Potser des deixa perspectiva hom entenga millor el tarannà del jutge a lhora de seguir el plet. No debades, el 17 de desembre de 1545, Lluís Valeriola, en qualitat de procurador dels vassalls del duc de Gandia, demanava dilacions i es queixava de la inoportuna prestesa amb que el magistrat volia concloure la defensa dels acusats. En ser prop del migdia, li havia sigut entregada còpia dels procediments on hi havia gairebé dos-cents fulls tot exigint-li que aquella mateixa vesprada tinguera articulada una capitulació de defensa i haguera rebut els testimonis oportuns. La tasca era francament poc més que impossible atenent a la gravetat de lassumpte, al volum del procés, a les dificultats climatològiques o a la dispersió dels possibles declarants.
Finalment, tot i que encara li van concedir a molt estirar un parell de dies, procedimentalment fou insuficient. I al capdavall, per molt que Lluís Valeriola va maldar en articular-hi una defensa sòlida i coherent, la inconsistència dels testimoniatges que hi va poder aplegar i la celeritat per enllestir la causa, precipitaren que es publiqués sentència el 22 de desembre de 1545. Així, en execució del veredicte, el virrei, Ferran dAragó, va disposar lenderrocament de la casa de Miquel Joan Garcia de Cieza, lloctinent de justícia de Polinyà; va ordenar aplicar-los garrot a Pere Martorell, Joan Torremotxa i Joan Andreu, llauradors de Riola, i manà assotar a Joan i Guillem Rosselló, i a Baltasar i Lluís Eixea dAlbalat de la Ribera.120
Com daltra banda era normal, lactuació del duc de Calàbria en relació amb els «successos de Polinyà» no va passar inadvertida entre els dirigents de la societat valenciana, que no van trigar a al·legar contrafur, fent-li costat a Francesc de Borja.121 La vespra de Nadal van ser els representants de lestament militar i eclesiàstic els qui van denunciar les transgressions de la llei foral valenciana i la vulneració de lalta jurisdicció del duc de Gandia sobre els seus dominis de la vila i honor de Corbera. Així mateix, per a lAny Nou, shi havia sumat el síndic, el racional i els jurats de la ciutat de València, en representació de lestament reial.122
Emperò, a tall de conclusió, allò més interessant és sens dubte lanàlisi de les identitats individuals de la major part dels qui van protestar. Això és, per lestament militar: Joan Cristòfol de Borja, germà del duc de Gandia; mentre que Pere Roca era germà de Francesc, degà de Gandia, i Melcior Pellicer, havia estat procurador de Joan de Borja; per lestament eclesiàstic: Miquel Àngel Ribelles i Valero, canonge de la Seu, germà del senyor de lAlcúdia i principal destorbador del parlament dAlzira (1544); i per lestament reial: duna banda, el síndic Guillem Ramon Pujades, noble del cercle dels Borja, i, daltra, Joan Garcia, racional i home de confiança de la casa ducal de Gandia. Per tant, no pot passar inadvertit que Francesc de Borja ho tenia tot molt ben lligat.
I encara, si a açò li afegim la seua influència en la cort, dacord amb el tracte i familiaritat que lunia a personalitats significades com el secretari Francesc de los Cobos o el mateix príncep Felip que era qui exercia de regent en surt reforçada la convicció que apuntàvem més endalt: els «successos de Polinyà» vénen a parlar del noble i del cortesà, desmentint i despullant lembolcall sofisticat i idíl·lic confeccionat pels seus primers biògrafs, i que mostra una pietosa vida de sant molt abans del seu ingrés a la Companyia de Jesús. Naturalment, els «successos de Polinyà» no obsten perquè durant el procés demmalaltiment i defunció de la duquessa, Elionor de Castro, o un cop enllestides les absolucions als vassalls concedides mitjançant gràcia reial en les Corts de Montsó de 1547123, Francesc de Borja consagrés definitivament la seua vida a la religió i al capdavall bé pel seu comportament, bé per les seues obres haja estat elevat als sagrats altars de la santedat.
LES LLAMPADES DEL MIRALL: ACARAR I COL·LACIONAR
Els miralls: eixos objectes planers dallò més lligats a lesfera profana i quotidiana de lexistència humana, però que alhora resulten tan enigmàtics i encisadors; no debades, han seduït a endevins, escriptors, pensadors, filòsofs...124 A tall dexemple, lús daquesta mena dutensilis i encara dels seus succedanis als que sels atribueixen poders màgics (aventurar el futur, advertir sobre esdeveniments, servir de porta a realitats prohibides i desconegudes...), es remunta, si més no, a lAntiguitat clàssica.125 Tanmateix, potser els referents grecoromans queden un poc allunyats dallò hodiern i en canvi a tothom li vindran en ment passatges de relats com ara el de La Blancaneu i els set nanets, el de La història interminable o dA través de lespill, segona part de les aventures dAlícia. I és que labstracció de lidea de lespill, reinterpretada durant centúries, ha acabat per convertir-la en una constant dels relats de caire literari, filosòfic i científic propis del món occidental.
En eixe sentit, tot i que la noció del mirall, en tant que artefacte màgic, sobrevisqué durant ledat mitjana o va ser rescatada en el Quattrocento posem per cas la Faula de les amors de Neptuno y Diana126 el ben cert fou que el gènere del speculum durant centúries va estar dallò més sobreïxent. Deixa manera, van veure la llum tractats de les més diverses confeccions disciplinàries, el quals feren de lespill linstrument conceptual de referència en el procés de construcció del coneixement a lEuropa medieval i moderna, ço és el mecanisme modèlic daccedir a lessència dalguna vessant del saber.127 I és per això que hem volgut arreplegar allegòricament el testimoni tot suprimint el recurrent demble moralitzador en un intent per comparar breument el cas de la vila i honor de Corbera amb altres episodis semblants de resistència a la justícia o dacolliment de bandolers.
Tanmateix, el primer escull es presenta tot just en començar, puix que investigadors i divulgadors de diverses disciplines, nacionalitats i tradicions historiogràfiques sovint no han anomenat o conceptualitzat de forma equivalent fenòmens semblants o que, ben pensat, podien guardar algun tipus danalogia.128 I en eixe ordre de coses, no sempre les fautories han estat conscient o inconscientment considerades com a tals. Segurament, daixò nhan tingut part de culpa també les fonts. A tall dexemple, sembla que per molt que escodrinyem les fonts valencianes de la repressió de la violència, trobarem que els termes «fautor» o «fautoria» rarament van ser usats abans de la segona meitat del segle XVI a lhora de referir-sen a lindividu o lacció de prestar auxili o dencobrir bandolers; no debades el present diplomatari nés una bona mostra. Tanmateix, res no lleva perquè els citats vocables, i daltres de la mateixa família lèxica, no hagen de definir aquestes realitats.