Els motius amatoris clau de volta de les novel·les cavalleresques que li forneixen les connexions de la novel·la catalana amb els clàssics, són relacionats a més a més, amb altres obres de la narrativa sentimental del segle XV, per tal com alguns daquests autors shi posaren aleshores a beure amb molta més fruïció i profit que abans.
Per a valorar aquests motius procedents del classicisme i presents al Curial, nhi ha prou amb fer una ullada a la llista que sens ofereix, ben generosament, a líndex. La recuperació del bagatge classicista, gràcies a la transposició daquells elements, permet a lautora no sols de fer-hi continuades troballes sinó també de ratificar el caràcter humanístic del Curial e Güelfa. I això cal ressaltar-ho des del punt de vista dels mèrits, perquè abans de la data de la seva tesi, es podia comptar amb pocs estudis des de lenfocament de lhumanisme com es pot comprovar a la bibliografiai encara era molt qüestionada la inserció del Curial dins daquest corrent.
Així, la professora llatinista ens ofereix un ampli ventall de referències envers el món clàssic, que excedeixen pel seu interès lestricta audiència curialenca, i que tenen el valor afegit de ser copsades quan la connotació humanista sense la qual difícilment es pot entendre la reactivació clàssica no preponderava en les nostres lletres. Tret constitutiu, doncs, que no sols explica la gènesi sinó també la interpretació del text, com insisteix Sònia Gros i com ha anat subscrivint progressivament, amb el pas del temps, la gran part de la crítica, dins de la qual tenim el goig de poder comptar amb laportació forana, no sols de làrea científica catalana, també dun altre continent. Penso, per exemple, en la publicació ehumanista (Universitat de Santa Barbara, Califòrnia) o en la brasilera Mirabilia (UFES), que tant shan interessat pel Curial i on acaba de publicar treballs Sònia Gros.
Encara, algú trobarà imprescindible i ho ésla influència dels trescentistes, principalment la del Decameró, on tant va beure lautor i on en bona lògica ha treballat a fons la nostra estudiosa; però no sols això, sinó que alhora ens ha convidat a examinar-ho en detall, ens ho ha permès tastar i ens ho ha fet fruir. Observem així, gratament, que els capítols referents a Boccaccio lintermediari de la tradició clàssica, com lanomena Sònia Gros, ja que lexpressió escau molt en especial al cas del nostre autor ocupen una tercera part del llibre. I això també és meritori en una llatinista que ha hagut dobrir-se encara a una altra àrea científica, la italianística.
No farem ací una llista dels encerts, però en vull destacar el descobriment que, al meu entendre, és principalíssim a causa del joc que projecta sobre tota lobra: el del relat X, 8, que ens havia passat per alt a tots els estudiosos de la novel·la cavalleresca, quan la intertextualitat, clara, i encara amb doble referència i extensions puntuals, és indiscutible des dun punt de vista filològic. I si el conte del Decameró era un triomf de lamistat i lamor, al Curial serveix per subratllar el to damonestació. Lligat a aquest relat, fem notar el X, 9 també perspicaçment enxampat en la seva collita, que és ben lògic que hi sigui present quan lautor, al darrer i III llibre, sha complagut a assimilar i reflectir la Jornada desena, de finals feliços, de manera coherent amb el curs ascendent de totes dues obres.
Daltra banda, cal dir que lautora segueix el concepte de tradició clàssica que utilitzen els professors González Rolán, Saquero i López Fonseca, com «la transmisión y recepción en todas sus modalidades literarias y lingüísticas del legado clásico»; un llegat que es renova en les successives recuperacions, com ara la humanista.
I per bé que un pròleg no sha digualar a una ressenya, amb un repàs valoratiu complet, no puc estar-me de fer referència als imprescindibles prolegòmens que sens donen en aquest llibre quant a la introducció als conceptes comparatistes; sobretot al de motiu, que és el més utilitzat i que apunta com a objectiu metodològic «no a lenumeració i acumulació de dades, sinó a un intent danàlisi i interpretació en el context de lobra». Per tant, es troba a faltar una mena derudició en aquest treball i és la de caràcter inútil i preciosista no dic ja gratuït o fatxenda, és a dir, hi manca el que podríem qualificar de lletra morta, car no ho he sabut apreciar en cap línia. Aquell sa i fèrtil comparatisme, doncs, fa que sinteressi per «laportació personal de les obres en la seva recreació, al procés creador particular de cadascuna, conjugant per a això lestudi de les formes amb el dels continguts». Un coneixement que repercuteix en la comprensió del text i del seu context literari, i àdhuc fa propici dapropar-se a la formació de lautor. Així mateix, resulta molt útil el recorregut del coneixement ovidià a ledat mitjana a la Corona dAragó.
Les màquines no ens podran donar mai el clixé vàlid dun text afrontat a la seva font, perquè els és antitètic de ser humanes; però quant al Curial i les fonts clàssiques i boccaccianes les principals, tenim la sort que han passat per la feinada i la mà de la Sònia Gros. Perquè tenim la garantia que ho ha escorcollat tot, com les maquinetes, però amb el savoir faire i la sensibilitat que només a nosaltres ens són pròpies.
Finalment, podem concloure que la seva investigació, ben ancorada al damunt de ledició crítica del professor Antoni Ferrando, gran coneixedor de la llengua catalana de ledat mitjana, eixampla dignament i àmpliament el marc que li pertocaria en rigor com a anàlisi literària daquest preciós joiell en llengua catalana; ja que gràcies als múltiples tentacles que hem esmentat envers altres textos i literatures, shi aconsegueix un repte de pes: el dassentar el Curial e Güelfa, per la via comparatista, entre els millors textos de les lletres de la Romània medieval.
Dues notes més sobre lautora mirant tan sols lepíleg: nhi desprenc que és una bona investigadora, senzillament perquè hi ha moltes més preguntes que afirmacions. Així mateix, en el poc espai que dedica a lhumanisme i al nostre moment actual tan allunyat shi fa palès que la seva és una alineació viscuda, no només intel·lectual, de formació o destudi.
Clouré amb els agraïments, no menys autèntics per ser preceptius. Duna banda, envers Sònia Gros, ja que si el doctorand normalment agraeix als que lhan precedit laprenentatge encara que fos sols lempenta inicial, als docents ens correspon de fer-ho en paral·lel en casos com aquest en què com hem vistressalta la categoria, no ja filològica sinó humana, de qui un dia va ser doctorand. Anant per la vida i més quan és molt avançat el «mezzo del cammin», hom sadona que el que dóna veritablement satisfacció és trobar-hi persones així. I en vull deixar constància, bé que com a comentari més personal pugui fer sospitós el que sha dit positivament abans; car, segons pontifica Lo somni, en el cas que la lloa de Bernat fos envers la pròpia muller i es remunta a Aristòtil seria «cosa fort vana».
Dono també les gràcies de manera ferma i sincera al professor Antoni Ferrando, gran estudiós i entusiasta del Curial, qui ha sabut valorar el treball de Sònia Gros i li ha propiciat el que més pot desitjar un filòleg: veure els seus coneixements fets llibre.