Clouré amb els agraïments, no menys autèntics per ser preceptius. Duna banda, envers Sònia Gros, ja que si el doctorand normalment agraeix als que lhan precedit laprenentatge encara que fos sols lempenta inicial, als docents ens correspon de fer-ho en paral·lel en casos com aquest en què com hem vistressalta la categoria, no ja filològica sinó humana, de qui un dia va ser doctorand. Anant per la vida i més quan és molt avançat el «mezzo del cammin», hom sadona que el que dóna veritablement satisfacció és trobar-hi persones així. I en vull deixar constància, bé que com a comentari més personal pugui fer sospitós el que sha dit positivament abans; car, segons pontifica Lo somni, en el cas que la lloa de Bernat fos envers la pròpia muller i es remunta a Aristòtil seria «cosa fort vana».
Dono també les gràcies de manera ferma i sincera al professor Antoni Ferrando, gran estudiós i entusiasta del Curial, qui ha sabut valorar el treball de Sònia Gros i li ha propiciat el que més pot desitjar un filòleg: veure els seus coneixements fets llibre.
Resta només esperar que el treball tingui molta utilitat, i daixò, i per a un espectre ben ampli de lectors, de diferents filologies Catalana, Clàssica, Hispànica, Romàniques i a llarg termini, no en tinc cap dubte.
JÚLIA BUTINYÀ
INTRODUCCIÓ
Un dels aspectes més debatuts entre els especialistes sobre la novel·la cavalleresca catalana Curial e Güelfa ha estat, des del descobriment del manuscrit de lobra, la seva caracterització com a narrativa sentimental (Rubió, 1984a) o cavalleresca (Riquer, 1980; Espadaler, 1984). De fet, a la classificació habitual de lobra com una novel·la cavalleresca shi afegeix un predomini del component sentimental en molts moments claus en la història, com el pròleg o el final. Per tant, un aprofundiment en la temàtica amorosa de lobra és un interessant objectiu que pot proporcionar, sens dubte, noves evidències sobre aquesta novel·la.
Daltra banda, hem de considerar el moment, mitjan segle XV, i el lloc, la florent cort napolitana dAlfons V el Magnànim, autèntic enclavament humanista de la seva època, on probablement hauria estat escrita la novel·la. Així ho confirmen les investigacions més recents (Ferrando, 2007; 2012), que reprenen la línia crítica dels primers estudiosos de lobra a partir de lestudi lingüístic i literari del text. Per això, una aproximació a la temàtica amorosa de la novel·la a partir de la tradició dels textos clàssics grecollatins contribueix a un coneixement més sòlid sobre els trets humanistes dominants al Curial e Güelfa, i a una revisió daspectes per als quals la crítica sovint no ha trobat una explicació satisfactòria.
Així mateix, lestudi de la novel·la catalana des de la perspectiva dels clàssics pot contribuir a una millor comprensió de la formació literària de lanònim autor de lobra, fins fa molt poc menysvalorada per una part dels estudiosos del text. La nostra recerca pretén daquesta manera indagar sobre el coneixement per part de lAnònim, directe o mediatitzat, dels autors clàssics en làmbit amorós, a partir de lanàlisi del text català i de la seva confrontació amb textos de poetes eròtics llatins com Ovidi i els elegíacs. Daltra banda, lestudi també abordarà la relació de la novel·la catalana amb altres obres que havien filtrat la tradició amorosa dels clàssics grecollatins en llengua vulgar com les de Boccaccio, mitjançant lanàlisi detallada de les connexions del Curial amb la seva obra mestra, el Decameron.
Aquest treball sinscriu dins làmbit de la literatura comparada, entenent aquest concepte com una branca de la investigació literària que socupa de lestudi sistemàtic de conjunts supranacionals (Guillén, 1985: 13), i més concretament, en làmbit destudis de lanomenada tradició clàssica. Lenfocament del treball serà, doncs, comparatista i, prenent com a punt de partida la divisió a grans trets en situacions comparatistes, que atén els gèneres, temes i formes (Guillén, 1985), ens centrarem en el segon aspecte, els temes, i més concretament el tema amorós, central en la novel·la catalana. Ens adscrivim a una concepció àmplia del comparatisme, imperant en els estudis actuals, en què conviuen la noció de comparació o confluència amb la dinfluència i relació de fet:1
la literatura comparada acoge todo tema o motivo que permita reagrupar las obras sin tener en cuenta la nacionalidad, yendo de la causalidad más directa a las afinidades indirectas (Pichois-Rousseau, 1969: 153).
Dins daquest camp destudi, la temàtica amorosa, la nostra recerca es planteja des dun enfocament filològic a partir de lanàlisi dels textos. Atendrem lassumpte des de la doble perspectiva: sincrònica, lanàlisi pròpiament dita dels motius amatoris a la novel·la catalana, i diacrònica, intentat establir la relació amb els clàssics així com les vies de transmissió dels motius amatoris, principalment a través del contrast amb la narrativa de Boccaccio. En efecte, compartim en essència les reflexions de Trousson (2003: 100):
el tema no encuentra su dimensión fuera de la historia, en la que se enraízan sus encarnaciones y en esta palingenesia que constituye su mismo ser. Existe a la vez en toda obra que lo exprese y, fuera de ella, en una tradición cultural de la que todo autor es tributario y a través de la cual éste se nutre para modificarla y transmitirla a su vez.
El nostre treball dedica una atenció especial, per tant, a les relacions del Curial e Güelfa amb altres textos, siguin els dels poetes elegíacs, sigui el Decameron. Ens trobem, doncs, davant la complexa i debatuda noció dintertextualitat, definida com el conjunt de les relacions que es posen de manifest en linterior dun text, les que connecten un text amb altres textos del mateix autor, així com amb els models literaris que utilitza, siguin implícits o explícits.2
En la nostra investigació partim, en primer lloc, de la lectura de lobra i selecció de fragments de temàtica amorosa del Curial e Güelfa, i la seva confrontació directa amb els textos dels poetes elegíacs llatins. Lanàlisi se centrarà en la identificació i estudi del tractament dels motius amatoris més freqüents i característics daquests autors, presents en la novel·la catalana. Un cop identificats, contrastats i estudiats els motius amatoris dorigen clàssic, es buscarà lenllaç amb els poetes elegíacs llatins i sexploraran les relacions del Curial e Güelfa amb altres obres que recullen la tradició eròtica dels poetes llatins i que poden constituir el punt de contacte indirecte amb els clàssics, segons els estudis més recents sobre les fonts de la novel·la (Ferrando, 2007; 2012). En relació amb això, la segona part daquest treball parteix dels estudis de Júlia Butinyà (1991) i Manuela Stocchi (1997) sobre les connexions entre la novel·la catalana i el Decameron, per aprofundir en els contactes directes daquestes obres mitjançant un contrast minuciós de tots dos textos, analitzant-hi semblances i divergències. Les conclusions es contrastaran amb una selecció bibliogràfica àmplia i actualitzada dels estudis més solvents sobre la novel·la catalana.