Com assenyala Wheeler, la tendència a evitar o reduir la sinonímia, lambigüitat o larbitrarietat, pot provocar una innovació analògica en la parla de qualsevol individu, però resulta especialment efectiva en la parla de laprenent de lidioma, això és, en la parla infantil. La majoria daquests canvis són corregits i esborrats; nhi ha alguns, però, que arriben a consolidar-se i a integrar-se en el sistema gramatical duna llengua.
Els estudis basats en les dificultats psicolingüístiques dels parlants dun idioma comporten un important avanç en la delimitació teòrica de lanalogia, puix que tracten destablir les causes concretes que justifiquen el canvi. Aquesta perspectiva estrictament psicolingüista planteja, però, dues mancances: duna banda, el fet que no té en compte que determinats canvis estan condicionats per les peculiaritats tipològiques de cada llengua; duna altra, el fet que no permet delimitar clarament quins problemes resulten més greus i quins prevalen quan es produeix un conflicte entre la conveniència devitar un problema i la dagreujar-ne un altre.
1.4.4 Lanalogia i els principis de naturalitat morfològica
Els intents més importants dencarar els problemes esmentats suara han estat realitzats des dels plantejaments teòrics de lanomenada Morfologia Natural. Entre els treballs més destacats realitzats des daquests pressupòsits es poden citar els de Dressler (1987), Mayerthaler (1987) o Wurzel (1989), i, pel que fa al català, els de Wheeler (1993a, 1993b i 1995). La Morfologia Natural parteix dels conceptes funcionals i de la teoria del marcatge de lEscola de Praga i, a grans trets, té com a objectiu explicar les tendències universals en lestructuració interna dels mots, els processos de formació de mots i els canvis analògics a partir de principis cognitius generals, anomenats principis de naturalitat. Centrant-nos en lanalogia, el pressupòsit bàsic es basa en la idea que els paradigmes tendeixen a evitar situacions marcades i a optimitzar-ne lestructura. Els principis doptimització morfològica es classifiquen en dos grans grups segons que facin referència a tendències dependents de cada sistema lingüístic o a tendències independents dels sistemes lingüístics. Pel que fa a aquestes darreres, cal diferenciar els principis que remeten a lanomenat universal de Humboldt i el que remet al marcatge de les categories morfosintàctiques. Els principis relacionats amb luniversal de Humboldt ja han estat comentats en lepígraf anterior. Concretament, es tracta de principis que fan referència a la tendència general a establir una relació biunívoca entre la forma i la funció de les unitats lingüístiques. Tenint en compte la doble direccionalitat daquesta relació, es poden diferenciar dos subprincipis, el de transparència i el duniformitat:
(7) a. Principi de transparència: afavoreix els paradigmes sense ambigüitats ni fusions (cada forma té una única funció).
b. Principi duniformitat: afavoreix els paradigmes sense variants al·lomòrfiques (cada funció sexpressa amb una única forma).
Aquests dos subprincipis ja han estat exemplificats en lepígraf anterior i no cal, per tant, retornar-hi. El tercer principi independent té a veure, com sha dit, amb les diferències de marcatge funcional existents entre les categories morfosintàctiques i amb la tendència, molt generalitzada, que aquestes diferències de marcatge funcional es tradueixin en diferències de marcatge formal. Des dun punt de vista semàntic i funcional, les categories no marcades es diferencien de les marcades perquè tenen un significat més bàsic (són definides per labsència dalgun tret), perquè presenten una major freqüència dús, perquè tenen un caràcter extensiu (poden aparèixer a vegades en lloc de les marcades) i perquè sassoleixen abans en el procés daprenentatge lingüístic. Des dun punt de vista formal, daltra banda, les formes no marcades presenten sovint la desinència zero, enfront de les marcades, que solen tenir desinències fonèticament realitzades i posseeixen una major regularitat. La relació existent entre el marcatge funcional i el formal queda recollida en lanomenat principi diconicitat construccional (o diagramàtica en la terminologia de Charles S. Peirce):
(8) Principi diconicitat construccional: afavoreix els paradigmes en els quals els elements marcats formalment sidentifiquen amb els marcats morfosintàcticament.
Dacord amb aquesta tendència, és bastant habitual en les llengües del món que el singular no tingui desinència i el plural, sí (p. ex. prat vs. prats); que el masculí no presenti desinència i el femení, sí (p. ex. noi vs. noia); que el present no tingui desinència i el pretèrit i el futur, sí (p. ex. bat vs. baté, batrà); que lindicatiu no presenti desinència i el subjuntiu, sí (p. ex. bat vs. bati). Hi ha contextos, tanmateix, en els quals aquestes tendències no es respecten. Per donar compte daquestes situacions i establir les diferències de naturalitat existents entre els distints tipus doposicions formals, es pot postular la següent jerarquia diconicitat (cfr. Wheeler, 1993a: 98, i les referències que shi citen):
(9) a. Màxima iconicitat (construccional o diagramàtica): la categoria marcada sobté afegint una desinència a la no marcada (el plural petits sobté afegint la desinència -s al singular petit).
b. Mínima iconicitat (metafòrica): la categoria marcada té una forma diferent de la no marcada (el femení emperadriu té una desinència diferent del masculí emperador).
c. Manca diconicitat (sincrètica): la categoria marcada té la mateixa forma que la no marcada (dilluns pot ser singular o plural).
d. Contraiconicitat (substractiva): la categoria marcada té una forma més reduïda que la no marcada (el singular currículum té més cos que el plural culte currícula).
No cal dir que els canvis analògics, sovint substitueixen oposicions baixes en la jerarquia per daltres de més altes, com mostren, per exemple, els plurals analògics col·loquials dillunsos i currículums.
Pel que fa als principis dependents, cal assenyalar, en primer lloc, el fet que estan directament relacionats amb les propietats gramaticals o formals característiques de cada sistema lingüístic: de cada família de llengües, de cada llengua o de cada dialecte. Aquests principis tenen a veure amb la congruència del sistema lingüístic i amb lestabilitat de les classes flexives. El primer pot ser caracteritzat com segueix:
(10) Principi de congruència del sistema: afavoreix els paradigmes organitzats duna manera uniforme i sistemàtica dacord amb els paràmetres morfològics de la llengua.
Els paràmetres morfològics duna llengua es poden delimitar a partir de preguntes com les següents:
(11) a. Quines categories presenta la llengua i quins trets posseeix cada categoria?
b. Les formes bàsiques, tenen marca formal o no?
c. Els trets categorials sexpressen de manera separada, com en les llengües aglutinants, o conjunta, com en les flexives?