Naturalment, totes les activitats culturals a què hi fem referència estaven enormement condicionades per lactitud de les autoritats franquistes, que mitjançant la censura establien quins eren els límits dallò que es podia fer públic. En aquesta direcció sencamina lestudi de Francesc Foguet sobre un dels joves escriptors més trencadors del panorama literari del moment. Lestudi del cas de Manuel de Pedrolo il·lustra perfectament les topades entre la censura i un dels creadors més vius del moment, que entenia que la funció de lescriptor era «contribuir a la ruptura destructures que només per inèrcia segueixen presents en la nostra vida actual i que, en realitat, pertanyen a un temps passat». Lanàlisi de Foguet presenta un element clarament innovador. Més enllà del treball amb les fonts més conegudes de la censura, larticle utilitza les fonts de lOficina de Enlace creada per Fraga el 1962 i les topades de lescriptor amb el Tribunal de Orden Público (TOP). En definitiva, una perspectiva diferent dels mecanismes de repressió cultural. També té a veure amb els límits de la política oficial la contribució dAugust Rafanell, que explica les novetats que es hi van haver en el tractament de la llengua i la cultura catalanes per part del Ministeri dInformació i Turisme des de larribada de Manuel Fraga, i molt especialment lany 1964, durant la celebració oficial dels 25 Años de Paz. Resseguint múltiples articles i publicacions elaborades per part de conspicus franquistes, Rafanell constata un matisat canvi dorientació, que el porta a concloure que al voltant daquell 1964 cal situar per al cas català les bases de lanomenat tardofranquisme.
El segon bloc del llibre socupa de la producció cultural de masses i la cultura popular, uns aspectes imprescindibles per disposar duna panoràmica dels canvis culturals de lèpoca estudiada, caracteritzada per una irrupció sense precedents daquesta cultura de masses, que es va convertir també en objecte de debat. Aquest bloc sobre amb dos articles que estudien el fenomen del còmic. Francisca Lladó analitza les revistes dhumor satíric com a gènesi del còmic adult, posant en relleu les interrelacions entre totes dues fórmules, alhora que es tractava dun tipus de producció cultural nou, que emulava productes similars daltres països europeus. El text destaca que els artistes que van tirar endavant aquestes propostes estaven absolutament compromesos amb la lluita antifranquista, i fa palesa la intencionalitat de les seves tries iconogràfiques, com per exemple que publicacions com Hermano Lobo o La Codorniz utilitzessin referents del Segle dOr espanyol per convertir-los en icones dissidents. Certament, la novetat de lús polític daquelles vinyetes va ajudar perquè sovint escapessin del control oficial. Tot i que en principi estava dirigit a un públic diferent, el còmic infantil i/o juvenil va esdevenir una producció comercial pensada per a una gran difusió, que esdevé fonamental per entendre la conformació duna mentalitat dèpoca. Antoni Marimon presenta una recerca sobre aquesta qüestió, en la qual analitza la renovació daquest sector editorial, que fixa en lany 1968, procés en el qual va ser decisiva la importància de produccions francobelgues i nord-americanes, que van renovar les temàtiques i lestètica duna producció a la qual com més anava més se li reconeixia el seu valor cultural.
Si el còmic ens obre les portes a la cultura de masses, és evident que la televisió va ser la gran novetat daquesta cultura en el període estudiat. Teresa Serés dissecciona dues sèries televisives de gran impacte emeses per Televisió Espanyola, Si yo fuera rico i Suspiros de España, que tot i emetres amb només un any de diferència (1973 i 1974), transmetien uns valors col·lectius matisadament diferenciats; de por a la modernització de la societat, en el primer cas, més incorporats als canvis socials en el segon. En qualsevol cas, es tracta duna anàlisi imprescindible perquè permet copsar com eren tractats els costums collectius en el mitjà de comunicació més influent aleshores, de titularitat estatal i amb una programació única. I perquè posa sobre la taula una reflexió sobre la relació entre els canvis estructurals i els canvis culturals en la societat espanyola de lèpoca. Una altra opció per analitzar aquests aspectes la trobarem en larticle de Mariona Visa, que concreta el seu estudi en la imatge de la dona en el cinema espanyol del tardofranquisme, i hi posa especial atenció a la representació de la maternitat, un aspecte que permet avaluar fins a quin punt el cinema de gran difusió divulgava una imatge de la maternitat com al·legoria per a perpetuar lordre patriarcal nacional-catòlic, que contrastava amb la difusió minoritària del discurs feminista.
Situats ja als inicis dels anys setanta, Joaquim Capdevila afegeix un nou element a lampli mosaic de la història cultural. El seu treball sobre les cinquanta hores dart català celebrades a Balaguer el març de 1975, utilitza un esdeveniment particular per plantejar qüestions de fons sobre la dinamització de la cultura popular en un context de gran activisme de base, on conflueixen lacció sociocultural progressista, la promoció popular de la cultura catalana i el món de lunderground. Una combinació certament singular, de caràcter molt transversal, que només sexplica per les especials circumstàncies daquell moment i el potencial dautoorganització dels grups especialment joves que eren darrere daquesta iniciativa. Des daquest enfocament, la cultura popular no apareix vinculada a un concepte tradicional i arcaic, sinó a una revitalització que anava de la mà de la mobilització cultural i social antifranquista.
Per acabar, no hem volgut deixar datendre les interaccions entre els canvis estructurals i el canvi de mentalitats. Sense dubte que un dels casos més significatius és el de lilla de Mallorca, on el salt espectacular de la presència massiva del turisme va tenir un impacte notabilíssim. Sebastià Serra estudia no només la incidència en lestructura econòmica, sinó en la cultura i les mentalitats dels habitants de lilla, com mostren des dallò que deia la premsa local mallorquina, fins el reflex en obres literàries, i fins i tot reflexions específiques des de lEsglésia sobre el fenomen turístic. Alhora, també shi analitza la imatge que es projectava de Mallorca en els turistes o residents estrangers, que des de començament dels seixanta comptaven amb publicacions específiques, com el Majorca Daily Bulletin (1962).
Tot amb tot, creiem que el conjunt de les tretze recerques que conformen aquest volum ofereixen una panoràmica prou àmplia duna cultura en procés de transició, que afectava tant les formulacions ideològiques com les formes de les pràctiques culturals, en què eren igualment importants les discussions sobre els seus referents que arribaven a una petita minoria, com aquells productes culturals de difusió de masses. Oferir una reflexió conjunta sobre aquests dos àmbits massa sovint escindits ha estat el nostre principal objectiu. En realitat, uns i altres, de manera més o menys conscient, interactuaven, i van ser demostracions palpables dels canvis profunds duna societat que institucionalment seguia vivint sotmesa a una dictadura.
Finalment, dediquem el present treball a la memòria de lamic Joaquim Capdevila i Capdevila que va morir prematurament al setembre de 2017. Trobarem molt a faltar les seves capacitats analítiques i investigadores.
Carles Santacana