Pel que a mi respecta, considero que el simple fet de ser dona no fa canviar automàticament el discurs, i que on cal posar laccent és en els mecanismes, rutines i procediments periodístics que estan a la base de la cultura professional (Gallego, 2002).
Ara bé, reprenent la idea dels canvis que sestan produint en la societat, als quals al·ludia al principi daquest text, és evident que els mitjans de comunicació, sobretot pel que fa a lactivitat informativa, i no tant en la seva faceta dentreteniment han diniciar una fase de reflexió si no volen restar al marge daquests canvis i convertir-se cada vegada més en dispositius residuals desconnectats totalment de la societat.
Diferents nivells dactuació
Per tant, i per no allargar massa aquest text, direm que hi ha diferents nivells on cal actuar simultàniament, i sobre els quals caldria reflexionar en profunditat.
1. Pel que fa a la producció de la informació: redefinir els procediments i rutines professionals que han estat la base del periodisme fins ara: Què és notícia, què és important, què no ho es, de què hem dinformar, de què no? A quins escenaris hem denfocar? Quines persones han dactuar com a font?
2. Respecte a la representació de les dones: fins ara ha oscil·lat entre una representació com a subjecte i objecte: les dones amb molta freqüència són representades no com a individu que actua en la consecució dels seus interessos legítims, sinó com a complement, adorn, objecte decoratiu, font secundària, etc. Per posar només una dada: no potser que les mencions de dones continuïn sent des de lany 2010 el 24 % (GMMP, 2015), o que apareguin en els informatius de la Televisió de Catalunya en un 29 % (un 30 % en debats i entrevistes) (CAC, 2012) quan representen el 51 % de la població.
I si parlem de la vessant qualitativa veurem que amb molta freqüència es fan servir estereotips recurrents per referir-se a les dones com a «reines de» «dames de ferro», «vídues negres», etc. La informació que fa referència a les dones sol ser més lleugera, més frívola, són presentades amb menys rigor i molt sovint apareixen en funció dun home, com a mare de, esposa de, filla de, amant de, etc. la qual cosa obvia que les dones actuïn per elles mateixes i es limitin a fer-lo per persona interposada.
3. Pel que fa al llenguatge: lhome ha deixat de representar el conjunt de la humanitat. Fins ara, les dones han estat la part (elles, les altres), però els homes han representat al conjunt de la humanitat: quan parlen de futbol els mitjans es refereixen a futbol masculí, quan parlen de tennis, volen dir tennis masculí, etc. Per referir-se a lesport practicat per dones han de dir futbol femení, tennis femení, etc. Caldrà dirimir cada vegada entre les dues meitats que configuren el ser humà.
4. Caldrà repensar el genèric masculí, per exemple, perquè no faci invisibles les dones, i sense arribar a forçar la llengua de tal manera que sigui incomprensible o impracticable, segurament caldrà trobar fórmules inclusives cada vegada més emprades per diferents sectors socials. Si entre «Els professors», per exemple, hi ha un 60 % de dones, caldrà trobar una fórmula que visibilitzi aquesta realitat, que en aquest cas seria senzill substituint els professors pel «professorat».
Això són només unes pinzellades per exemplificar els diferents problemes amb què els mitjans shauran denfrontar en un futur proper.
Conclusions
En definitiva, els mitjans podrien ser un motor per a la igualtat si realment es prenen seriosament la desigualtat entre homes i dones. Si deixen de referir-se a les dones com a només una part de la societat, posant de relleu la seva excepcionalitat (Una dona, la primera dona).
Representar les dones en la seva individualitat: sense subterfugis, sense apel·lacions a la seva intimitat o vida familiar, sense donar importància al seu aspecte físic, la seva indumentària, les seves relacions familiars o amoroses.
Introduint la perspectiva de gènere en els assumptes col·lectius, és a dir, posant de relleu la desigualtat entre homes i dones en la majoria dels àmbits socials, culturals, polítics, esportius, laborals, etc.
Mirant duna altra manera la realitat i els temes dels quals cal informar, els escenaris que shan de cobrir, les persones a les quals entrevistar, les fonts a què recórrer.
Si els mitjans són capaços daquesta nova mirada. Si les dones professionals (i els homes) són capaces de modificar les seves rutines professionals, els mitjans podrien convertir-se en motors per a la igualtat.
Si en canvi les dones professionals (i els homes) continuen reproduint els mateixos procediments, les mateixes rutines, es mostren cecs i cegues als canvis experimentats en la societat pel que fa a la desigualtat entre homes i dones, i continuen representant les dones com a una excepció, com a una minoria més de la qual es parla en plural sense atorgar individualitat pròpia, o bé com a un objecte decoratiu o subsidiari, una representació vicària en funció dun home podem dir que els mitjans seran, sens dubte, un obstacle per al canvi.
Referències
APM (2017): Informe anual de la profesión periodística en España, Asociación de la Prensa de Madrid.
CAC (2012): La representació de les dones a la televisió. Informe sobre la diversitat i la igualtat, Barcelona, Consell Audiovisual de Catalunya.
EIGE (2013): Advancing Gender Equality in decision making in Media Organisations, Luxemburg.
GALLEGO, Juana (2013): De reinas a ciudadanas. Medios de comunicación ¿motor o rémora para la igualdad?, Barcelona, Aresta.
et al. (2002): La prensa por dentro. Producción informativa y reproducción de estereotipos de género, Jerez de la Frontera, Libros de la Frontera.
GMMP (2015): Who makes the news? <http://whomakesthenews.org>.
MELIN, Margareta (2008): Gendered Journalism Cultures. Strategies and Tactics in the Field of Journalism in Britain and Sweden, Malmö, JMG, University of Göteborg.
NEVEU, Erik (2000): «Le genre du journalisme. Ambivalences de la féminisation dune profession», en Politix. Revue des sciences sociales du politique, 51, pp. 179-212.
Introducció
Des de la seua implantació en el curs 2000-2001, les alumnes de Periodisme en la Universitat de València un dels estudis en les Ciències Socials amb les qualificacions més altes daccés sempre han superat de manera significativa el nombre destudiants homes. La constatació, present en altres universitats de lestat espanyol, també sha vist reflectida en la presència creixent de dones en les redaccions dels mitjans de comunicació. Tanmateix, aquesta tendència no sha traduït en la incorporació de les periodistes al mercat laboral en condicions digualtat. És una constatació confirmada per enquestes com la publicada per la Asociación de la Prensa de Madrid (APM) en 2017.
Les dades de lAPM revelaven que només un 70,6 % de dones treballava amb un contracte indefinit, davant dun 83 % dhomes. Pel contrari, un 10 % de dones treballaven amb contracte dobra o col·laboracions per article, una xifra que es reduïa al 3,6 % en el cas dels homes. A més, en condicions de crisi, són les periodistes qui pateixen de forma més greu els efectes. Al País Valencià, lestudi de la Unió de Periodistes Crisi al sector de periodistes i periodistes gràfics a la Comunitat Valenciana (2007-2016) assenyalava que, en febrer de 2016, latur en la professió tenia un clar predomini femení: «Les dones suposen les dues terceres parts dels periodistes aturats, 722 dun total de 1.129 (el 64 %). És una xifra idèntica que la que es registra a nivell nacional».