(5) diu : dic, duu : duc, cou : coc, trau : trac
Per fer més restrictiva la possible base de lanalogia, normalment saccepta que el canvi analògic requereix una certa semblança semàntica i fonètica (anomenada focus de lanalogia) entre els elements de la proporció. Partint daquesta idea, es podria postular que el canvi de deig a dec està induït per la forma dic, ja que en tots dos casos es tracta de verbs que presenten un radical amb la consonant d i amb una vocal palatal. El fet destablir el focus de lanalogia no resol totalment el problema, puix que no explica per què els canvis analògics no es produeixen entre determinats termes relacionats formalment i semànticament. La relació formal i semàntica és una condició necessària però no suficient del canvi. Un exemple daquesta situació citat amb freqüència és el de la proporció de mots anglesos de (6).
(6) ear : hear = eye : x
A partir daquesta proporció, on els termes presenten una clara proximitat formal i semàntica, no és possible crear analògicament la forma *heye. Lanalogia, doncs, requereix que entre els mots relacionats també sestableixin determinades condicions estructurals i gramaticals.
1.4.2 Laportació estructuralista de Kuryłowicz
Segurament, lintent més important de delimitar lanalogia des duna posició estrictament teòrica va ser el realitzat per Jerzy Kurylowicz. El lingüista polonès assumeix en general la concepció proporcional de lanalogia però estableix tota una sèrie de restriccions gramaticals i estructurals que permeten preveure la manera o litinerari que segueixen la majoria de canvis analògics. Per a Kuryłowicz (1949, entre daltres), concretament, lanalogia no es pot produir entre qualssevol parells de termes; perquè sigui viable, cal que aquests termes mantinguin algun tipus de relació gramatical. Més encara, lanalogia es pot produir entre categories gramaticals i no únicament entre mots. Tornant a lexemple de la velarització que estem comentant, lanalogia sestableix entre les terceres persones (amb semivocal) i les primeres (amb consonant velar).
Dins daquesta concepció general destablir fortes restriccions al canvi analògic i de postular les condicions estructurals en què es produeix, Kurylowicz delimita sis lleis o tendències generals del canvi. Tot seguit repassarem a grans trets aquelles que poden tenir un major interès per a lestudi de la morfologia verbal. La més important de les lleis és, sens dubte, la segona, on es delimita la relació que ha dexistir entre els dos termes de cada costat de la proporció. Aquesta llei, concretament, estableix que lanalogia ha de seguir una clara direccionalitat, per tal com ha de relacionar formes bàsiques amb formes derivades o fundades. Dit amb unes altres paraules, perquè sigui admissible la proporció A : B = A : X, cal que hi hagi una relació de fundació del tipus A B. En general, es pot considerar que les formes bàsiques són les més simples i les menys predictibles formalment, enfront de les derivades que són més complexes i tenen una forma fàcilment predictible a partir de les anteriors. Tornant a lexemple que estem analitzant, les formes de tercera persona són les més bàsiques, puix estan mancades de marca flexiva i tenen una forma més irregular (deu, mol, pren); les formes de primera persona, per contra, són més complexes i, en aquest cas, es construeixen afegint la consonant velar a la forma de tercera persona, a vegades amb alguns canvis en el segment final (dec, molc, prenc).
La resta de lleis, amb excepció de la darrera, remeten a aspectes més puntuals del canvi analògic. La primera llei fa referència a la tendència a substituir els marcadors simples per marcadors dobles, fet que pot ser exemplificat amb la forma vares cantar, que en alguns parlars sutilitza en lloc de vas cantar. En aquest cas, el valor de pretèrit apareix marcat tant per la perífrasi amb lauxiliar anar més infinitiu com per lafix -re-. La cinquena llei, daltra banda, remet a lexistència de distincions més importants que daltres i al fet que a vegades la llengua abandona distincions més marginals per tal de recuperar distincions centrals. En català medieval, per exemple, la forma cantam tenia el valor de present dindicatiu i de pretèrit perfet (CANTĀMUS i CANTĀVIMUS > cantam). La quarta persona del pretèrit, però, es reconstruí analògicament a partir de la sisena persona (CANTĀVĒRUNT > cantaren i per analogia cantam >> cantàrem), malgrat que aquest canvi provocava una nova homofonia ara amb el condicional en -ra procedent de lantic plusquamperfet dindicatiu (CANTĀVERĀMUS > cantàrem). La distinció temporal entre el present i el passat ha prevalgut sobre la distinció modal existent entre lindicatiu i el condicional (imperfet de subjuntiu després en valencià).
La darrera llei, la sisena, és més una declaració de limitacions que no pas una llei pròpiament dita, puix que indica que els canvis analògics han de seguir necessàriament les direccions assenyalades per les cinc lleis prèvies però constata que no és possible saber amb certesa quan es produirà el canvi: «il en est comme de leau de pluie qui doit prendre un chemin prevu une fois quil pleut», assenyala metafòricament Kurylowicz (1949: 37).6
1.4.3 Lanalogia i els processos psicolingüístics
Un altre pas important dins el panorama dinterpretació teòrica de lanalogia correspon als intents generativistes de donar compte dels factors psicolingüístics que intervenen en els canvis analògics, molt especialment en les etapes dadquisició de les llengües (Kiparsky, 1978). Dins la lingüística catalana, aquesta perspectiva psicolingüística ha estat adoptada per Wheeler en diferents treballs sobre la morfologia verbal dels dialectes catalans (Wheeler, 1984, 1985 i 1986). Dacord amb Wheeler, els canvis analògics es justifiquen per la necessitat dalleujar algun dels problemes psicològics o psicolingüístics que els paradigmes flexius plantegen al parlant de lidioma. Aquestes dificultats es poden classificar en tres grups a partir de lescissió del subjecte en tres papers diferents: el subjecte parlant, loient i laprenent de lidioma. A cadascun daquests subjectes, o a cadascuna daquestes facetes del subjecte, se li plantegen uns problemes diferents, cosa que permet justificar per què a vegades un canvi analògic alleuja una dificultat psicolingüística però nagreuja una altra que correspon a un altre aspecte de la comunicació.
Per al subjecte en tant que parlant, la dificultat més greu té a veure amb lal·lomorfisme, ja que lobliga a triar formes equivalents en lexpressió dun concepte. Lanalogia, per tant, es justificarà en alguns casos a partir de la conveniència devitar la variació al·lomòrfica. Retornant a lexemple de la velarització, en català medieval hi havia tota una sèrie de verbs provinents de la tercera conjugació llatina que tenien una forma acabada en consonant palatal o sibilant en la primera persona del present dindicatiu: deig, vall, plaç. Aquestes formes han estat substituïdes en el català modern per unes altres que presenten regularment una consonant velar: dec, valc i plac. Per al subjecte en tant que oient, la dificultat més important té a veure amb lambigüitat i el sincretisme, problemes que sovint tractarà devitar mitjançant canvis analògics. En català medieval, el sincretisme existent entre la primera i la tercera persona del present dindicatiu en formes com ara mou, creu o mol, sevita atorgant una forma velar a la primera persona: moc/mou, crec/creu, molc/mol. Finalment, per al subjecte en tant que aprenent de lidioma, a més de les dificultats que té com a parlant per expressar-se i com a oient per comprendre allò que li diuen, se li planteja el problema daprendre una classificació purament arbitrària dels paradigmes que regeix la flexió correcta. A causa daixò, qualsevol ambigüitat en lexpressió de les categories morfosintàctiques pot induir a error; error que consistirà a realitzar generalitzacions abusives i a introduir les formes pròpies duna determinada classe morfològica en una altra classe. La velarització, típica dun grup de verbs amb vocal temàtica e, sha estès en el valencià col·loquial als verbs amb vocal temàtica i originant formes de primera persona com ara dorc o muic. De manera molt més esporàdica, la velarització afecta en alguns parlars valencians fins i tot els verbs de la primera conjugació originant formes com ara càntec.