A la consolidació de la Generalitat també contribuí lemissió de deute públic de fet, es tracta del primer deute sobirà o estatal a Europa, si exceptuem el de les ciutats-estat del nord dItàlia, els interessos del qual es pagaven amb els ingressos fiscals recaptats per la institució, els impostos coneguts com a generalitats, que es convertiren així en permanents i regulars. Difícilment hauria pogut Pere el Cerimoniós no sols guanyar la guerra contra una Castella que multiplicava per quatre o per cinc lextensió i la demografia de la Corona dAragó, sinó fins i tot acabar en taules, si no hagués estat per la capacitat fiscal i financera daquesta. Castella tenia més territori, més població i, sobretot, més tropes, però la Corona dAragó tenia més capacitat financera gràcies a la riquesa de les ciutats i a la seua economia. Aquesta capacitat financera es concretà en lemissió de deute públic, que era adquirit per ciutadans i altres inversors del regne. El deute públic consolidat i a llarg termini, el primer deute sobirà a Europa, molt abans que sestengués a la resta del continent (a Anglaterra, per exemple, no simplantaria fins al final del segle XVII, més de tres-cents anys després), dotava lestat dun important volum de recursos, que, en el cas valencià, com en el de la resta de territoris de la Corona dAragó, era gestionat i controlat per la Generalitat. Podem fer-nos una idea del que això significa si tenim en compte lactual infrafinançament del País Valencià i, com a conseqüència, la invisibilitat política daquest a Madrid. Els diners dels impostos que paguen avui els valencians es canalitzen majoritàriament cap a ladministració central, que després només en retorna, en forma dinversions i transferències, una part molt minsa i gens proporcional a la població. El País Valencià és, des de fa moltes dècades, un important motor econòmic, un dels més potents dEspanya, primer amb la taronja i lagricultura dexportació i després amb el turisme i la construcció, però un nan polític. Lacció política depèn en gran mesura de la capacitat financera i la hisenda espanyola sha organitzat en els últims tres segles amb una visió centralista i vertical des de Madrid, que és també com sha construït lEstat espanyol des de la guerra de Successió i el triomf dels Borbons. Molt diferent al model descentralitzat, confederal en diríem avui, que caracteritzà primer la Corona dAragó, en lèpoca medieval, i després la monarquia hispànica de la Casa dÀustria, que mantingué vigent el sistema foral.
Guerra, fiscalitat i finances, especialment el deute públic, estan, doncs, en lorigen de la forma que acabaria adoptant la construcció de lEstat als territoris de la Corona dAragó, entre aquests el regne de València, caracteritzada per un major equilibri de poder entre el rei i el regne i per la participació política daquest, a través de la Generalitat, en ladministració fiscal i financera de lEstat, cosa que no es feu a Castella, on mai no es va desplegar una institució semblant. Amb el temps, la Generalitat assumiria també funcions polítiques, encara que en els temps moderns hagué de compartir la representació del regne amb una altra institució, els Elets dels Tres Estaments. I és que la Generalitat havia estat paulatinament neutralitzada i desactivada per la monarquia, que mediatitzava lelecció dels síndics de les ciutats i exercia també un fort control sobre els altres, de manera que els braços o estaments de les corts decidiren elegir els seus propis representants directes per tal de deslliurar-se de la tutela reial i defensar-ne millor els interessos i els del regne. Per la seua part, el monarca atiava la competència entre ambdues institucions per tal de debilitar la representació política dels valencians i, sobretot, la seua contestació a les polítiques reials, com es posaria en relleu amb mesures tan lesives per als interessos valencians com lexpulsió dels moriscos el 1609, que comportà la minva de la tercera part de la població del país o, abans, la introducció de la Inquisició, durament contestada per les institucions regnícoles, i que tindria efectes devastadors per a la societat i la cultura valencianes.
La Generalitat, com la resta de les institucions del regne de València, va ser abolida el 1707, després de la derrota valenciana en la guerra de Successió, pels decrets de Nova Planta, que substituïen lantic ordenament foral per les lleis i institucions castellanes, amb una visió més centralista i absolutista de lEstat i del poder de la monarquia. Quan dic «derrota valenciana» i no del bàndol austriacista, és perquè la derrota va ser general, de tots els valencians, com amargament es queixaven els partidaris de Felip V, que protestaren per la supressió de les lleis i les llibertats valencianes i que, per això, tot i la seua filiació política borbònica i la lleialtat al nou monarca, acabaren a la presó. Amb tot, la Generalitat no desaparegué del tot de limaginari dels valencians, que, daltra banda, tenien al magnífic edifici del palau de la plaça de Manises un testimoni permanent de lantiga esplendor. En els segles XIX i XX, les institucions forals, junt amb tot el passat medieval i modern, es convertiren en objecte, primer, devocació nostàlgica per part dels poetes i erudits del Romanticisme i la Renaixença, de Vicent Boix a Teodor Llorente, i, més tard, de reivindicació política per part del valencianisme. De la Declaració Valencianista de 1918, de la qual es compleixen enguany cent anys, a la Segona República, les aspiracions valencianistes anaren concretant-se en laconseguiment dun Estatut dAutonomia, al mateix solc del que havien obtingut ja Catalunya, Euskadi i Galícia, i que la guerra no va fer possible. Aquestes aspiracions es reprengueren durant el franquisme i, sobretot, en la transició democràtica, quan les forces progressistes afegiren al paquet bàsic de reclamacions democràtiques llibertat i amnistia la de i estatut dautonomia. Això i les grans mobilitzacions que hi donaren suport, com la manifestació massiva del Nou dOctubre de 1977, ara fa ja quaran-ta-unanys, conduirien finalment a lEstatut de 1982, que recuperava, més que lantiga institució premoderna, el seu nom i el seu caràcter simbòlic, amb el qual es designa des daleshores el conjunt de les institucions de lautogovern valencià.
La singularitat política dels valencians no és, doncs, un fenomen recent, de fa menys de quaranta anys, quan es va crear lEstat de les autonomies, quan es va decidir el cafè per a tots per a aigualir el de Catalunya i el País Basc, sinó que enfonsa les arrels en un passat antic, plurisecular, i, com demostraren les mobilitzacions dels anys setanta, encara viva i present. Sis segles no són poca cosa, encara que la celebració puga ser lleugerament tímida, sense estridències ni grans solemnitats ajustades a la importància de lefemèride i que, de ben segur, no seria negligida ni desaprofitada, si poguessen disposar-ne, per altres comunitats autònomes més conscients i zeloses del seu passat històric.
De tot això, de la creació de la Generalitat a la seua abolició, la seua recuperació i el seu present, de les seues funcions i competències, de la seua composició i forma delecció, del seu patrimoni cultural i artístic, de la relació amb el monarca, entre la col·laboració i la confrontació, de la negociació, de la representativitat política, de finances i fiscalitat, de deute públic, de construcció de lEstat i de la història valenciana dels últims sis segles en general, amb la Generalitat com a fil conductor, sen parlarà en el congrés internacional que, sota el nom La veu del regne. Representació política, recursos públics i construcció de lestat. 600 anys de la Generalitat Valenciana, se celebrarà al llarg daquesta setmana, de diumenge 21 a diumenge 28. El congrés, organitzat per les cinc universitats públiques valencianes, amb el patrocini de Presidència de la Generalitat i el concurs també de les Corts Valencianes, reunirà a València, Morella i Alacant més de cent vuitanta especialistes de diferents països, de França i Itàlia al Canadà, els estudis dels quals contribuiran no sols a posar en valor el paper de la Generalitat com a entitat singular, pròpia destats amb una important representació política del regne, sinó també a comparar la institució valenciana amb daltres de similars i fins i tot amb el mateix nom en altres regnes de la Corona dAragó i fins i tot dEuropa occidental. Així, mentre que unes sessions se centren en la Generalitat Valenciana, en ella mateixa, daltres laborden en comparació amb la Generalitat de Catalunya, la Diputación General de Aragón i les diputacions dels regnes de Sardenya, Sicília i Nàpols, i encara amb les que funcionaren a Borgonya i als Països Baixos. Només des duna perspectiva comparatista, destacant-ne les similituds i les diferències, podrem entendre millor la singularitat de la institució valenciana.