1.2 Modalitats de canvi
La majoria dels canvis morfosintàctics que sanalitzaran en aquest treball responen a tres modalitats diferents; es tracta, concretament, dels processos de morfologització, de la gramaticalització i de lanalogia. Els processos de morfologització es justifiquen a partir de la relació existent entre la fonologia i la morfologia i, de manera general, consisteixen en la reanàlisi de regles fonològiques com a regles morfològiques. En laltre extrem cal situar els processos de gramaticalització, que relacionen la sintaxi i el discurs amb la morfologia. Efectivament, a partir de lús discursiu de determinades categories lèxiques emergeixen sovint una sèrie de valors gramaticals que, en convencionalitzar-se, poden convertir el lexema originari en una categoria funcional, que perd progressivament independència morfosintàctica i tendeix a fusionar-se amb un altre element. Lanalogia, finalment, és un procediment que té a veure estrictament amb la morfologia i que consisteix en la generalització de formes existents en la gramàtica. En les pàgines que segueixen analitzarem les principals característiques de cadascuna daquestes modalitats de canvi.
1.3 La morfologització de regles fonològiques
Lactuació de les regles fonològiques (o de les tendències fonètiques regulars, utilitzant la terminologia més tradicional) provoca laparició de variacions formals en els paradigmes flexius. Aquestes variacions poden interpretar-se fonològicament sempre que sassocien a un context fònic ben delimitat. Tot i amb això, lactuació de noves regles fonològiques pot alterar el context fònic originari i provocar que allò que era una variació fonològica (una al·lofonia) sigui reanalitzada com a variació morfològica (una al·lomorfia).4
Aquest procés de morfologització pot ser exemplificat amb les diferències formals existents en català medieval, i en el valencià i el baleàric actuals, entre la primera i la tercera persona del present dindicatiu dun verb com ara plànyer; això és, entre les formes planc i plany, provinents respectivament de les formes llatines PLANGO i PLANGIT. En llatí vulgar, el radical daquestes formes comença a diferenciar-se per la progressiva palatalització de les consonants velars seguides duna vocal palatal. A causa daquesta tendència, en la tercera persona, el grup velar ng es converteix en el segment nasal palatal: planyet. En aquest moment, lalternança del radical es pot delimitar mitjançant regles fonològiques, ja que el verb presenta lal·lomorf amb el grup ng originari seguit duna vocal no palatal, però assumeix lal·lomorf amb nasal palatal seguit duna vocal palatal:
(1) plango vs. planye(t)
Aquesta motivació fonològica, tanmateix, desapareix es fa opaca en el moment que intervé una altra regla fonològica com és la caiguda de vocals àtones finals diferents de /a/:
(2) plango > planc
planye > plany
Efectivament, en aquest moment la variació del radical ja no depèn del context fònic de cada forma sinó de la categoria morfosintàctica: totes dues persones presenten desinència zero però es diferencien pel fet que la primera persona té un al·lomorf acabat en nasal velar i la tercera un al·lomorf acabat en nasal palatal.
1.4 Lanalogia
1.4.1 La concepció neogramàtica: aspectes formals de lanalogia
El canvi morfològic per naturalesa és lanalogia. A grans trets, lanalogia es pot definir com la tendència a modificar determinades formes dun paradigma a partir del model duna o unes altres formes. Com sha apuntat al començament daquest capítol, lanalogia assolí un paper explicatiu ben important en els estudis de gramàtica històrica desenvolupats pels neogramàtics. Lanalogia, concretament, era concebuda com un dels motors del canvi lingüístic i es justificava a partir de condicionaments psicològics (la capacitat humana de percebre semblances i destablir-ne de noves). Lanalogia, daltra banda, apareixia definida per oposició a laltre gran motor del canvi lingüístic: les lleis fonètiques regulars. Efectivament, les lleis fonètiques, que actuen de manera regular i sense excepcions lèxiques, introdueixen tota una sèrie de variants al·lomòrfiques i formes opaques que desdibuixen una bona part de les regularitats paradigmàtiques; lanalogia, per contra, permet justificar determinades excepcions lèxiques de les lleis fonètiques i introdueix un cert grau de regularitat en els paradigmes.5
Malgrat aquesta concepció del canvi lingüístic, en els estudis realitzats pels neogramàtics, o concebuts a partir dels principis neogramàtics, sinsisteix molt més a delimitar els elements que funcionen com a base de lanalogia i justifiquen lextensió duna forma que no les causes que provoquen el canvi. En aquest sentit, és important assenyalar que devem als neogramàtics la formalització del mecanisme que explica una bona part dels canvis analògics. Es tracta, concretament, de la delimitació del canvi analògic a partir de relacions proporcionals del tipus:
(3) A : B = A : X
En aquesta proporció, els elements A i B sidentifiquen amb la base de lanalogia (els mots a partir dels quals es produeix lextensió duna forma); la incògnita X, per altra part, sidentifica amb el mot que, sotmès al canvi analògic, assolirà la forma B. Aquestes relacions proporcionals poden exemplificar-se fàcilment a partir del canvi provocat en la primera persona del present dindicatiu del verb deure. Etimològicament, aquesta persona presenta el resultat deig (< DEBEŌ), perfectament documentable en els textos medievals. Aquest resultat etimològic, tanmateix, fou desplaçat per la forma analògica dec a partir de relacions proporcionals del tipus:
(4) diu : dic = deu : x
Això és, diu és a dic el que deu és a dec. Òbviament, el fet que el canvi analògic es pugui delimitar daquesta manera no el converteix en una operació matemàtica. Es tracta, simplement, duna forma clara i senzilla dexplicitar la manera com actuen possiblement els parlants a lhora de generalitzar una determinada forma. Aquesta concepció proporcional de lanalogia planteja, tanmateix, diversos problemes. El més evident té a veure amb el fet que el canvi sovint està induït per més dun element i no resulta fàcil delimitar quin és el que es comporta com a model. Tornem a lexemple del verb deure. En aquest cas, hi ha diferents verbs que tenen, etimològicament, una consonant velar en la primera persona del present dindicatiu i una semivocal velar en la tercera, i que, consegüentment, podrien haver participat en el procés:
(5) diu : dic, duu : duc, cou : coc, trau : trac
Per fer més restrictiva la possible base de lanalogia, normalment saccepta que el canvi analògic requereix una certa semblança semàntica i fonètica (anomenada focus de lanalogia) entre els elements de la proporció. Partint daquesta idea, es podria postular que el canvi de deig a dec està induït per la forma dic, ja que en tots dos casos es tracta de verbs que presenten un radical amb la consonant d i amb una vocal palatal. El fet destablir el focus de lanalogia no resol totalment el problema, puix que no explica per què els canvis analògics no es produeixen entre determinats termes relacionats formalment i semànticament. La relació formal i semàntica és una condició necessària però no suficient del canvi. Un exemple daquesta situació citat amb freqüència és el de la proporció de mots anglesos de (6).