Finalment, dediquem el present treball a la memòria de lamic Joaquim Capdevila i Capdevila que va morir prematurament al setembre de 2017. Trobarem molt a faltar les seves capacitats analítiques i investigadores.
Carles Santacana
Universitat de Barcelona
PRIMERA PART
CULTURES POLÍTIQUES I POLÍTICA DE LA CULTURA
ELS LLARGS SEIXANTA A CATALUNYA I ELS DEBATS DUNA CULTURA EN (RE)CONSTRUCCIÓ
Carles Santacana
Universitat de Barcelona
No hi ha cap dubte que referir-se als anys seixanta del segle XX, als sixties, sha convertit en un lloc comú si volem identificar un període en què la història semblava córrer a gran velocitat al món occidental, on la cultura, les mentalitats, vivien moments de gran fluïdesa, amb expressions ben variades i noves. Tanmateix, aquest corrent que podria semblar general no va tenir ni les mateixes expressions ni la mateixa intensitat a tots els espais culturals occidentals, ni tan sols als europeus. Les circumstàncies específiques eren fortament determinants, encara més en el cas de societats sotmeses a dictadures polítiques com lespanyola que feien gala precisament de la seva capacitat de sostreures a una pila de suposats perills que invariablement provenien de lexterior. En aquest text ens proposem dexposar un estudi de cas molt específic, el que fa referència al desenvolupament de la cultura catalana en aquesta etapa, amb uns enormes condicionaments interns, que explicarem més endavant, però sense oblidar que molts dels debats que shi produïren no sexpliquen només (i també) per tot allò que representava la implantació de la dictadura franquista, sinó que hi van confluir debats i discussions que tenien com a referents aquella dinàmica cultural del món occidental. Dit duna altra manera, que malgrat el polisèmic significat de lSpain is different del ministre Manuel Fraga, per entendre la fase de la cultura catalana que va provar de superar letapa més estrictament resistencialista és imprescindible analitzar no sols les claus més internes i les dinàmiques en relació amb les polítiques de lEstat, sinó que també cal prestar atenció a la recepció i metabolització que el món cultural català feia de lexplosió de projectes i noves formes dexpressió cultural que van emergir amb força en aquella dècada llarga.
En aquest sentit convé recordar, encara que telegràficament, que habitualment descrivim com a principals característiques del món occidental sorgit de la Segona Guerra Mundial un ràpid auge econòmic (fins i tot miracle) i lextensió de lestat del benestar, elements que serien fonamentals per a lestabilització de sistemes democràtics a bona part dEuropa, coincidint en el temps amb lalineament de blocs provocat per la guerra freda. Daltra banda, és evident que les societats europees van viure en aquest llarg període transformacions molt rellevants tant des del punt de vista de lestructura social, amb la progressiva minva de la classe obrera industrial tradicional, com també des de la perspectiva cultural, amb fenòmens rellevants tant des duna mirada cultural en sentit ampli canvis en els costums i relacions interpersonals com en la força de productes culturals nous, especialment en camps com la música; tot plegat, en un context comunicatiu que va fer un salt decisiu amb la preeminència del vehicle audiovisual. El conjunt de fenòmens que hem citat molt sumàriament, i molts daltres interrelacionats, han fet que historiadors com Eric Hobsbawm es referissin en el seu citadíssim Age of extrems a una revolució social i a una revolució cultural, fenòmens en els que adquiria un gran protagonisme la irrupció de la joventut com a grup social i el desenvolupament duna societat de consum. És obvi que els processos socials i culturals es van gestant més o menys lentament, i que resulten difícils dubicar molt concretament en el temps. Aspectes com la terciarització econòmica i el progressiu accés a leducació superior de sectors que abans la tenien vedada no tenen un dia i hora concrets. A més, els ritmes i la intensitat difereixen entre països, o entre les zones rurals i les més urbanitzades. No obstant això, en allò que denominem món occidental la dècada de 1960 està identificada com el moment central en el desenvolupament daquestes transformacions sòcio-culturals, i també en la seva percepció social.1 Certament que hi ha algunes fites concretes que poden servir de recolzament, però el més rellevant és la idea de procés; 1968, amb tots els seus significats i la seva irradiació, pot actuar en canvi com una referència còmoda però distorsionadora. Situats en aquest marc general convé afegir una altra consideració. Tenint en compte que en la Europa occidental dels seixanta hi havia dues dictadures molt consolidades Espanya i Portugal i una de caràcter més episòdic Grècia, fins a quin punt podem considerar que aquest procés de canvi sociocultural es equiparable al dels països que es desenvolupaven en un sistema democràtic. Certament, les diferències en levolució de la base econòmica era molt contrastada, però en canvi shi observa que tot i la diferència en els ritmes, la tendència de fons era similar, immersos tots en leconomia occidental i en un mateix bloc polític. De fet, alguns autors han cridat latenció en relació amb arrítmies que de vegades resulten exagerades, assenyalant que lacceleració del procés de modernització estructural espanyol dels seixanta va reduir significativament algunes diferències; en qualsevol cas, es tracta dun element de fons que no podem negligir.2 La qüestió més interessant es planteja, però, en relació amb els canvis de tipus cultural, en els quals lexistència o labsència de llibertat dexpressió i difusió didees és una variable fonamental. Seria interessant analitzar, en aquest sentit, les diferències entre països mediterranis com ara França i Itàlia, contrastats amb Espanya i Portugal. No és una qüestió que pertoqui analitzar en aquest moment, però sí que convé constatar que les interrelacions eren més importants del que podria semblar inicialment, ja fossin produïdes de manera més o menys espontània, o generades per àmbits on hi havia un mercat cultural amb prou força per imposar una lògica comercial pròpia, com ara el cinema o la música. Dit duna altra manera, en la dècada dels seixanta les polítiques oficials dun estat dictatorial com el franquista seguien tenint una gran capacitat de condicionar, i fins i tot de prohibir, determinades manifestacions culturals. No obstant això, ja no podien impedir la «contaminació» del clima dèpoca internacional, que arribava per múltiples vies i es manifestava de formes molt diferents, des de les modes i les mentalitats que penetraven en forma de música o cinema o els nous ídols juvenils, sense oblidar la clivella en una visió monolítica de la religió catòlica que va suposar el Concili Vaticà II. Tot plegat, canvis estructurals, influència del marc internacional i progressiu canvi de mentalitat van anar de la mà concentrats en molt poc temps.3
Centrat aquest text en la cultura catalana,4 car fer-hi una darrera consideració introductòria. El desenllaç de la guerra civil de 1936-1939 i la implantació del franquisme no va tenir els mateixos efectes a les diverses cultures que es desenvolupaven a Espanya.5 En el cas de la cultura castellana és obvi que el desenllaç de la guerra civil de 1936-1939 va tenir uns efectes intensíssims en el seu ecosistema cultural, amb la repressió de les seves expressions democràtiques i progressistes i, en general, de totes les que no sajustaven a la política oficial de la dictadura; i també va patir lexili dels seus creadors més rellevants. La cultura oficial franquista va esdevenir un botí de guerra en favor de les posicions més reaccionàries. La cultura castellana, però, no va ser qüestionada com a tal. Per una banda va veure amputada una part de la seva riquesa, però per una altra banda una part dels seus autors i de la seva tradició esdevenia la cultura dun estat autoritari i tenia totes les possibilitats de desenvolupament. Clar que aquesta consideració només era vàlida per al món cultural que sidentificava amb els valors i la mentalitats dels guanyadors.