En la confrontació detallada del text del Curial amb el text original italià del Decameron considerant les particularitats de la tradició manuscrita daquesta obra satendrà, així mateix, a les possibles connexions amb la versió catalana de 1429. Lobjectiu és observar les semblances i divergències entre els textos, i valorar les relacions entre ells, més concretament, la possibilitat duna dependència entre la novel·la catalana i la versió de 1429, o altrament, dalgun dels manuscrits italians. Això ens permet, amb més coneixement de causa, ponderar si la gestació de lobra respon a un ambient italià pel que fa a la reutilització del Decameron per part de lautor del Curial. La investigació pretén, doncs, aprofundir, mitjançant el contrast de diversos textos, en el coneixement de lobra, tot subratllant els trets de la tradició literària dels clàssics en làmbit amorós que perviuen en la novel·la.
SOBRE ELS CONCEPTES DE TEMA, MOTIU I TÒPIC
La confusió terminològica constitueix un dels principals problemes en la delimitació dun marc teòric i metodològic de la tematologia comparatística, especialment, per les dificultats per definir els termes bàsics daquesta parcel·la destudis, agreujades per la mateixa dimensió plurilingüe del comparatisme. En la nostra anàlisi dels textos cobren especial rellevància els conceptes dargument, tema i motiu, termes dús habitual en els estudis de literatura comparada (Márquez, 2002). El terme motiu, en origen un concepte musical (motiv),3 posseeix una dimensió temporal ja implícita en la seva etimologia (mouere). Dacord amb el seu origen, podem, doncs, considerar el motiu literari com a matèria que es repeteix o és present en el desenvolupament duna obra literària.4 A aquest tret quantitatiu podem afegir-ne un altre de qualitatiu: el motiu seria el tema que, repetit al llarg dun corpus literari, resulta decisiu per a la seva comprensió. El terme tòpic, en canvi, té el seu origen en la retòrica clàssica (Lausberg, 1983). Els τποιo loci designaven inicialment les preguntes utilitzades en una de les fases de lelaboració del discurs, la recerca darguments a la inuentio. No obstant això, el terme sha difós extraordinàriament en els estudis literaris a partir del treball de Curtius, Europäische Literatur und Lateinisches Mittelalter (1948). Per a lestudiós alemany, els tòpics, que vertebren el conjunt de la literatura occidental, són fórmules, llocs comuns reutilitzables, que pertanyen a una tradició cultural dorigen clàssic i es mantenen amb vigor al llarg del període medieval.
Pel que fa a la distinció entre tema, motiu i tòpic, dins làmbit de la tematologia alguns estudiosos han proposat que aquesta distinció sha destablir en funció de lamplitud (Trousson, 1965; Pichois & Rousseau, 1969; Cairns, 1972). Nosaltres acceptem, com molts altres estudiosos, que el concepte de tema, més neutre, és el més general i el que posseeix un significat més ampli, davant de qualsevol altre terme que sutilitzi, i que designa qualsevol matèria literària més o menys àmplia, i més o menys general (Márquez, 2002: 253).
Sense estendrens, per tant, en disquisicions teòriques i amb una finalitat estrictament metodològica, proposem una precisió terminològica prèvia entre els tres conceptes, que entenem en la línia de lescola tematològica alemanya, a partir dels suggeriments de Frenzel (1976: 7):
Sus contornos fijos diferencian al argumento tanto del problema o tema más abstracto y en cierto modo vacío de argumento: la fidelidad, el amor, la amistad, la muerte, como de la unidad argumental menor del motivo: «El hombre entre dos mujeres», «Los hermanos enemigos», «El doble», que si bien tiene en común con el argumento lo intuitivo de sus imágenes y lo situacional, no hace más que pulsar un acorde, allí donde el argumento ofrece la melodía completa. El concepto de motivo, extraordinariamente importante para el análisis del argumento, designa al componente elemental de un argumento capaz de germinar y ser combinado; una cadena o un complejo de motivos forman un argumento.
Daltra banda, amb lobjectiu devitar la confusió terminològica, defugim en el nostre treball la utilització del terme tòpic, a favor de motiu, considerant igualment les seves connotacions de component inert, associat a la rigidesa de la continuïtat literària, enfront de la creació individual. Aquest és, precisament, un dels arguments que utilitza María Rosa Lida (1975: 325) en la seva ressenya crítica de lobra de Curtius, per la qual cosa el rebutja com a instrument idoni per a lanàlisi de la tradició literària europea. En qualsevol cas, si esporàdicament utilitzem el terme tòpic, generalment en citacions daltres autors, ho fem com a equivalent a motiu, en el sentit dunitat temàtica concreta, desenvolupada de manera concisa i que es repeteix com un clixé literari.5
En definitiva, la pervivència, polivalència i significat dels motius amatoris clàssics al Curial constitueix el nucli temàtic del nostre treball.6 Aspirem, així mateix, no a elaborar un índex o catàleg de motius presents en la novel·la, sinó a singularitzar els elements despecial rellevància en lobra. Els nostres esforços sorienten, doncs, no a lenumeració i acumulació de dades sinó a un intent danàlisi i interpretació en el context de lobra. Amb això la nostra atenció es dirigeix no només a la transmissió dels motius sinó a laportació personal de les obres en la seva recreació, al procés creador particular de cadascuna, conjugant per a això lestudi de les formes amb el dels continguts.7
La presència dels clàssics, així mateix, resulta de gran transcendència si considerem el moment en què sescriu la novel·la, en el trànsit crucial del món medieval al modern, en el naixement de la literatura en llengua vulgar, en què els clàssics grecollatins actuen de referent i de motor.8 I en el cas de les lletres catalanes, com han posat en relleu els estudis especialitzats (Batllori, Rubió, Rico, Butinyà), la transició es produeix en gran part gràcies a la labor dels trescentistes italians. Entre ells, destaca la tasca de Giovanni Boccaccio, perfecte coneixedor i declarat admirador dels clàssics grecollatins, que exercirà una influència transcendental en el camp de la narrativa i en la literatura sentimental en llengua vulgar, convertit ja en clàssic modern per a les generacions posteriors. Fruit del moment humanista és precisament linterès pels models italians o clàssics, que lautor del Curial imita conscientment. En paraules de Kaiser (2003: 253),
Los motivos y argumentos perduran durante siglos, incluso durante milenios con muy diferentes formaciones sociales y literarias; su polivalencia desafía siempre de nuevo a la interpretación. Sin embargo, sus apariciones con una mayor frecuencia en determinados momentos históricos han de entenderse como signo o marca particular de las respectivas épocas.