El que sha explicat podria semblar un plantejament pensat sobretot per a una història dels intel·lectuals, o dallò que sovint anomenem alta cultura. Des de la nostra perspectiva, aquesta mirada seria incompleta si no es tenen en compte dues altres variables. Una de més específica, que és lacció des del mateix règim. Laltra, més general, és la necessitat de tractar en paral·lel les diferents expressions de la cultura de masses, ja sigui la televisió, el cinema, el còmic, la premsa satírica i la cultura popular. No sols es tracta de lanàlisi de nous llenguatges en la creació i la transmissió cultural, sinó que també esdevenen indicadors de consum cultural de sectors majoritaris de la societat. Daltra banda, es evident que massa vegades lanàlisi de totes les formes dexpressió cultural (editorials, revistes culturals, premsa de masses, arts plàstiques, cinema, televisió...) es fa des duna perspectiva molt interna. És lògic que això sigui així en un primer estadi de la recerca, però el nostre projecte sha plantejat des del propòsit darribar a una anàlisi conjunta de tots els estrats culturals, amb el convenciment que només així podem elaborar una veritable història cultural, considerada en tota la seva complexitat.
Des daquesta perspectiva, i en el marc del projecte de recerca «Las bases del cambio cultural en España (1960-1975)», els articles que sapleguen en aquest volum tenen la voluntat dincidir des de lestudi de cas en el debat sobre els canvis culturals des dels inicis dels seixanta fins a la fi de la dictadura franquista. Tot i que en un projecte col·lectiu sempre són difícils destablir les fronteres entre les diferents contribucions, grosso modo hi podem distingir entre un conjunt de treballs dirigits a examinar aspectes de la història intel·lectual i un altre grup de recerques adreçades a làmbit de la cultura popular, els mass media i les arts. És un projecte que aplega investigadors de cinc universitats, alguns dels quals ja han col·laborat en projectes anteriors, i dels quals cal destacar que saproximen a la temàtica proposada des de disciplines distintes (història, filologia, història de lart, història de la comunicació), raó per la qual realment es pot qualificar el projecte com a interdisciplinari.
Pel que fa al primer bloc, i seguint des dels treballs més panoràmics fins a aquells altres més específics, el volum sobre amb una proposta de qui signa aquesta introducció en què es prova dexplicar la significació cultural dels anys seixanta en la cultura catalana, tant amb relació als períodes anterior i posterior, com per explicar la forma en què persones i grups van fer néixer plataformes culturals dintervenció, des de Serra dOr a Edicions 62, que van protagonitzar un veritable procés de reconstrucció cultural. Resseguint les biografies i les realitzacions més rellevants, la presència pública i lemergència duna nova generació, sanalitza la forma i el contingut del cànon cultural que es va anar establint, en una conjuntura en què el món occidental vivia una enorme efervescència cultural, social i política, farcida de noves propostes, que els joves intel·lectuals catalans amb enormes dificultats per tenir referències sòlides havien de incorporar. En sintonia amb aquest plantejament, Jordi Casassas fa un balanç del desenvolupament cultural de làmbit lingüístic català mitjançant la comparació entre dues activitats que van ser una mena destats generals de la cultura. Ens referim als dos congressos de la cultura catalana celebrats en aquest període; el primer, que es feu clandestinament entre 1961 i 1964, i el segon, de 1975 a 1977, iniciat en ple franquisme, però dut a terme sobretot en els anys de la transició. El contrast entre aquests dos projectes permet avaluar el salt endavant que va fer la cultura catalana antifranquista en un lapse de temps molt curt.
Com ja sha dit, una de les qüestions centrals en aquest procés de reconstrucció era lús del passat i el paper de la tradició, aspecte tractat en larticle anterior, i aprofundit en els textos de Giovanni Cattini i Jordi Roca. Larticle de Cattini ho analitza resseguint les activitats dun grup de vells republicans que havien marxat a lexili en acabar la Guerra Civil i que maldaven per mantenir una certa activitat pública després del retorn. Des de les aportacions literàries o intentant rememorar el món republicà a la premsa de lèpoca, el seu paper patia moltes limitacions. No podien explicar-se del tot per mor de la censura, i els costava connectar amb una nova generació forçosament ignorant del món de lavantguerra. Tot i això, la seva producció tingué una certa difusió, especialment la literària, centrada en lodissea de lexili, la derrota de la guerra o les memòries lligades a la vida sociocultural dabans de la guerra. És evident que una manera de mesurar el coneixement daquella història immediata entre el públic lector és saber el ressò que aquests continguts tenien en publicacions de referència. Jordi Roca tracta en el seu text precisament daixò, tot analitzant quin tipus de referència a la història contemporània dEspanya es va fer en la revista setmanal Destino, sense dubte la publicació de quiosc predilecta dels lectors il·lustrats daquells anys. El treball de Roca estudia com laleshores director de la revista Santiago Nadal publicà i encarregà assaigs per escriure una història dEspanya en què se subratllés el paper positiu que havia tingut la monarquia liberal parlamentària, clau per garantir un establiment futur dun règim democràtic.
La dinàmica de canvi daquells fa aparèixer nous protagonistes i nous temes de debat, però també certifica linterès envers el món dels vençuts de la guerra. En aquest sentit, larticle de Giovanni Cattini ens acostava als intents dalguns republicans a mantenir la seva presència més o menys camuflada, mentre en el cas de lanarcosindicalisme va ser diferent. Teresa Abelló ens aproxima a aquest món, lopció que havia estat majoritària entre els treballadors catalans abans de la Guerra Civil, i que en els anys seixanta estava en una posició francament residual. Davant aquest declivi, una part important de lenergia que els quedava es va dedicar a rememorar el passat del moviment i de la seva organització més important, la CNT. En aquest sentit, la història es va convertir en el refugi no exempt de pugnes dels seguidors del moviment llibertari, que tot i assolir la seva reunificació organitzativa el 1961 ja formaven més part del passat que del futur.
Naturalment, totes les activitats culturals a què hi fem referència estaven enormement condicionades per lactitud de les autoritats franquistes, que mitjançant la censura establien quins eren els límits dallò que es podia fer públic. En aquesta direcció sencamina lestudi de Francesc Foguet sobre un dels joves escriptors més trencadors del panorama literari del moment. Lestudi del cas de Manuel de Pedrolo il·lustra perfectament les topades entre la censura i un dels creadors més vius del moment, que entenia que la funció de lescriptor era «contribuir a la ruptura destructures que només per inèrcia segueixen presents en la nostra vida actual i que, en realitat, pertanyen a un temps passat». Lanàlisi de Foguet presenta un element clarament innovador. Més enllà del treball amb les fonts més conegudes de la censura, larticle utilitza les fonts de lOficina de Enlace creada per Fraga el 1962 i les topades de lescriptor amb el Tribunal de Orden Público (TOP). En definitiva, una perspectiva diferent dels mecanismes de repressió cultural. També té a veure amb els límits de la política oficial la contribució dAugust Rafanell, que explica les novetats que es hi van haver en el tractament de la llengua i la cultura catalanes per part del Ministeri dInformació i Turisme des de larribada de Manuel Fraga, i molt especialment lany 1964, durant la celebració oficial dels 25 Años de Paz. Resseguint múltiples articles i publicacions elaborades per part de conspicus franquistes, Rafanell constata un matisat canvi dorientació, que el porta a concloure que al voltant daquell 1964 cal situar per al cas català les bases de lanomenat tardofranquisme.