b. Mínima iconicitat (metafòrica): la categoria marcada té una forma diferent de la no marcada (el femení emperadriu té una desinència diferent del masculí emperador).
c. Manca diconicitat (sincrètica): la categoria marcada té la mateixa forma que la no marcada (dilluns pot ser singular o plural).
d. Contraiconicitat (substractiva): la categoria marcada té una forma més reduïda que la no marcada (el singular currículum té més cos que el plural culte currícula).
No cal dir que els canvis analògics, sovint substitueixen oposicions baixes en la jerarquia per daltres de més altes, com mostren, per exemple, els plurals analògics col·loquials dillunsos i currículums.
Pel que fa als principis dependents, cal assenyalar, en primer lloc, el fet que estan directament relacionats amb les propietats gramaticals o formals característiques de cada sistema lingüístic: de cada família de llengües, de cada llengua o de cada dialecte. Aquests principis tenen a veure amb la congruència del sistema lingüístic i amb lestabilitat de les classes flexives. El primer pot ser caracteritzat com segueix:
(10) Principi de congruència del sistema: afavoreix els paradigmes organitzats duna manera uniforme i sistemàtica dacord amb els paràmetres morfològics de la llengua.
Els paràmetres morfològics duna llengua es poden delimitar a partir de preguntes com les següents:
(11) a. Quines categories presenta la llengua i quins trets posseeix cada categoria?
b. Les formes bàsiques, tenen marca formal o no?
c. Els trets categorials sexpressen de manera separada, com en les llengües aglutinants, o conjunta, com en les flexives?
d. Quin grau de distinció hi ha entre les categories, o quin grau de sincretisme o dús múltiple de marcadors shi dóna?
e. Quin tipus de marca shi empra (prefixos, sufixos, modificació del radical)?
f. Hi ha classes flexives? quantes?
A grans trets, la morfologia verbal catalana presenta els paràmetres següents:
(a) En català hi ha les categories de persona i nombre (amb sis persones diferents), de temps i aspecte (amb formes anteriors, simultànies i posteriors organitzades en un sistema de formes absolutes i un altre de formes relatives), de mode (amb la distinció entre lindicatiu, el subjuntiu, limperatiu i les formes no personals) i, segons el tipus de verbs, de veu (amb la distinció entre activa i passiva).
(b) Les formes bàsiques (les de la tercera persona, el present, lindicatiu i la veu activa) no tenen cap marca formal (no tenen cap desinència particular).
(c) En general, els trets de persona sexpressen de manera separada, però els de temps, mode i aspecte apareixen fusionats.
(d) El grau de sincretisme és en general baix. Tot i amb això, sadmet sense gaire problemes el sincretisme entre la primera i la tercera persona en les formes relatives dindicatiu i en el subjuntiu (p. ex. cantava, cantaria, cantés, etc.) i el sincretisme entre lindicatiu, el subjuntiu i limperatiu en les persones quarta i cinquena (p. ex. cantem i canteu).
(e) El procediment emprat és la sufixació, tot i que en alguns casos les categories de temps (i aspecte) sexpressen per mitjans perifràstics (p. ex. vaig cantar, he cantat).
(f) Hi ha tres conjugacions verbals (cantar, perdre i dormir) i en alguns casos es poden diferenciar subclasses (la segona conjugació, a més de diferents verbs irregulars, té un submodel velaritzat bastant important, i la tercera té una classe pura i una altra classe incoativa).7
Els paràmetres morfològics duna llengua poden veures alterats a causa dels canvis experimentats per les formes flexives. En llatí, per exemple, la forma bàsica de tercera persona tenia la marca t, mentre que en català no té cap marca flexiva. Allò més normal, però, és que les formes que no respectin alguns dels paràmetres es vegin sotmeses a canvis morfològics. En català, per exemple, la primera i la tercera persona tendeixen a diferenciar-se en els temps absoluts dindicatiu i aquest paràmetre permet justificar determinats canvis experimentats en les formes de primera persona; concretament, canvis com ara la velarització de moc, molc o crec (cfr. 4.5.2) o ladopció de la desinència -o en el català del Principat (cfr. 8.5).
Lúltim principi, el de lestabilitat de les classes flexives, es pot formular com segueix:
(12) Estabilitat de les classes flexives: afavoreix les classes flexives motivades independentment i els paradigmes organitzats a partir de sistemes implicatius generals.
Lestabilitat està directament relacionada amb la regularitat de les classes. Hi ha casos, però, en què determinades formes irregulars shan mantingut estables sigui pel fet que tenen una alta freqüència dús, sigui pel fet que les irregularitats (o les particularitats formals) estan organitzades de manera implicativa. Pel que fa a la primera possibilitat, és interessant constatar que el verb més freqüent en català, el verb ésser, és també el més irregular i que els quatre verbs següents en grau de freqüència són també irregulars (haver, poder, tenir, anar, per aquest ordre).8 Les classes amb irregularitat poden també ser estables si aquestes irregularitats són sistemàtiques i sorganitzen de manera implicativa. Tornant a la classe de verbs velaritzats, laparició de les formes amb consonant velar respon en la majoria de casos a la jerarquia de (13), segons la qual si una de les categories té forma velar també tenen aquesta forma les categories situades més a la dreta.
(13) participi imperfet de subjuntiu i pretèrit perfet dindicatiu present de subjuntiu i primera persona del present dindicatiu
Des daquesta perspectiva, es poden delimitar tres subgrups de verbs amb formes velaritzades: (a) els verbs que sols velaritzen la primera persona del present dindicatiu i el present de subjuntiu (p. ex. escriure); (b) els verbs que velaritzen, a més, limperfet de subjuntiu i el pretèrit perfet (p. ex. dir, cloure), i (c) els verbs que velaritzen totes les formes (p. ex. creure, deure). Pel que fa als canvis analògics, aquesta ordenació jeràrquica permet explicar el procés de velarització que han assolit en valencià col·loquial verbs com ara dormir. La velarització comença per la primera persona, que es diferencia, així, de la tercera (dorc enfront de dorm) i sestén ràpidament al subjuntiu (dorga). Aquesta és la situació que es manté en la major part del valencià. En alguns parlars, però, el procés ha avançat i, dacord amb la jerarquia, també ha afectat limperfet de subjuntiu (dorguera o dorgués) i el perfet simple (dorguí).