importunar-lo, quant més tractant-se dun fidel cortesà i parent de lemperador, el qual fins feia poc havia estat virrei de Catalunya, maldant per reprimir el bandolerisme català. Per consegüent, a Polinyà únicament se seguí un procés sumari contra els vassalls del duc, conseqüència de lavalot. I finalment, tot i que aquest enjudiciament no exempt dirregularitats i controvèrsies costà la vida a tres dells, va ser el concert de consellers i assessors amb laleshores regent, el jove Felip, el que acabà per obrar que sabsolgués i prengués a mercé gairebé a tots els súbdits del duc; restablint, així, la normalitat quotidiana al si de les esmentades baronies.
Això no obstant, reflexionem-hi. Segurament, hi estarem dacord a lhora dafirmar que si bé el IV duc de Gandia no va ser acusat de fautor el que, daltra banda, ve a incidir sobre la desigual aplicació del dret dintre de les societats de lAntic Règim lacolliment dels processats alzirenys a la vila i honor de Corbera va estar obra seua. No sentén daltra manera, sinó que oficials i pobletans de Polinyà lesmentaren com el factor dun suposat guiatge dels bandits. Altrament, shaurien atrevit a embrutar el nom de Francesc de Borja? I el que ho fa més evident, es van fer aplegar i arrenglar com a sometent, tot no sabent ben bé al que senfrontaven? Es tractà sols duna confusió o fou un acte deliberat? Car cal tenir en compte que aquest tipus dalarma podia esdevindre un instrument ambivalent al servei del duc, i de la Monarquia, sobretot a lhora dexpel·lir presències no desitjades arribades de la Mediterrània però també daltres contrades terra endins. Per tant, no sen podia fer ús individual o particular, fora dels casos establerts per lautoritat senyorial.
En eixe sentit, en clau de lectura i de manera succinta, potser shaurien de fer unes quantes apreciacions. En primer lloc, caldria recordar que el conjunt dels habitants de les baronies dAlbalat i Corbera sabien que a casa seua socultaven pròfugs dAlzira. Llavors, val a dir que no constituïa cap secret, sinó més aviat era vox populi. En segon lloc i per addició, açò ens permet descartar que la fautoria fos iniciativa particular dun grapat de vassalls tal i com implícitament ens ho presenten les fonts altrament i per ventura, hagueren cercat de romandre dincògnit. I, per acabar, caldria mencionar que hi ha seriosos motius per pensar que lavalot no fou cap malentès, sinó que repassant els fets va obeir a una intencionada i voluntària tàctica doposició activa devers els oficials reials; tot amb una clara finalitat dilatòria que permetés fugir als bandits de la vila i honor de Corbera.132
Al capdavall, si bé es mira, hom encertarà a descobrir darrere de lacolliment i segurament després de moltes relectures i enrevessades càbales un IV duc de Gandia aciençat i hàbil en el món del bandolerisme, el qual des de la seua important posició dins de lestament nobiliari valencià, sembla que ben bé va establir una mena de protocol dactuació envers la justícia pública als seus dominis riberencs; segur de la seua influència dintre de la cort i a les institucions regnícoles, alhora que coneixedor dels límits de la repressió reial. Sens dubte, ço darrer no haguera estat pas possible sense lexperiència adquirida, amb papers canviats, dementre va estar lloctinent del Principat. Consegüentment i de fet, laleshores marqués de Llombai en va saber traure profit de les humiliacions i contrarietats sofertes a mans de laristocràcia catalana posem per cas, el comte de Mòdica o el bisbe de Barcelona i canceller, Joan de Cardona i així el rodatge li serví per aplicar-hi el mateix patró sobre un tou duc de Calàbria.133
Així doncs, tornant sobre lenunciat principal, tal vegada siga massa agosarat afirmar que la fautoria de Francesc de Borja no va ser pas una anomalia pel que fa a la (no) percepció del delicte, tot tenint en compte que precipità un incident bastant greu lavalot de Polinyà, ara bé, és innegable que en aquesta vessant presenta dissimilituds, alhora que també semblances en altres aspectes, si lacarem amb la resta de casos aplegats a lespill i que tot seguit referim.
I tant se val per on comencem, perquè si més no de per tota la Corona dAragó, després dhaver ocultat una colla dhomes convictes i sentenciats a mort, si per ventura es segueix una resistència activa contra oficials reials, és poc probable que no sen considere la fautoria. En efecte, açò és precisament el que diferencia més nítidament la consideració dallò ocorregut als dominis del IV duc de Gandia de la resta. I en eixe sentit, o bé lacolliment dels processats alzirenys a la vila i honor de Corbera no va ser tal, o hi ha raons força consistents per pensar en una exculpació deliberada.
Parlem-ne, per exemple, dAntoni Roca, el temut bandoler de Sant Joan de les Abadesses. Fent un repàs ràpid a la seua biografia, caldria destacar que va estar partidari del cavaller tortosí, Lluís Oliver de Boteller, en la guerra de Castellbò; protegit de Bernat de Pinós, senyor de Gironella; capitost, al Principat, del bàndol dels Sentmanat; contrari llavors dels Pujades, del vescomte de Peralada o del comte de Mòdica. El propi Francesc de Borja, va estar qui va posar per primera vegada, el 1541 preu al seu cap (200 ducats) després que hagués intentat alliberar un roder de mans dun comissari, el qual havia estat acusat dhaver-ne mort un altre.
Doncs bé, cal dir que després duna breu estada a França, Antoni Roca tornà a fer cap a Catalunya, el febrer de 1542; on romangué al servei del comte de Quirra, senyor de Centelles, no sense conseqüències. Nogensmenys, lepisodi potser més escaient i col·lacionable amb els «successos de Polinyà» siga lentrecàs de Caldes de Montbui. És a saber, el Divendres Sant de 1544 essent lloctinent de Catalunya el marqués dAguilar sortia de la ciutat comtal la host dirigida pel cavaller i partidari dels Pujades, Bosc de Vilaganya, a lefecte de cercar i perseguir Antoni Roca. Trigà només tres jornades en plantar-se a la població del Vallès Oriental, on es topà per sorpresa al bell mig de la plaça amb el bandit santjoaní i la seua quadrilla. Tot i levident desigualtat defectius, el persecutor decidí immediatament denfrontar-shi, causant-li encara dues baixes i obligant-lo a fugir. Lescomesa caigué, però, del costat dAntoni Roca, el qual va saber cobrir-se la retirada amb els arquers que van nafrar mortalment Vilaganya. En lentretant, els habitants de Caldes de Montbui contràriament al que havia de ser la seua obligació van romandre quiets i de mans plegades.